dimarts, 12 de novembre de 2013

El pi essencial


Anirem acabant, acabant aquest EXTRAMURS amb la XXIV i darrera entrada. D'acord que podria continuar, fins i tot  durant anys si observo tot el material acumulat; tanmateix, la contenció sempre ha planat sobre aquest projecte (apart que ara, quan tinc el cap en altres coses, m'hauria d'afanyar a recuperar el pols del seu estil gràfic).




Havia passat prou estona en un replanet d'una careneta de l'obaga, que freqüento per contemplar i cuidar els quatre roures contorsionats que hi creixen. Creuo el mur de bruc boal que el flanqueja, cuidant-me, amb un gest instintiu fruit de l'ofici, que l'enutjosa pluja de fulletes mortes no m'entri pel coll de la camisa. I aquí, mentre m'espolso, és on em quedo ben parat...
La mare del tano, quin pi! Superlatiu!

D'arbres refregats pels senglars en trobes a grapats per tota la Serra, alguns d'ells al llindar mateix de la ciutat..., però cap com aquest. Cap en recordo que hagi estat sotmès a un grau tan alt de fregadís. Si és que en tota la seva circumferència, i fins quasi un metre del sòl, fa anys que no hi resta una engruna d'escorça i és una fonda cicatriu anular. La de porcs que deuen haver passat per aquí amb un desfici que es perllonga durant generacions.

Miro de lligar caps... Sé que poc més avall, en una feixa abandonada, s'hi bada una conspícua bassa de fang -moldejada pels seus cossos massissos rebolcant-s'hi-, i sembla lògic que els dos elements (pi i bassa) estiguin connectats. Que es tracti, per entendre'ns, de dos espais d'una toilet completa que inclou bany i massatge. Tanmateix, per què aquest pi més allunyat i no d'altres del mateix port veïns de la bassa? 
Aquí és on observo un detall essencial. Acostumat a la monotonia de les pinedes de Collserola (o bé el banal pi blanc o bé l'estimable pi pinyer), ni et passa pel cap topar-te amb una alternativa. I aquest pi és una pinassa, una de les raríssimes pinasses de la serra; fins tot, i pel context on creix, diria que és espontània.
El fet que es tracti d'una pinassa resulta determinant a l'hora d'explicar el seu radical atractiu. Els senglars, que si d'alguna cosa en saben és dels troncs dels arbres, ja van veure que aquell era el peu que necessitaven. I el necessitaven, no per la seva escorça rugosa, sinó per la saba que corria més endins. I així és com, rere la preuada reïna, a mossegades i burxant amb els ullals, van acabar llevant-li la pell per agençar-se'l al seu gust.

Deu-mos-en-guard de subestimar la intel·ligència dels porcs: ¿No és la pinassa una de les fonts principals de reïna? I d'ella no se n'extreuen des de sempre la trementina i la pega, bases de no sé quants remeis, beuratges, liniments o ungüents antisèptics? Cal pensar que, amb la mena de vida que els ha pertocat,  els senglars també pateixen de reuma, i res com una frega de trementina per alleugerir-lo! Només cal apropar-se molt al tronc per veure com el perlegen les gotetes de reïna.
Fins i tot, el fet que no estigui tintat per l'argila de la bassa permet establir la seqüència: primer venen a refregar-se a la pinassa i quan estan ben enganxifosos corren a rebolcar-se pel fang.
Semblen uns marrans i això és el que són.

dilluns, 30 de setembre de 2013

L'ègloga de les mimoses




Que la vostra imaginació hi posi l'esclat groc a les mimoses florides i, també, el so de les esquelles. El roncor dels motors tramuntant el coll de Montcada, millor si us l'estalvieu.

Pocs llocs més insòlits que les pletes de l'àrea de Can Cuiàs: d'una manera planera, deixes enrere el final d'una línia de metro "diferent", i ja ets qui sap on. Jeure al pendís del gran prat i posar-te a somniar en llunyanies de superior altitud és tot u. Si el moment és primavera, ha plogut prou com per mantenir un estanyol som, i encertes el pas del ramat, la cosa es torna una arcàdia bucòlica.
Quina és la Muntanya de Cillene? Això no admet discussió quan tens al davant la piràmide del Montcada.

Avui no s'ha escaigut de xerrar amb el pastor... Fa temps em va explicar que eren vora cinc-cents els corders que, evitant el clos del cementiri, desbrossen l'extrem nord de la serra...
Així com hi han coses que no entenc i critico, en aquest cas, el del parc de Can Cuiàs, només se m'acut celebrar-ne el seu paisatge, construït més que restaurat. Queda dit: la passejada fins l'estrany mirador de l'Estrella esdevé un viatge a terres de frontera.

divendres, 6 de setembre de 2013

De les ruïnes, de les de Can Güell i les nostres



Bosc endins, no lluny del camí, encerto els runams de Can Güell. Aquí no han calgut les figueres estranguladores que esberlen temples i palaus a les selves índiques o centreamericanes. Amb l'eficiència de les heures i dels plançons de roure i d'alzina n'hi ha hagut més que prou. Desconec quantes dècades des que va ser lliurat a l'abandó, ara, només un entretingut ull arqueològic ens permet fabular la planta de l'edifici. Només la planta. No sé com, si no és que paraules convoquen paraules, al mig de la prospecció m'han arribat uns versos del millor Verdaguer, del celestial:
Veig anar i veig venir
les ones rodoladisses:
les que venen duen flors
i alguna fulla marcida,
mes les ones que se'n van
totes s'enduen ruïnes.
De les que em venen damunt
quina vindrà per les mies?

Per què, au si no tindrà feina la gegantina llevantada que estem alimentant a endur-se el munt de ruïnes filles de l'ensulsiada actual! Polígons industrials sencers, macrocentres comercials, milers de Km2 d'urbanitzacions, variants intransitades, rotondes infinites... De temples un sens fi, com, també, grapats de les versions modernes d'un palau; per no dir de les seus polítiques, culturals o esportives. I tot: Cap al fons, cap al fons... -que deia el mestre-, a engruixir un nou estrat que haurà de capficar, i molt, als geòlegs del futur -si és que n'hi ha.
Imaginem-ho: Si tenim amples nocions de les eres passades (per exemple: que aquell consistent calcari de la cinglera d'allà dalt havia sigut un escull, un banc coral·lí, en un mar eocè), què no explicarà de la vigent vida a la terra el coi d'estrat (d'una gran potència en termes estratigràfics) que anem engruixint? I quins munts de formigó esberlat i de ferralla retorta! I, també, quin amuntegament de signes... Signes de per tot! Allà al fons, sotmesos a altíssimes pressions, comprimint-se, unificant-se mercès a la violència des-apressada de la Terra i del Temps, fins a forjar un nou estrat identitari i ecumènic; amb uns regruixos metropolitans i costaners que perfilaran la nostra cartografia.
I els para-xocs -primer, més avall, cromats i després plàstics-, com a fòssils determinants de la nostra breu era. És que ja m'hi veig: d'aquí a 40 milions d'anys de res, descobrint, intacte, un senyal triangular de perill. El del nen i la nena que van a l'escola encara amb la cartera..., i això, exactament, dessota d'aquell pas de vianants tan reclamat.

Se m'acut que tant o més eloqüent o suggeridor que el trencadís del Parc Güell ho és el d'aquí, el de Can Güell. Ara: aquí a l'enforcall del Torrent de l'Infern Gran, en amunt de la Font dels Caçadors, de turistes ni un. Es veu que no són d'ensotalar-se.

dijous, 6 de juny de 2013

Noguera amb faisà



La d'emboscar-se pot ser una fília però malament rai si fos categòrica. Entrant el bon temps pot succeir que aspiris a grans espais agraris, a caminar llarg dessota la magnitud del cel. I tanmateix... On satisfer semblant delit dins d'una metròpoli? Per sort, per un atzar miraculós que no acabo d'entendre bé, tenim a l'abast les més de 580 hectàrees del Pla de Rocamora.
Situem-nos: amb un cop de tren et plantes al Mas Rampinyo  (a l'estació Montcada-Ripollet de la línia de Puigcerdà) i, uns 200 metres més enllà, ja ets al Parc de les Llacunes de Can Duran; una raresa d'espai palustre al nord de la metròpoli... A partir d'aquí ja pots anar fent. T'esperen entre deu i dotze quilòmetres de caminar -o córrer- entre camps oberts.

Entrant la primavera, aquella tarda m'havia enfilat pel sector dels curiosos basaments (d'una antiga caserna?), fins acabar dalt la cota més alta del Pla. És una prada amb 360º d'horitzó, coronada per una solitària figuera amb una anòmala taula d'obra als seus peus. Un anemoscopi penjant al capdamunt d'una alta canya insinua que l'espai deu estar dedicat a l'aeromodelisme... (Quan m'hagi firat el DRON que he demanat als reis,segur que vindré aquí a provar-lo.)

D'aquí vaig anar baixant per entre camps que just verdejaven. En un cert punt albiro, enmig d'unes feixes d'userda, un illot amb un gran noguer despuntant les primeres fulles i una bassa de sulfats. I com m'agraden les nogueres! Motiu suficient per acostar-m'hi a jeure una estona...
Supero el marge i, al mig del verd maragdí de la userda, veig que hi espigola un ocell de bona mida... Un gall de faisà! Un faisà metropolità entre l'A-7 i l'A-17! Caram amb la vida...

dijous, 23 de maig de 2013

L'estat de la neu



Quan era petit, recordo, amb quina unció ens reuníem davant la ràdio els dijous al vespre -Calleu que van a fer "el Parte" -ens deia la mare. I llavors s'iniciava una fantàstica relació de llocs i de gruixos.
Montseny: Santa Fe: 15 cms. ; Pla de l'Espinal: 20 cms. ; Turó de l'Home: 35 cms. ; Font del Briançó: 30 cms... Núria: Santuario: 60 cms. ; Puigmal: 150 cm... Fins i tot mai hi faltava el gruix d'Estany Gento...
Res a veure amb el relat actual que ens ofereix el Temps de neu; pels quals la neu només és una mercaderia al servei de l'esquí i prou. Una neu que va escassejant i sort, diuen, de les inversions (moltes subvencionades amb diner públic) que permeten la fabricació del seu succedani artificial...

Avui, com que el nord ens ha deixat una alba neta, he corregut a Collserola, a la talaia panoràmica del Maltall, per a veure de lluny el que acabava de comprovar de ben aprop. A despit de la data dels calendaris, a finals de maig hi ha neu per a parar un carro i encara n'anuncien més. L'espectacle és fascinant. En amunt dels 1600 m, i no damunt els prats abaltits de l'hivern sinó sobre una catifa verda i florida, resplendeix la il·lusió d'una neu nova. Amb penes i treballs vam poder arribar a Ulldeter per establir la nícia distribució del temps: la millor innivació d'enguany i l'estació fa mes i mig que roman tancada perquè ara toca anar a la platja... Opino que ens ho hauríem de fer mirar.

I d'aquest matí, matinet, què? Doncs enllà del hiper-construït Vallès (Cerdanyola, Badia i Sabadell), enllà del trau per on busca el pas el riu Ripoll, s'alçaven els cims, més que enfarinats, amb uns bons tous. Des dels gegants del Berguedà (Ensija i Peguera) fins La Tosa i el Puigllançada que oculten La Molina. Fins i tot -has de tenir clar on para- per darrera l'entalla del Coll de Pendís apareixia, blanc com un mató, el Puig Pedrós; i això ja és frontera amb França i Andorra. Aquí m'he sentit visionari d'una irrealitat ben real.


dimecres, 15 de maig de 2013

Cicles, com el de l'aigua.



"Encara estic per la gran pèndola de 24 hores, la callada..." Li dic a l'Enric Casasses per on paro en la travessa del seu darrer llibre, i ell esbossa un somrís murri. Sabia que l'encertaria a la festassa gitana "50 anys sense l'Amaya" i no me n'he estat d'assenyalar-li l'inusitat cicle que agermana dos dels llibres del meu darrer SanJordi: Tant la FILOSOFIA NATURAL de Feyerabend com l'UNIVERS ENDINS -que completa el Diari d'Escània de l'Enric-, han romàs 30 anys desapareguts abans de ser retrobats i publicats. Fins i tot el contingut d'ambdós encara, des d'òptiques diferents -filosòfica l'un i poètica l'altre-, afers afins, entre ells el de la ciclitud enfront del progrés.
No, no ens l'acabarem mai el poder generatriu que li sabem a la Plaça Raspall. Dalt l'escenari es succeeixen cors de marrecs que no aixequen dos pams i venerables figures que acumulen mil i una nits de cant estremit. Heus el cicle vital caló.

* * *

D'on puc aconsegueixo una estona per airejar-me. El pas per ciutat entre observatori i observatori s'ha convertit en un temps enrevessat i d'hospitals, sense agenda segura.
Enfilo el vial que des de la pedrera busca el fondal de Sant Cebrià pel damunt les pinedes de Montbau. Per bé que el seu traç planer i panoràmic sigui prou plaent, el fet de què sembli finir sense continuïtat fa que mai sigui molt concorregut. Una altra de les seves gràcies són les fonts que el puntuen: la de la Llet i la de la Meca ben ensotades, i la Font de la Cabra, evident en un revolt tot venint de Sant Genís.

Més d'un no deu haver copsat com n'és de regalat, de joiosament fecund, aquest any; però és cosa de celebrar, de compartir amb pagesos i ramaders, la ufana que s'estén per tot. I com baixen rius i torrents! Tot i que quan de lluny escoltes el seu bramul ja sents que no hi haurà gual possible... També cal veure com ragen les fonts, fins les més escarransides... Quin doll a Vilansosa, la dels dos saücs amics!

M'aturo a la Font de la Cabra -que viu obeint el dictat del cicle de l'aigua-, i veig que segueix el compàs que li pertoca. Fins i tot és capaç d'alimentar un bon bassal, potinejat pels senglars que venen a abeurar-s'hi. 
Camí del Prat passa un avió molt baix per sobre la ciutat. És hora punta i totes les rutes del cel deuen d'estar ocupades... Comencen a caure quatre gotes i em fan pensar en què no sabria establir l'inici del cicle de l'aigua. El seu dalt i el seu baix sí queden clars, no així on comença. 

 

dijous, 25 d’abril de 2013

Caçadors-recol·lectors urbans.




Avui he recordat aquell difícil repte d'ara fa uns anys: el d'aconseguir una menjada de bolets..., de la D.O. Vila de Gràcia. I com vaig superar-lo! Amb quatre mollerics, un parell de mataparents, dues boles de neu, un gran apagallums i amb aquesta deliciosa llora blava que vaig encertar a l'obaga del Parc Güell, a tocar del barri del Coll.
La peripècia m'ha vingut al cap, Guinardó avall, mentre tornava a casa amb mitja grossa ben bona d'espàrrecs acabats de collir. No, no puc queixar-me de la temporada d'enguany; només a ciutat, entre el Turó de la Rovira i la Vall de Fondenills, són ja un grapat de centenars els acaçats; espàrrecs suficients com per ser obsequiós a cor que vols.

El cas és que, quan encara de nit m'he enfilat al Parc, la meva intenció no era tan recol·lectora com eco-lectora. Després de delectar-me amb els duels a cants de les merles (un prodigi diari que es complementa amb la visió de l'alba reflectida a l'espill de la bassa), jo pretenia endinsar-me en la primera lectura de l'acabada de recuperar FILOSOFIA NATURAL de Paul Feyerabend...

¿Voleu saber què és un acord dels bons, un ajust -rar i profund- entre pensament i poesia, entre l'instant i la sageta del Temps? És la pau de llegir, ajaçat en una prada entre arços en flor, que mai ningú ha sigut ni pitjor ni més endarrerit que nosaltres. Que la sobergueria més greu de la raó fou la de dissociar-nos del Món. Que l'incomparable saber perdut dels antics caçadors-recol·lectors era tan complert i útil com ho pugui ser el nostre...

Després d'això, aprofitant el lloc i el moment oportú, m'he dedicat a rumiar-hi ocupat en aquell joc d'agudesa visual i de coneixement forestal que s'exigeix a tot recol·lector:
- Així que... ¿Més que la simplificació de quatre símbols que ens han volgut vendre, era la detecció de les reiterades seqüències d'esdeveniments el que tenien en ment aquells primitius? Que el cosmos i els seus cicles era l'argument principal del seu saber?  Si queda clar que érem nosaltres: no hauríem de començar a discrepar d'aquest absolut que ha esdevingut el concepte de progrés?

divendres, 5 d’abril de 2013

El polze del Mont Cada



A despit de les llargues disquisicions dels entesos sobre l'etimologia de Montcada, amb l'amic TRanki especulàrem unes himalaltes variacions del nom del prominent turó encerclat per autopistes: Que si Montcada Kangri, que si Montcadagiri...(Tot plegat força redundant si tant Kangri com Giri signifiquen "muntanya", en tibetà i sànscrit respectivament.) El cas és que, joguinosos, aspiràvem a sobredimensionar l'única punta amb caràcter alpí de l'àrea metropolitana. Que aquesta muntanya sigui artificial - Montfabricada -, una piràmide soscavada i no apilada,  no deixa de ser també redundant amb la seva pertinença urbana si a ciutat tot és obra d'artifici.

Com sempre que vull alleujar d'immediat un neguit alpí, avui corro vers les arestes del Montcada. He enllestit (o començat a desxifrar) un dels més magnífics llibres de muntanya que mai he llegit * -i en són un munt- i necessito pair-lo en el pla més redreçat possible. Per no escampar-me em centraré en versionar un parell de paràgrafs que, tot i distants en la paginació, estableixen un aliatge que em remet a les dues cares del déu Janus:
En un salm, el 139, David diu al seu creador:"Amb un darrera i un davant m'has format i tens posat sobre meu el teu palmell." A muntanya me n'adono de tenir dos costats, l'un girat vers la paret, l'altre, l'esquena, dirigit al món. Qui escala, dóna l'esquena a tota la resta. Aquí reconec els meus dos vessants, dos fulls d'una mateixa pàgina. Aconsegueixo entendre la gratitud física de David pel cos de dues cares, tot i que em falti l'altra meitat de la seva confiança, la d'estar aixoplugat pel palmell de la mà del creador. És una sensació que ignoro.
L'altre retall és, més o menys, aquest:
Molts practicants [de l'alpinisme] declaren realitzar així un acte de veïnatge també espiritual. Pujar a una muntanya no em produeix aquest efecte. No és un acostament, és un allunyament de tot lloc, pujo per a donar l'esquena. No és un lloc de trobada amb els cels oberts, sinó de marcada separació amb el sòl, profunditzo una solitud. Però entenc que el més subversiu discurs sobre els últims que seran els primers havia de pronunciar-se sobre un mont, un indret inhabitable, del que sempre cal davallar. Aquest discurs cristià s'ha quedat en les altures, no ha baixat a la vall, els últims s'han quedat al seu lloc.

Si reconec que transito per l'aresta d'una muntanya de factura humana, quan em redreço damunt l'agulla ni em passa pel cap pensar que soc el primer a fer-ho, com tampoc que pugui ser-ne l'últim. Dalt del capciró d'aquest polze que fa OK! simulo un domini sobre la corrua de vehicles que, aquesta hora de la tarda, veig a l'autopista ocupats en un enutjós para-i-arranca. Un domini que, com la majoria d'ells, no deixa de ser un miratge.
* Tras la huella de Nives, Erri De Luca (Siruela 2006)

dimarts, 12 de març de 2013

Després de la llevantada



"Aquí Mart. Aquí Mart... Hakuna matata. Seguim resseguint els penya-segats que encerclen el Mont Olimp.  Tot és colossal!"

Amb un tor de suro esquinçat... Segur que provinent d'algun tresmall, el que no sé és d'on; que la deriva és capaç d'enviar les coses que de debò suren a la quinta forca... Amb un anell de suro, doncs, m'he fet un vehicle de fortuna; ni més ni menys que un vehicle d'exploració marciana. La veritat és que estic molt orgullós del meu TRAGINER I (cal aquella pronúncia esdrúixola que fa més astronauta). Funciona a cor que vols i se'l veu prou robust, capaç de fer front a les adverses condicions del planeta roig. I és que, quan no saps què et pots trobar, la fiabilitat ho és tot. Millor passar de pijades i centrar-se en la solidesa i funcionalitat del disseny... Qui pot discutir la idoneïtat d'aquest finestral panoràmic de 333º que aconsegueix que n'hi hagi tant a fora que a dins? I què me'n dieu de la pensada d'escalfar la nau amb una llar de foc on cremem brics d'energètica clofolla d'avellana? Si l'enyor i la monotonia alimentària són dues de las grans pegues dels viatges interplanetaris, res millor que fer-se unes torrades a l'escalf de la foguera o prendre un brou de l'olla que penja d'uns clemàstecs de titani... I això mentre al teu entorn va desfilant la incommensurable desolació d'aquests paisatges nous de trinca.
Bé, tampoc és que la desolació sigui tanta... Ara mateix ens hem aturat a estudiar una ploma perduda que hem descobert al mig del camí i que amida ben bé dos cops el diàmetre del nostre Traginer. L'exploració extrema ja ho té això: vols i dols. Introduïdes les dades a l'ordinador, aquest ens indica que pertany a una espècie desconeguda del gènere de les Laridae (de les gavines, per entendre'ns); famós per la seva congènita conducta rapinyaire sense escrúpols. Alerta, doncs; conscients de la possibilitat d'un encontre amb un d'aquests ferotges pajarracus, els artillers s'aposten als seus llocs i s'ocupen de greixar els nostres trabucs-làser...

* * *

Allitat al sorral de Montgat, avui m'entretinc amb l'atàvic joc que ens interroga sobre la veritable escala del món a força de tergiversar-la. Què amida què? I algú és capaç d'afirmar on parem en realitat? Rejugo...
Rejugar és un verb encunyat per una dona que tenia nom de vent, la Gabriela Mistral... Tot i que, en aquest cas, qui ha afaiçonat el litoral ha sigut un altre vent: la llevantada. I és a l'abric d'aquest  litoral ratat pel temporal que passo una tarda feliç fantasiejant qui sap què. La cosa decisiva és procurar mantenir el cap acotat perquè, de no fer-ho, aviat t'apareix el campanar per a diluir tota la il·lusió creada.

Mira que n'era de bo el disseny de la meva astronau..., i tanmateix... Qui pot competir amb l'impecable disseny d'anorreament de tota mena de somnis aconseguit per l'església al llarg dels segles? O, tal vegada, ves que ja no hagin establert una xarxa de parròquies i bisbats marcians a l'espera de la nostra imminent col·lonització! No crec que cap dels postulants a papable tingui la més mínima opció si no contempla aquesta necessitat d'una evangelització-ficció interplanetària.

dijous, 28 de febrer de 2013

De nit al bosc del Parc




Ho tinc més que comprovat: així com una frontera separa els parcs dels boscos, existeix una llei no escrita que estableix les normes del traspàs d'aquest límit invisible i fluctuant.  
Per una mena de subtil contracte social, de convicció en els deures de la bona ciutadania, a partir d'un punt inespecífic -tot i que determinable després d'una certa anàlisi-, els passejants que ens endinsem al Parc comencem a saludar-nos; sigui amb un succint cop de cap o bé de viva veu (des de l'escàs "buenaas..." a la pausa pel diàleg). Les raons d'aquest canvi d'actitud (només a un foll se li acudirà saludar a tots i cadascun dels transeünts que trobi al seu pas), les haurem d'anar cercar en els pactes amb què mirem d'atenuar l'atàvic temor a l'hora d'endinsar-nos en terrenys entesos com hostils; cas d'un bosc. Alhora que ens saludem -Hola!- ens estem dient: -Tranquil, res has de témer de mi
(Crec que una dada ressenyable del meu estudi és que l'únic col·lectiu que s'absté de l'acompliment de la normativa salutació és el dels obsessius atletes. Siguin trailrunners o bicicleros -i perquè tenen la sang tan ocupada en sadollar els muscles que amb prou feines els arriba a la part digna del cervell-, l'absoluta anomalia és que un d'ells tingui a bé dedicar-te un cop de cap. Davant dels seus ultratges jo em refugio en el dictamen dels Siniestro Total: "Mucho músculo y poco cerebro, y luego lloran como todos.").

Quan cau la nit, aquella frontera que deia entre Parc i bosc, s'amplifica. A mica que ens apartem del seu cinyell de fanals d'un groc malaltís tots ens saludem en veu alta amb un pacífic -Bona nit!  Ja fa estona que ha passat l'hora multitudinària dels passejadors de gossos i ara som escassos els vianants dels caminals. És l'hora preciosa de sentir la bondat incògnita, la d'apreciar un lloc comú il·luminat només pels reflexos llunyans.

A despit de la persistent consigna municipal de voler-lo reduir a la capcota condició de Parc, el bosc del Guinardó encara sap mantenir un deix de la seva identitat indòmita. Quants espàrrecs (per no dir bolets)  no vaig collir-hi durant la primavera passada, i durant la tardor, i només fa quatre dies? Uns centenars llargs? No és això un bosc

divendres, 15 de febrer de 2013

Homines sunt arborem inversam




"Certes formes de l'escorça dels arbres em provoquen, perquè em recorden, igual que certs perfils de les muntanyes, parts del corpus femeninum." * La llatinada està més que justificada perquè qui confessa el seu trasbals és el jove mossèn de Soana; i corro a dir que la seva culpabilitat turmentada acaba quan, cedint a la puixança del paisatge muntanyenc i d'una pastoreta, es transfigura de beat en pagà.
Millor explicació del seu pregon torbament que la dels pares de l'església o de la rància escolàstica que freqüentava, l'hauria trobat el rectoret en els tractats del, també suís, C.G. Jung (els quals, vist el seu domini del llatí, hauria llegit amb més facilitat que no pas jo). 

En mig d'una de les inextricables espessors textuals de Jung -aquesta dedicada al símbol i arquetip de l'arbre- hi llegeixo: "Typus nostrae conditionis sit arbor et speculum."  Un "arbre i espill" -com un més dels emblemes duals del barroc-, que retrobem més endavant al capítol L'arbre invertit, on recopila un devessall de referències de la permanència d'aquesta imatge : "Inversam arborem stantem videri hominem placet Physicis..." **  Una possible conclusió, davant l'evident universalitat d'aquesta visió alterada, és que veure homes, o dones,  en els arbres no pot tenir res de follia, i molt menys de pecaminós.

Una de les gràcies de perdre's pels boscos és la d'ocupar-se de destriar la singularitat de cadascun dels peus; deixar de pensar en pins, o en roures o faigs, i mirar de detectar-ne els trets que els individualitzen (això només ho fem com excepció: cas dels arbres dels nostres jardins o dels arbres considerats monumentals). D'entre aquesta atenta observació -que sovint acaba amb l'atribució d'un nom-, alguns dels moments més memorables són les troballes d'arbres que han sabut encertar la imatge d'home invertit; sigui en clau masculina o femenina, que d'ambdues en trobarem.

Avui m'he emboscat a la recerca d'un roure que fa anys no visitava. Després d'uns volts per l'espessor de l'obaga l'he acabat trobant, i no sense dificultat perquè les ventades d'ara fa uns quants santesteves van deixar els boscos plens de pins abatuts. Si el roure sexuat ja resultava per si mateix prou significatiu, ara, amb el gegant i anònim pi blanc desarrelat de fons, la seva imatge encara guanya més força.

* L'heretge de Soana de Gerhart Hauptmann (adesiara editorial, 2012)
** Les dues cites són dels "Emblemata" d'Adreas Alciatus (+ 1550)

dijous, 31 de gener de 2013

La Peira del Turó




Com si català vingués de catàleg gaudim d'una estesa de paisatges excepcional, amb el cost (acceptem-lo si és idiosincràtic) de no ser extrems en res (salvant el Salí de Cardona i la meravellosa exuberància dels nostres conglomerats). I, així aquesta pròdiga natura del país, així la de la seva capital.

Pot semblar que no tingui cap vàlua però quan, en dies de llevantada, veig baixar del metro a un nano rebentat amb una planxa de surf, penso en la de ciutats on això només podria pertànyer al terreny de l'absurd. Així mateix, pels que som de pedra, la ciutat encara és capaç d'oferir-nos alguna engruna vertical; més escassa per la normativa que per la disponibilitat real. En aquest sentit, tot i quedar lluny de paradisos com ara Rio o Cuenca, alguna roca podem tocar. I ja no diguem si pensem en l'efectiu territori metropolità, o en el Principat sencer, que llavors estem parlant de la meca mundial de l'escalada que ha esdevingut el país. Des d'aquesta òptica, ja voldrien a París, Berlín, Londres o Nova York tenir en un radi de 150 km els nostres abruptes relleus. Com bé anunciava a l'any 1600 el jesuïta i geògraf reusenc Pere Gil: "Catalunya, país montuós". Davant d'aital inexorabilitat res trobo millor que una còmplice acceptació.

Tornant a la ciutat, d'entre els tres o quatre monòlits que hi podem comptabilitzar, jo em decanto per la Peira que dóna nom al Turó i, per extensió, a un barri. Alguns capvespres, quan la majoria de passejants ja ha desfilat, m'hi acosto a fi d'acariciar el seu antic calcari; testimoni palpable dels temps remots de la segona gran extinció massiva. 
Després de calçar-me els gats als peus del fals menhir, m'afanyo a recorre'l en espirals ascendents que perllonguin el breu itinerari. I, mentre el dia declina rere la serra i enmig de la sentor dels pins, assisteixo al miracle que jo mateix convoco amb la meva acció: el de veure i tocar un no res que creix fins a esdevenir un tot.

dimarts, 22 de gener de 2013

Els tolls vivificants





Aquest diumenge, en la penombra subterrània d'uns banys àrabs de la ciutat, pensava: Si en sabien, els antics!
La veritat és que, un cop descoberta la càlida flotabilitat de la pica salabrosa, vaig deixar de pensar a consciència. Si de cas, mentre m'ocupava de fer llargament el mort, fugaç em va creuar la pregunta: Quants baptismes no ens caldrien? i, també, d'entre la remor somorta de l'oïda submergida m'arribà la veu del Vinyoli: La vida, / poc més que això: / cent braces vora el cable / fins a la boia i fer llavors el mort, / sense mai més poder tornar a la platja.
 
En temps difícils de rossegar per crus bo és l'alleujament balneari; i enlloc està escrit que aquest hagi de ser, necessàriament, civilitzat i, per tant, de pagament. Una de les possibilitats que la serra ens ofereix ens la d'apropar-nos al Torrent de Can Codina; que pel fet de ser el drenatge d'una part important del vessant obac manté un curs permanent.
I quin bé fa, i com assossega, estar-se llarga estona arran d'algun dels seus tolls, absorbit per la infinita progressió concèntrica dels reflexos i per la cantarella del sallent. Fins i tot, ara a l'hivern, pots decidir en franc arbitri gaudir del noble dolor de l'aigua gelada tot xipollejant pel bassal. A algun lloc o altre haurà d'anar la sang de les cames i els peus entumits per la constricció..., i això et reanima de mala manera.

I encara resulta més vivificant quan, ben entrada la primavera, t'acostes de nou al torrent i ara amb tots els ets i uts, tovallola inclosa. És l'hora de cercar algun dels tolls que saps discrets i allunyats del caminal freqüentat per tota mena d'atletes.
La bondat - tan multiforme com sa germana la maldat - bé pot ser la immersió en una aigua viva mentre del cobricel d'alzines t'arriba la piuladissa joiosa de l'ocellada.