Noguera amb faisà

La d'emboscar-se pot ser una fília però malament rai si fos categòrica. Entrant el bon temps pot succeir que aspiris a grans espais agraris, a caminar llarg dessota la magnitud del cel. I tanmateix... On satisfer semblant delit dins d'una metròpoli? Per sort, per un atzar miraculós que no acabo d'entendre bé, tenim a l'abast les més de 580 hectàrees del Pla de Rocamora.

Situem-nos: amb un cop de tren et plantes al Mas Rampinyo  (a l'estació Montcada-Ripollet de la línia de Puigcerdà) i, uns 200 metres més enllà, ja ets al Parc de les Llacunes de Can Duran; una raresa d'espai palustre al nord de la metròpoli... A partir d'aquí ja pots anar fent. T'esperen entre deu i dotze quilòmetres de caminar -o córrer- entre camps oberts.

Entrant la primavera, aquella tarda m'havia enfilat pel sector dels curiosos basaments (d'una antiga caserna?), fins acabar dalt la cota més alta del Pla. És una prada amb 360º d'horitzó, coronada per una solitària figuera amb una anòmala taula d'obra als seus peus. Un anemoscopi penjant al capdamunt d'una alta canya insinua que l'espai deu estar dedicat a l'aeromodelisme... (Quan m'hagi firat el DRON que he demanat als reis,segur que vindré aquí a provar-lo.)

D'aquí vaig anar baixant per entre camps que just verdejaven. En un cert punt albiro, enmig d'unes feixes d'userda, un illot amb un gran noguer despuntant les primeres fulles i una bassa de sulfats. I com m'agraden les nogueres! Motiu suficient per acostar-m'hi a jeure una estona...

Supero el marge i, al mig del verd maragdí de la userda, veig que hi espigola un ocell de bona mida... Un gall de faisà! Un faisà metropolità entre l'A-7 i l'A-17! Caram amb la vida...