dijous, 23 de maig de 2013

L'estat de la neu



Quan era petit, recordo, amb quina unció ens reuníem davant la ràdio els dijous al vespre -Calleu que van a fer "el Parte" -ens deia la mare. I llavors s'iniciava una fantàstica relació de llocs i de gruixos.
Montseny: Santa Fe: 15 cms. ; Pla de l'Espinal: 20 cms. ; Turó de l'Home: 35 cms. ; Font del Briançó: 30 cms... Núria: Santuario: 60 cms. ; Puigmal: 150 cm... Fins i tot mai hi faltava el gruix d'Estany Gento...
Res a veure amb el relat actual que ens ofereix el Temps de neu; pels quals la neu només és una mercaderia al servei de l'esquí i prou. Una neu que va escassejant i sort, diuen, de les inversions (moltes subvencionades amb diner públic) que permeten la fabricació del seu succedani artificial...

Avui, com que el nord ens ha deixat una alba neta, he corregut a Collserola, a la talaia panoràmica del Maltall, per a veure de lluny el que acabava de comprovar de ben aprop. A despit de la data dels calendaris, a finals de maig hi ha neu per a parar un carro i encara n'anuncien més. L'espectacle és fascinant. En amunt dels 1600 m, i no damunt els prats abaltits de l'hivern sinó sobre una catifa verda i florida, resplendeix la il·lusió d'una neu nova. Amb penes i treballs vam poder arribar a Ulldeter per establir la nícia distribució del temps: la millor innivació d'enguany i l'estació fa mes i mig que roman tancada perquè ara toca anar a la platja... Opino que ens ho hauríem de fer mirar.

I d'aquest matí, matinet, què? Doncs enllà del hiper-construït Vallès (Cerdanyola, Badia i Sabadell), enllà del trau per on busca el pas el riu Ripoll, s'alçaven els cims, més que enfarinats, amb uns bons tous. Des dels gegants del Berguedà (Ensija i Peguera) fins La Tosa i el Puigllançada que oculten La Molina. Fins i tot -has de tenir clar on para- per darrera l'entalla del Coll de Pendís apareixia, blanc com un mató, el Puig Pedrós; i això ja és frontera amb França i Andorra. Aquí m'he sentit visionari d'una irrealitat ben real.


14 comentaris:

  1. Hi ha unes expressions que odio:
    - Sembla una postal
    - Talment enfarinat com un pessebre
    Els paisatges són paisatges amb les seves forces i personalitats. Reduir-los a postals o pessebres és degradar-los com degradar-los és convertir-los només en interessos de pistes d'esquí.
    Gran il·lustració per a la situació de la muntanya d'avui.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Afegim-hi les expressions: Kamacu! Que típic! i totes les derivades urbanes que perllonguen l'esperit de l'escola olotina. Hi ha qui encara pinta pallers i no les omnipresents piles de cilíndriques paques de palla.
      Segons la previsió, el dissabte la cota de neu tornarà a baixar fins els 1200 m!
      Jo, que al gener entonava el clam: "Sant Bernat escolta: dona-ens neu i molta!", ara em sento responsable de l'excepcionalitat d'enguany.

      Elimina
  2. i tants i tants vivint d'esquena!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vivint d'esquena, dius...
      No saps, Clidi, quins "culenbàgens" es poden fer a dia d'avui, Els pendissos de neu ja els posa la muntanya. Tu només necessites un bon plàstic i ajaçar-t'hi d'esquena ;-)

      Elimina
  3. preciosa escala de grisos, dibuix que es fa foto i foto que es fa dibuix, em recorda els quadres fotografia d'en Richter amb un subtil desenfocament de la imatge..
    ovacions múltiples! plas plas plas..

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quina il·lu escoltar-te, Lolita!
      I sí, no dissimularé la influència del Richter; el pare -si és vol- de la "pintura augmentada".
      Passa que són relleus que tinc gravats al foc: Al turó més centrat del crestall previ a la neu vaig viure-hi uns quants anys en una cabana clavada al cingle... Sempre és més fàcil encertar-la quan tractes de la vida inesborrable.

      Elimina
  4. culenbajens? no saps la de bufes que m'he donat amb un trineu de fusta suís -Déu l'hagi perdonat- en les colades d'un allau que es feia, any sí, any també, en el camí del pla de Boavi. Té, mira, ara m'has fet enyorar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser més d'un es perdi, tanmateix, amigueta... Quina comprensiva complicitat estenen mots com "culenbagen" o Boavi!

      Elimina
    2. A mi per fer culenbagens mai m'ha calgut la presència de neu, una tapa de vàter i un bon desnivell en un solar al mig del barri i avall!!!

      Elimina
    3. Aquesta collonada importada dels X-Games...
      No creus, Carles, que com a mínim haurien d'haver dedicat un moment a honorar als nostrats precursors de les experiències extremes? Que no tot s'ha inventat a Califòrnia! Heus el cas del vostre culenbagen...I, alerta:
      A pèl! No amb aquells cascs i cuirasses que gasten els americanos!

      Elimina
  5. Ja ni la neu és el que era. Per no parlar dels "partes", que només miren qui "parte y reparte". Penso com la Lolita, que la foto-dibuix que encapçala el text és preciosa. No diré "camaca", que fa de pixapins...

    ResponElimina
    Respostes
    1. No diré que tinc uns comentaristes que no me'ls mereixo. Apart d'injust seria lleig...

      En atenció al vostre interès he penjat la imatge en el seu format original.
      Així, quan la visualitzeu, podreu sentir-vos àliga i passejar-vos-hi per tota la seva magnitud.

      Elimina
  6. De fet, vivim d'esquena a tot el que ens envolta i no és "útil". Què és, si no, aquest extramurs que subratlla la nostra condició d'orbs? Ja veus, Collserola és ventre i talaia. I un oracle que ens desvetlles!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Que el Turó del Maltall de la Magarola és la millor de les mirandes d'aquesta part de la serra ja ho sabien
      els nostres reis. A què ve, sinó, que un dels colls que el flanquegen s'anomeni "El Pas del Rei"?
      Des dels seus palaus entre muralles s'enfilaven fins aquí perquè aquests eren els seus terrenys de caça.
      De tant en tant, planto l'hamaca a la plataforma del cim i em sento descendent i hereu seu: com un Rei!

      Elimina