dijous, 13 de desembre de 2012

L'atzavara




This is not AmericAa... XA, La, la la,la, Láa...
Induït per la contradicció entre el seu nom científic -Agave americana- i l'indret gens ni gota americà on m'estic, cantussejo la memorable tonada de l'equip Bowie-Metheny: This is not AmericAa... XA, La, la la,la,  Láa...

I és aquí quan, a les meves esquenes, m'intercepta un rotund pronunciament:
-Pero hombre de Diós! Qu'aze aquí cantando? Q'aun va a perder un ojo con los pinchos de la pita!

Em giro i, el forçat escorç contrapicat al que m'obliguen els meus interlocutors del camí -un matrimoni de "buelos" caminadors-,  fa que els vegi com uns gegants de Castellterçol... Au si no!

I, a partir d'aquí, mentre romanc al marge d'un corriol amorrat a una punxent atzavara, va prenent regruix un expansiu diàleg entre capgrossos i gegants:
-Decís que una pita me puede quitar los ojos... Vaya si no seria jodido que una atzavara me vaciara de mis principales instrumentos...
-Ya se lo digo: Su atzavara és cosa que se explica de maravillas. Que és cosa sabida que cuando la pita logra su vara de flores poca vida le queda. Si lo sabré yo...
Por no decir de todo lo bueno de las sogas de pita... Aquí m'acuerdo de los capazos de pita con los que mi padre se aventuraba al monte, digo de las aforjas de sus borricos alpujarreños.
- Si me admite la pregunta: ¿De que parte de las Alpujarras dice que son?
- Pos, hasta llegar a nuestras queridas Roquetas -a las que tanto ayudamos a que existieran como barrio-, nos venimos  de Cacín.

 -¿M'està diciendo del Cacín de Almeria?  Por favor... Si  su Llano y su Barranco son paisajes  que permaneceran para siempre en mi vida... ¡Y que bonic!

Aquí es quan decideix parlar la dona, fins ara callada:

- Y que bonito llega a ser esto del bonic!...
Y que coraje da que un catalang viajero sepa de  Cacín; no podria ser otro.
Y que buenas migas haria usted con nuestra nieta; guapa a mas no poder, catalana del todo, y  profesora de la Universidad de Barcelona... Porqué me pilla de mayor, y aun m'averguenza lanzarme con el català... Que si no!
Pero, con saber que hemos sido la maceta de algo muy muy mejor que nosotros, ya nos sentimos cumplid0s. Endavan, no és lo que cabe decir aquí?.

I jo, que cantussejava l'Amèrica impossible del Bowie al marge del camí, retornaré a casa mantenint encès el fanal de les veus d'aquesta parella de gegants.

I que bella és la vida quan sap ajuntar iguals inconeguts!
 

dijous, 29 de novembre de 2012

El pou del Cementiri



Un cop situats a l'accessible Coll de la Ventosa, tu tries... Si ets ciclista, corredor, o humil estirador de cames, el més raonable és seguir l'apol·lini vial que ressegueix transversalment la serra. Això si no toquen a retreta, perquè llavors buscaràs la ciutat, sigui per la Font de l'Eulàlia o per Can Masdéu. També pot succeir que el trànsit del coll s'esdevingui en mala hora i, forçat, t'encaminis al cementiri, ple de dol o amortallat en un taüt. 
El què resulta fora de tot pronòstic és que tramuntis la Ventosa amb la intenció de trobar un lloc adient per a prosseguir la lectura d'un suggeridor tractat sobre "el concepte de música en el pensament de Nietzsche", aquell que un bon amic va escriure de mà pròpia. En tal cas l'opció és només una: tirar pel dret i entaforar-te en una de les boscúries més negligides possibles. A la recerca de la solitud -aquella invenció de "Nosaltres, els impius"-, i d'uns ecos remots de la imprescindible "música de l'oblid", m'aventuro pel vague traç consecutiu que dibuixen les tres basses perdudes de Can Rius fins que, al capdavall, abandono tot rastre lògic i, foravial, em perdo en l'espessor.

Cap goig superior al de trobar quan res busques.... Això és el que penso davant la torratxa que he encertat després d'un volgut desencaminament; una torre de maó vist (que ni les topografies més detallades registren), enmig d'un alzinar vigorós, i amb els darrers nínxols del cementiri, refulgents al fons... Després de l'obligada indagació a la menuda la cosa encara amplifica els seus sentits. Es tracta d'un antic pou -de finals del XIX-, activat per un desaparegut molí de vent. O, si ho voleu, d'una pretèrita connexió entre l'impuls d'unes forces  etèries i l'insistent potencial que recorre el nostre subsòl. 

A la boca del pou decideixo retornar-hi amb l'equip d'espeleo. Ja seria acabar amb un fatídic accident a les envistes del cementiri...
I de la pretesa lectura? Osti, ja la prosseguiré a l'hamaca de casa. Que el primer és el primer, i desatendre la lliçó primera dels llocs iniciàtics només cap al cap de l'expansiva multitud d'afanyats obedients. Que cal foragitar tota la gramàtica per acostar-se als indicis de sentit.


dimarts, 20 de novembre de 2012

Els roures de Can Masdéu



M'embadoco llegint la cal·ligrafia viva del brancatge del major dels grans roures de Can Masdéu. Després d'una regressió per la història d'aquest gegant -resolent, pel gruix, els precedents de cada bifurcació-,  acabo davant d'un arbrissó de la meva alçada; potser tímid però segur que ben decidit a persistir. Arribat a aquest moment primordial apareix una pregunta que a ell ni li va ni li ve però que a mi sí: De quan estaríem parlant? Quants anys deus tenir?
Aquí recordo que, segons estudis seriosos, la longevitat dels arbres de la serra en cap cas supera els 130 anys; i això només en cassos excepcionals. Llavors, com pot ser que hagueu pogut prosperar tant, i més en un terrer d'aparença tan poc propícia als de la vostra colla?  Em venen al cap imatges de les penúries bèl·liques, de quan tota la fusta de Collserola va acabar cremada a les cuines econòmiques dels barcelonins...

Suposo que deuria ajudar molt a la vostra persistència el fet de créixer a redós de Can Masdéu; que no hi ha res millor que l'emparança d'una leproseria per a restar a resguard del dany de les serres. I és que, amb continuïtat, des del 1904 fins al 1961, el gran mas del fondal va acollir a una comunitat de leprosos que, deixats de la mà de déu, van acabar subsistint en un règim proper a l'autogestió. Després la historia va fer un tomb -tampoc tan extrem- i, d'ençà el 2001, els leprosos han mutat en resistents okupes.
Sobre l'absurd que proposa la contigüitat entre el viu activisme eco-social de Can Masdéu i l'estèril mola closa de l'Hospital de Sant Llàtzer, avui no aniré més enllà de dir que esdevé model de la diferència entre el ridícul poder de tenir i l'eficaç poder de fer.

* * * 
Epíleg
Ahir, ni un any més tard dels rengles precedents, vaig tornar als peus dels grans roures. Apart d'uns quants rovellons i mollerics -i d'un manadet d'espàrrecs despistats-, vaig descobrir un canvi substancial al meu dibuix. Atacada per alguna malura, una de les grans besses de l'esquerra s'ha desplomat i ara resta recolzada per l'esquinç. En veure-ho, m'arriba el títol d'un dels passeigs impossibles que Robert Walser va escriure a llapis: "Al suau vent de llevant, suspès de la robusta branca d'un roure, un gran duc que s'havia penjat brandava els peus tot lluitant per abandonar el regne de l'absoluta certesa ." 
I tant es remenava el duc que la branca va cedir i així fou com, inesperadament, va acabar morint d'un cop.
 

 

divendres, 9 de novembre de 2012

La Caloplaca del liquenar



Després de l'assassinat del meu ordinador, i de creure, amb bona lògica, que una quantitat important de la feina havia desaparegut aigüera virtual avall, ahir vaig rebre la feliç notícia de què, com l'immortal amic Blanco Herrera del Peret, tots aquells arxius "no estaban muertos  estaban de parranda. Lerelele..."  Llarga vida, doncs, als bruixots del disc dur capaços d'aclarir-te que "te equivocaste de muerto... Lerelé".
Com que entre els arxius "ressuscitats" hi ha la sèrie d'originals de l'Extramurs, celebraré l'efemèride amb una nova entrada (que ja tocava); afegint que així retorno a l'estàndard de qualitat que pretenc, deixant l'anterior dels ametllers com a recordatori de les penúries passades.

Em sembla que avui és encertat sortir a estirar les cames pel Turó de la Peira i passar-me bona estona contemplant el món des del cim del liquenar; un greny rocós que no és gran cosa però revestit per una població de líquens ben rara a ciutat. Sí, avui és un bon dia per a retrobar-me amb aquests estranys éssers que, gràcies a la simbiosi, són capaços d'heure-se-les amb la roca nua establint un primer front de vida damunt l'inert. 
Després de la darrera temporada de pluges aquesta pell viva fa més goig que mai, de tan ufana... Torno a amidar alguns dels exemplars més conspicus de l'estrident Caloplaca aurantia per a saber quan han crescut en els darrers quatre anys... Fins a tres mil·límetres! Tota una barbaritat segons els seus paràmetres, els d'una infinita paciència resistent.


dimecres, 10 d’octubre de 2012

Ametllers de Canyelles




Digueu-me llepafils però algunes coses no m'entren al cap, com ara la fília sense reserves per tota expressió cultural exòtica que mostren alguns. Sens dubte, el màxim exponent d'aquest capgirament del sentit de "llunyà" n'és l'actual japonisme. En un correlat de la moda del sushi (i de l'extermini de la tonyina), hi ha qui proclama: "I quanta sensibilitat rere la festa del hanami.... Un país sencer contemplant l'efímera florida dels cirerers! Vols més amor per la natura, més estima pels arbres!" (oblidant què suposa pels arbres que el Japó devori un terç de tota la fusta mundial). N'hi ha per dir-li: TANOCA (que malgrat sonar a japo ve de l'occità "tros de fusta"), si tan admirable et sembla la contemplació de la florida dels arbres, t'has entretingut mai a contemplar la florida d'aquí?
Quan fa dies que l'anticicló d'hivern manté el cel aquietat, és el moment d'agafar el 47 fins la penúltima parada a la ronda que separa les torres del Polígon Canyelles de la Serra. Un minut de passeig pel corriol de la perduda Font Vella de Canyelles i ja ets dins l'esclat dels ametllers abandonats a les feixes. Més lluny no cal anar.


Als peus de l'ametller, meravellat, m'aboco a la pintura escrita de Wang Wei, unes pinzellades de quan Europa era àgrafa i Carles, el nen de Pipí, encara havia de fer una bona estirada abans de merèixer el "magne": L'ALBERG DE L'AMETLLER // Bigues tallades en fusta d'ametller; / cabana teixida d'aromàtics joncs. / Ignoro si se n'anaren els núvols del ràfec / a repartir pluja entre els homes. // Que lluny el refugi de l'ametller, / i la de vegades que he enfilat la costa! / El cim a migjorn. Al nord, l'estany. / Els veig davant meu una i altra vegada.
Unes bigues d'ametller? Quanta saviesa! Cal imaginar que unes posts de la seva fusta densíssima i difícil de balcar era la millor opció per a un precari refugi... També cal considerar la simbologia xinesa dels ametllers: la bellesa femenina i, alhora, la infinita tristor; no com a la Bíblia, que els associa a la immediata condemna per les nostres les nostres faltes només perquè són primerencs... Això són diferències, com hi ha Déu!

Com bandes de núvols, arriben i passen els pensaments... I que difícil de veure, amb tant de moviment, el fons de l'estany! 

La cridòria dels nens fora de l'escola és la d'un estol de grues.

dijous, 4 d’octubre de 2012

Matalàs del Besòs




Res de més antagònic que les dues ribes del darrer tram del Besòs: un no-lloc canònic (segons la definició del Marc Augé), de servitud i malendreços a la dreta, la barcelonina, enfront de l'ara civilitzat fins a dir prou marge esquerre (exhaustivament dissenyat, reglamentat i vigilat). A les paradoxes que es deriven d'aquesta oposició ja m'hi acostaré un altre dia, que avui camino llarg per la riba negligida (la homenatjada pel Marc Recha a la pel·li Petit indi),  des de Montcada al Bon Pastor.

Vaig fent via tot rememorant l'origen de les aigües que han acabat confluint en aquest curs (una excursió que em porta dels vessants del Corredor, al montsenyenc Sot del Avets de la Calma, als grans precipicis del Tenes o als estimats gorgs de les Conques del Ripoll...), quan topo amb les molles d'aquest matalàs de matrimoni reciclat. D'acord que un hort suburbà sense un tancament metàl·lic de somiers quedaria coix i no acabaria de fer el pes..., però en l'arabesc d'aquest matalàs de molles hi endevino una passa endavant. A saber com aconseguiren aital estructura pelada (imagino que amb una bona foguera), i a saber dels fills que, benvinguts o no, al seu damunt s'hi conceberen; que en la seva presencia jo hi veig, o vull endevinar-hi, un atàvic ritual de fertilitat

dimecres, 12 de setembre de 2012

Nit de lluna i vent



A la llum de la lluna i del somni, carenejo sol per la serra deserta...
El mateix mestral gèlid que, fent-los brandar, enterboleix capçades i matolls, m'obsequia amb unes llunyanies clarividents i amb un brogit que esdevé revelador a mica que l'escolti amb una certa clariaudiència. Tot plegat resulta ben adient al meu propòsit de fer el necessari escalfament per a la jornada d'avui. (Escalfament o, millor expressat i com per ventura succeeix, refredament; és a dir: buidatge i aquietament.) D'hora, al matí, he ser a la seu de l'ONCE de Terrassa per a rebre unes lliçons d'introducció a la ceguesa i d'aquí els estiraments sensorials que he decidit practicar. Així que, havent sortit de ciutat encara de nit, apart d'estalviar-me l'enutjós embús matinal, ara pugui estar fent el senglar..., el senglar llaminer. Parat davant d'un arboç, amb els capcirons vaig prement cireretes fins escollir-ne dues al punt just de maduresa. Les notes del seu tast a cegues són:  textura aspre, entre farinosa i pilosa, i d'una untuositat que no es transfereix a la seva dolçor més aviat fada.

Avui no puc deixar de rememorar totes les nits de caminar llarg pels boscos només pel gust de fer-ho. Hi hagué un temps en què era costum aprofitar la lluna plena per anar a mantenir oberts els camins. És de les feines que algú ha de fer i res millor que veure la complexitat de la boscúria reduïda a la seva essència per a destriar què és nosa i què no: bon cop de dall al roldor sempre emergent, fora del pas a la branca morta d'alzina i, congeniant delicadesa i contundència, bona estassada a la bardissa abans no aconsegueixi el seu propòsit de segellar el corriol.

dimecres, 29 d’agost de 2012

Tòtems cremats



Com la desigualtat entre els homes, la dels incendis forestals és una de tantes contingències que es fa difícil no veure tractades des d'un estricte present i de forma desconnectada. Tan li fa que se sàpiga que, per pròpia necessitat, ben rar és el bosc, sigui siberià o amazònic, que no acabi cremant al cap d'uns pocs segles; o que el bosc mediterrani gasti un munt d'energia per a propiciar una inflamabilitat de la qual, en bona part, depèn. Ara, malauradament, el foc s'ha desvinculat de tot saber i ha quedat reclòs a la creixent secció d'espectacles catastròfics dels noticiaris; amb el subseqüent efecte crida en més d'una ment pertorbada. Si fins i tot la propaganda governamental en pro de la vigilància silencia a la pagesia com a primer factor de cura territorial... Si fins i tot es sanciona amb lleis el que quasi ha esdevingut norma: que el pas previ a l'establiment d'un parc eòlic sigui l'incendi  d'una serra...
 
Divergent, avui rumio sobre el foc mentre m'airejo per la serra que tanca Badalona pel nord. He deixat el bus a Can Ruti i aviat ja m'estava enfilant pel caos de les Roques de Poca-roba.  Del cim del Turó de l'Home (el de Marina, no el del Montseny), he seguit carenejant per una brolla filla d'un incendi esdevingut no sé quan. Tot i que faci lleig de dir-ho, agraeixo el foc que va deixar obert aquest paisatge; un fet desgraciat que ara em permet tenir molt de cel i uns horitzons sense fi. 
En un punt d'aquest discórrer em topo amb els esquelets arrenglerats d'uns pins. Després d'imaginar la violència de la foguerada necessària per a reduir-los a quasi res, començo a endevinar la identitat residual que cadascun d'ells encara manté. Una identitat que creix mentre prenc un apunt d'aquests tòtems negres.

divendres, 20 de juliol de 2012

Alba al Carmel



Avui ja estic més d'acord amb la feina...

Encara era de nit quan m'he llevat amb delit de muntanya. Cafetó i, al carrer!, camí de l'aresta nord-est del Turó de la Rovira. (Ni que sigui a ciutat, no puc sostreure'm de percebre el relleu subjacent i d'actualitzar l'orientació a l'instant.) Flanquejant pel vial que, des de Gran Vista, guanya Muhlberg per un passant escondit, no he trigat a ser al Coll del Carmel. D'on, ja clarejant, he enfilat el corriol pedregós de l'aresta del Santuari fins culminar, per enèsima vegada, el Carmel.

Arraulit a redós dels esqueis d'antiga calcària nodulosa del cim (que, malgrat vaig ben abrigat, prou es nota que som a finals d'hivern), m'he posat a pintar el panorama; una pintura que, forçosament, haurà d'incloure la pintada radiant del primer pla... Per què, mira que costa de trobar un pam de roca net de pintura dalt d'aquest cim! Posats a retolar, amb emergència, signes i noms, encara no entenc com enlloc pots llegir-hi TERESA... I tant pertinent que seria!

Mentre feinejava , el sol ha sortit del mar per ocultar-se al cap de res rere una banda de núvols.

dijous, 12 de juliol de 2012

La Font del Ferro


Si, com ha passat avui, hi ha bona entesa a l'hora de fer el transbord d'autobusos a la Plaça Eivissa, des de casa, i en poc més de 20 minuts, em planto dalt la serra. Avui, deixo enrere el Coll de la Ventosa per a endinsar-me al corriol mig perdut de la Font del Ferro, i deu minuts més tard ja sóc en aquest racó remot que encara no coneixia.
M'entretinc pintant-lo amb uns mitjans estrictes i aviat arribo a unes conclusions properes a les del poeta suís Gerard Meier: "Dec tenir el cor de ferro, noto que es rovella". Potser no el cor, però sí dec tenir l'estil enferritjat: Coi quina imatge més poc àgil n'he tret! I no puc culpar a la font, abans de gran anomenada ferruginosa,  perquè, no sé si temporalment o definitiva, està estroncada.
Podria defensar-me dient que no resulta senzill reproduir cataclismes, i en aquesta raconada tot remet a una gran desfeta forestal. Caldria el tremp d'un Max Ernst quan s'encarava als ossaris crepusculars post-bèl·lics per a resoldre aquests grans apilaments de branques trinxades, i jo no el tinc. També podria començar de nou, cosa que excloc perquè ja estic prou amarat de desolació i encara em queda un bon tros de camí fins a casa.
Faré aquest camí excitat per la perspectiva de millorar en la propera ocasió.