dimarts, 20 de novembre de 2012

Els roures de Can Masdéu



M'embadoco llegint la cal·ligrafia viva del brancatge del major dels grans roures de Can Masdéu. Després d'una regressió per la història d'aquest gegant -resolent, pel gruix, els precedents de cada bifurcació-,  acabo davant d'un arbrissó de la meva alçada; potser tímid però segur que ben decidit a persistir. Arribat a aquest moment primordial apareix una pregunta que a ell ni li va ni li ve però que a mi sí: De quan estaríem parlant? Quants anys deus tenir?
Aquí recordo que, segons estudis seriosos, la longevitat dels arbres de la serra en cap cas supera els 130 anys; i això només en cassos excepcionals. Llavors, com pot ser que hagueu pogut prosperar tant, i més en un terrer d'aparença tan poc propícia als de la vostra colla?  Em venen al cap imatges de les penúries bèl·liques, de quan tota la fusta de Collserola va acabar cremada a les cuines econòmiques dels barcelonins...

Suposo que deuria ajudar molt a la vostra persistència el fet de créixer a redós de Can Masdéu; que no hi ha res millor que l'emparança d'una leproseria per a restar a resguard del dany de les serres. I és que, amb continuïtat, des del 1904 fins al 1961, el gran mas del fondal va acollir a una comunitat de leprosos que, deixats de la mà de déu, van acabar subsistint en un règim proper a l'autogestió. Després la historia va fer un tomb -tampoc tan extrem- i, d'ençà el 2001, els leprosos han mutat en resistents okupes.
Sobre l'absurd que proposa la contigüitat entre el viu activisme eco-social de Can Masdéu i l'estèril mola closa de l'Hospital de Sant Llàtzer, avui no aniré més enllà de dir que esdevé model de la diferència entre el ridícul poder de tenir i l'eficaç poder de fer.

* * * 
Epíleg
Ahir, ni un any més tard dels rengles precedents, vaig tornar als peus dels grans roures. Apart d'uns quants rovellons i mollerics -i d'un manadet d'espàrrecs despistats-, vaig descobrir un canvi substancial al meu dibuix. Atacada per alguna malura, una de les grans besses de l'esquerra s'ha desplomat i ara resta recolzada per l'esquinç. En veure-ho, m'arriba el títol d'un dels passeigs impossibles que Robert Walser va escriure a llapis: "Al suau vent de llevant, suspès de la robusta branca d'un roure, un gran duc que s'havia penjat brandava els peus tot lluitant per abandonar el regne de l'absoluta certesa ." 
I tant es remenava el duc que la branca va cedir i així fou com, inesperadament, va acabar morint d'un cop.
 

 

14 comentaris:

  1. Dues referències:
    La web de Can Masdéu a http://www.canmasdeu.net/
    i la cita de Robert Walser està extreta de: Robert Walser, ESCRITO A LÁPIZ, Microgramas I (1924-1925) / Siruela, Madrid 2005

    ResponElimina
  2. Sovint contemplem la natura com a un fenomen aïllat de l'existència humana fins que l'home hi actua i la modifica, sovint per destruir. Però poques vegades es pensa que la natura "és" també per la simbiosi amb els humans. El roure persisteix perquè sergurament espera que la vida torni al seu voltant.

    "Tenir" i "fer", heus ací el que ens fa veritablement únics entre iguals!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Prou saps que, més que simbiosi, jo només percebo unitat. A l'hora d'erosionar els camins de la serra, senglars i ciclistes comparteixen la condició de plaga indeturable.
      Ja m'ocuparé un dia de les escasses mans que posseeixen la serra. La majoria, començant per l'horror que la culmina, donacions de poderosos molt necessitats de perdó. En el cas de la vall d'avui, és del patronat de l'Hospital de Sant Pau, que va fer valdre els seus estèrils drets de possessió fins a l'extrem.

      Elimina
  3. Sense la branca el teixit de l'arbre deu tenir un forat més que ostensible. Caldrà cercar noves branques per als ducs i les òlives perquè puguin albirar amb la seva saviesa les mutacions de l'habitatge que fa companyia al roure. La natura es transforma, però no té pressa per veure el futur.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Res de forat, compta que ara l'arbre no està desfullat i ofereix un bon cobricel. En canvi, t'he de donar la raó sobre la presència del gran duc: no fa ni una setmana que un de ben sigil·lós va creuar el corriol que transitava a poca distància.
      Sortosament, aquesta roureda ha atès la complexitat desitjable i, així, hi trobes tant solemnes peus morts ben corcats com jovenalla delerosa per créixer.

      Elimina
  4. estic preguntant-li a ma filla com pensa que has degut fer el dibuix, si primer has fet el fons i després l'albre, si primer l'arbre i després el fons, o una mica tot alhora. ella pensa que primer has degut fer l'arbre, però a mi em sembla molt difícil poder fer l'arbre i després afegir-li el fons, me sembla com si el fons ja hagués d'estar allà des d'abans. ara que sap que t'ho estic preguntant, me pregunta si mos contestaràs... :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tot i que recordo haver-ho més o menys explicat, en atenció a l'interès de la Sara us enviaré un correu per a explicar-li el mètode amb pèls i senyals.

      Elimina
  5. Que bo que és Robert Walser, carai...! Estava temptat de respondre lapregunta anterior sobre la tècnica del dibuix, però no passaria de ser una aposta i és lleig...

    ResponElimina
  6. Mira si l'Extramurs s'abeura en Walser que vaig estar temptat de penjar els textos en un cos diminut:
    "Pasear -respondí yo- me es imprescindible, para animarme y para para mantener el contacto con el mundo vivo, sin cuyas sensaciones no podria escribir media letra más ni producir el más leve poema en verso o prosa..."
    Això sí, els seus encontorns d'Herisau, verds i suïssos, aquí s'han trastocat en suburbials i catalans.

    ResponElimina
  7. Ja et pots imaginar que ha sortit quan he buscat el mot 'bessa' a la xarxa (incultura la meva...). Ja posats diré que treus millor contrast tu amb els llàpissos que jo amb els reveladors Lith.

    L'abandó periurbà pot oferir racons prou conservats, ja sigui per desinterès o per por d'atansar-s'hi.
    Caram quina 'guia' de la muntanya marginal barcelonina que estas construïnt! Clarament exerceixes el poder de fer.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La tècnica s'aprèn de totes les lliçons: tant de les hores "químiques" passades a la cambra fosca com de les "digitals" bregant amb les multicapes de l'HDR. Això és com la promesa del Nòrit: "A mano o a màquina, siempre los mejores resultados."

      I sí: la idea és, per sublimació de la seva marginalitat, aconseguir donar rellevància a uns racons negligits.
      Que les butxaques estiguin escurades no té perquè ser un fre pel viatger de cor. És més, davant del malbaratament de tant vol "low cost", descobrir la cantonada proporciona un ètic alleugeriment.

      Elimina
  8. fa dies que em pregunto quants anys li calen a un roure per ser frondós i donar bona ombra. ja et pots imaginar quina necessitat, reforestar una calba insuportable i encetar una guerra al pi blanc que s'ensenyoreix d'arreu on passa. però potser el que em cal és saber quan costa un roure frondós i deixar la pregunta dels anys per la intimitat. tant de bo tingués el teu de mida natural, la meitat dels meus problemes s'haurien esvaït.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tinc dades concretes del què em demanes. Farà uns 25 anys que els pares varen plantar un plançó d'alzina (que com a Quercus val pel cas), nascuda en un test a partir d'un aglà. I ara no vegis la feinada d'anar-la esporgant perquè s'ha fet massa gran per aquell espai. Com que podries començar a partir d'un peu de viver ja crescudet el plaç s'abreujaria força. També cal considerar que Llinars del Vallès té una pluviositat més elevada que la de la teva vila, i que l'arbre s'aprofita del reg constant de l'hort. Res que no puguis suplir.
      De la mateixa època són uns boixos que ja s'enfilen uns 3 metres... A que us molarien uns boixos?

      Elimina
    2. si que molen els boixos, gairebé em mola tot que no sigui pi blanc i eucaliptus :)

      Elimina