dijous, 29 de novembre de 2012

El pou del Cementiri



Un cop situats a l'accessible Coll de la Ventosa, tu tries... Si ets ciclista, corredor, o humil estirador de cames, el més raonable és seguir l'apol·lini vial que ressegueix transversalment la serra. Això si no toquen a retreta, perquè llavors buscaràs la ciutat, sigui per la Font de l'Eulàlia o per Can Masdéu. També pot succeir que el trànsit del coll s'esdevingui en mala hora i, forçat, t'encaminis al cementiri, ple de dol o amortallat en un taüt. 
El què resulta fora de tot pronòstic és que tramuntis la Ventosa amb la intenció de trobar un lloc adient per a prosseguir la lectura d'un suggeridor tractat sobre "el concepte de música en el pensament de Nietzsche", aquell que un bon amic va escriure de mà pròpia. En tal cas l'opció és només una: tirar pel dret i entaforar-te en una de les boscúries més negligides possibles. A la recerca de la solitud -aquella invenció de "Nosaltres, els impius"-, i d'uns ecos remots de la imprescindible "música de l'oblid", m'aventuro pel vague traç consecutiu que dibuixen les tres basses perdudes de Can Rius fins que, al capdavall, abandono tot rastre lògic i, foravial, em perdo en l'espessor.

Cap goig superior al de trobar quan res busques.... Això és el que penso davant la torratxa que he encertat després d'un volgut desencaminament; una torre de maó vist (que ni les topografies més detallades registren), enmig d'un alzinar vigorós, i amb els darrers nínxols del cementiri, refulgents al fons... Després de l'obligada indagació a la menuda la cosa encara amplifica els seus sentits. Es tracta d'un antic pou -de finals del XIX-, activat per un desaparegut molí de vent. O, si ho voleu, d'una pretèrita connexió entre l'impuls d'unes forces  etèries i l'insistent potencial que recorre el nostre subsòl. 

A la boca del pou decideixo retornar-hi amb l'equip d'espeleo. Ja seria acabar amb un fatídic accident a les envistes del cementiri...
I de la pretesa lectura? Osti, ja la prosseguiré a l'hamaca de casa. Que el primer és el primer, i desatendre la lliçó primera dels llocs iniciàtics només cap al cap de l'expansiva multitud d'afanyats obedients. Que cal foragitar tota la gramàtica per acostar-se als indicis de sentit.


16 comentaris:

  1. No, jo no m'invento res:
    El llibre citat és FILOSOFÍA DE LA ESCUCHA "El concepto de música en el pensamiento de Friedrich Nietzsche" (amb un musculós pròleg del Miguel Morey), del bo del David Picó Sentelles (Ed. Crítica / BCN 2005).

    ResponElimina
  2. Calificaré de dionisíac el teu itinerari per antonomàsia amb el vial que no prens. Foravial, és clar.
    Trobar quan no busques i endemés a escassos minuts d'on aparentment no hi pot quedar res per a descobrir... És ben cert que les rodalies d'allò més concorregut amaguen racons i coses que la pròpia concurrència veïna sembla que mantingui al marge.
    Se m'acudei de fer-me un mapa a partir de les teves entrades, però no seria tan suggerent com les teves ressenyes.

    ResponElimina
  3. Sergi, de ple dret et mereixes un exemplar signat de "La Filosofia de l'escolta" (que res té a veure amb les colles de "minyons")..., i això només per esmentar aquest dionisíac que no he volgut introduir.
    I, oi tant que existeix el mapa de la meva escàpola determinació!
    Tard o d'hora ja el penjaré en honor teu.

    ResponElimina
  4. Cap goig superior a trobar quan res busques.. cert, això és el que he pensat en trobar aquesta llum tan especial en el pou del cementiri.. només em queda fer-me amb un exemplar de la "filosofia de la escucha" per entretenir-m'hi en els moments en que perdo el rastre del sentit.. intueixo que de moments n'hi haurà força i la lectura serà exhaustiva..:)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Entendràs que amb Nietzsche entre mans caigués en el parany aforístic... I després, que?
      El mateix David ens ho respon en la seva obra següent (la no publicada "A PROPÓSITO DEL ARTE y otras alucinaciones"; un pou del millor petroli, el de l'humor):
      ¿QUÉ ES UN MUNDO SIN OBJETOS PERSISTENTES?
      Giorgio Colli, en Después de Nietzsche, se pregunta: ¿qué es un mundo sin
      objetos persistentes? Su respuesta es la siguiente.
      “Al salir de la infancia abandonamos un universo en el que ningún hilo de
      la necesidad nos guía. Y este hilo, esta cadena, se mueve siempre en la
      misma dirección, en una sola, en la dirección del tiempo, porque tiempo
      y necesidad son afines en lo profundo. El impulso del arte, pues,
      consiste en quebrantar retrocediendo, la fijeza de los objetos y el
      oponerse al arrastre temporal con una inversión del presente hacia el
      pasado (…) Imaginemos un mundo desprovisto de la necesidad, un no
      mundo donde reina la manía, y la ruptura del coágulo individual libere
      con vehemencia a sus componentes elementales, donde la sensación
      sea todavía el vibrar, la percusión de un reactivo…”.22

      Si la cosa t'atrau amb persistència t'envio els 449 KB del PDF original i em quedo tan panxo.

      Elimina
  5. la sola imatge del nom del post ja m'ha impressionat: un pou en un cementiri.
    i quanta construcció per a guardar "un pou"... no ho havia vist mai.
    sembla la vida amb la porta oberta, "enmig d'un alzinar vigorós, i amb els darrers nínxols del cementiri, refulgents al fons"...
    m'has fet posar la pell de gallina.

    ResponElimina
    Respostes
    1. De pous culminats per una torratxa n'hi ha tants a les planes del corredor mediterrani que ja ni els veiem.
      A principis dels 70 una vall sencera de la serra va quedar convertida en una mega-necròpolis.
      És tan gran que el 102, el bus que t'hi porta, s'entreté unes 18 parades entre pavellons de nínxols.
      No, un bus turístic no ho seria precisament... Personalment, sóc capàs de distingir la vigoria del bosc que l'envolta de l'espai mortuori. Sense recrear-m'hi, em plau la reflexiva calma que hi impera.
      El què a mi em posa la pell de gallina són les urnes de cendres que trobes abandonades als bardissars que flanquegen la carretera del cementiri; signe d'una irreparable injúria.

      Elimina
  6. Com en saps de crear misteri! Em deleixo perquè m'expliquis on és i que hi trobes. Perquè demanar-te venir em sembla agosarat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'obligues a retornar a la meva pensada d'un CEEX (o Cicle d'Excursions EXTRAMURS). Millor que un relat, no seria la participació en la seva redacció? Resto obert a qualsevol proposta...
      Saps aquell aclamat "You'll never walk alone"? Doncs en l'imaginari dels solitaris s'acompleix.

      Elimina
  7. i totes les persones gravades en els seus murs! quin desfici intuir-les i no saber!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Escriure és conduir...
      ¿Com s'hauria llegit l'apunt si, en lloc de titular-lo "el pou del cementiri", m'hagués decantat pel més exacte "el pou de Can Rius"??? De fet, la construcció de la torratxa és, pel cap baix, vuitanta anys anterior a la de la necròpolis; apart que des del racó salvatge on s'alça no detectes les tombes.

      Elimina
  8. Aquest goig de trobar quan no busqus és el que ens deu empènyer a entrar per camins nous, tan si són reals com metafòrics. Jo visc una sensació vibrant quan m'endinso per un corriol que no sé on dur, i crec que sempre he acabat obtenint el present d'una troballa, per petit que sigui. D'alguna manera, en sortir del camí ja no era el mateix que era abans d'entrar-hi.
    I estic completament d'acord amb aquest imaginari del "never walk alone". I en fi ¿què més podria dir, si jo també entro als cementiris antics i m'hi assec a escoltar com passa l'aire?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Trobador té dues accepcions i jo les subscric totes...
      Per no reiterar-me, sobre el tema del cementiri et remeto a la resposta anterior.
      I sí, mai "never walk alone". El rum-rum de tota mena de presències, actuals o pretèrites, ens acompanya.

      Elimina
  9. Un pou de glaç i un cementiri... dues construccions que m'apasionen en un sol apunt! Això ja és massa.

    Ara em toca emmarcar el "cal foragitar tota la gramàtica per acostar-se als indicis de sentit"!

    ResponElimina
  10. No t'inventis coses, Galde...
    El Pou és un pou d'aigua (desafectat i, per tant, sense aigua)
    i estava coronat per un molí de vent segons explica el mecanisme encara visible;
    una esplèndida combina, com segur copsaràs.

    ResponElimina