dimarts, 12 novembre de 2013

El pi essencial


Anirem acabant, acabant aquest EXTRAMURS amb la XXIV i darrera entrada. D'acord que podria continuar, fins i tot  durant anys si observo tot el material acumulat; tanmateix, la contenció sempre ha planat sobre aquest projecte (apart que ara, quan tinc el cap en altres coses, m'hauria d'afanyar a recuperar el pols del seu estil gràfic).




Havia passat prou estona en un replanet d'una careneta de l'obaga, que freqüento per contemplar i cuidar els quatre roures contorsionats que hi creixen. Creuo el mur de bruc boal que el flanqueja, cuidant-me, amb un gest instintiu fruit de l'ofici, que l'enutjosa pluja de fulletes mortes no m'entri pel coll de la camisa. I aquí, mentre m'espolso, és on em quedo ben parat...
La mare del tano, quin pi! Superlatiu!

D'arbres refregats pels senglars en trobes a grapats per tota la Serra, alguns d'ells al llindar mateix de la ciutat..., però cap com aquest. Cap en recordo que hagi estat sotmès a un grau tan alt de fregadís. Si és que en tota la seva circumferència, i fins quasi un metre del sòl, fa anys que no hi resta una engruna d'escorça i és una fonda cicatriu anular. La de porcs que deuen haver passat per aquí amb un desfici que es perllonga durant generacions.

Miro de lligar caps... Sé que poc més avall, en una feixa abandonada, s'hi bada una conspícua bassa de fang -moldejada pels seus cossos massissos rebolcant-s'hi-, i sembla lògic que els dos elements (pi i bassa) estiguin connectats. Que es tracti, per entendre'ns, de dos espais d'una toilet completa que inclou bany i massatge. Tanmateix, per què aquest pi més allunyat i no d'altres del mateix port veïns de la bassa? 
Aquí és on observo un detall essencial. Acostumat a la monotonia de les pinedes de Collserola (o bé el banal pi blanc o bé l'estimable pi pinyer), ni et passa pel cap topar-te amb una alternativa. I aquest pi és una pinassa, una de les raríssimes pinasses de la serra; fins tot, i pel context on creix, diria que és espontània.
El fet que es tracti d'una pinassa resulta determinant a l'hora d'explicar el seu radical atractiu. Els senglars, que si d'alguna cosa en saben és dels troncs dels arbres, ja van veure que aquell era el peu que necessitaven. I el necessitaven, no per la seva escorça rugosa, sinó per la saba que corria més endins. I així és com, rere la preuada reïna, a mossegades i burxant amb els ullals, van acabar llevant-li la pell per agençar-se'l al seu gust.

Deu-mos-en-guard de subestimar la intel·ligència dels porcs: ¿No és la pinassa una de les fonts principals de reïna? I d'ella no se n'extreuen des de sempre la trementina i la pega, bases de no sé quants remeis, beuratges, liniments o ungüents antisèptics? Cal pensar que, amb la mena de vida que els ha pertocat,  els senglars també pateixen de reuma, i res com una frega de trementina per alleugerir-lo! Només cal apropar-se molt al tronc per veure com el perlegen les gotetes de reïna.
Fins i tot, el fet que no estigui tintat per l'argila de la bassa permet establir la seqüència: primer venen a refregar-se a la pinassa i quan estan ben enganxifosos corren a rebolcar-se pel fang.
Semblen uns marrans i això és el que són.

dilluns, 30 setembre de 2013

L'ègloga de les mimoses




Que la vostra imaginació hi posi l'esclat groc a les mimoses florides i, també, el so de les esquelles. El roncor dels motors tramuntant el coll de Montcada, millor si us l'estalvieu.

Pocs llocs més insòlits que les pletes de l'àrea de Can Cuiàs: d'una manera planera, deixes enrere el final d'una línia de metro "diferent", i ja ets qui sap on. Jeure al pendís del gran prat i posar-te a somniar en llunyanies de superior altitud és tot u. Si el moment és primavera, ha plogut prou com per mantenir un estanyol som, i encertes el pas del ramat, la cosa es torna una arcàdia bucòlica.
Quina és la Muntanya de Cillene? Això no admet discussió quan tens al davant la piràmide del Montcada.

Avui no s'ha escaigut de xerrar amb el pastor... Fa temps em va explicar que eren vora cinc-cents els corders que, evitant el clos del cementiri, desbrossen l'extrem nord de la serra...
Així com hi han coses que no entenc i critico, en aquest cas, el del parc de Can Cuiàs, només se m'acut celebrar-ne el seu paisatge, construït més que restaurat. Queda dit: la passejada fins l'estrany mirador de l'Estrella esdevé un viatge a terres de frontera.

divendres, 6 setembre de 2013

De les ruïnes, de les de Can Güell i les nostres



Bosc endins, no lluny del camí, encerto els runams de Can Güell. Aquí no han calgut les figueres estranguladores que esberlen temples i palaus a les selves índiques o centreamericanes. Amb l'eficiència de les heures i dels plançons de roure i d'alzina n'hi ha hagut més que prou. Desconec quantes dècades des que va ser lliurat a l'abandó, ara, només un entretingut ull arqueològic ens permet fabular la planta de l'edifici. Només la planta. No sé com, si no és que paraules convoquen paraules, al mig de la prospecció m'han arribat uns versos del millor Verdaguer, del celestial:
Veig anar i veig venir
les ones rodoladisses:
les que venen duen flors
i alguna fulla marcida,
mes les ones que se'n van
totes s'enduen ruïnes.
De les que em venen damunt
quina vindrà per les mies?

Per què, au si no tindrà feina la gegantina llevantada que estem alimentant a endur-se el munt de ruïnes filles de l'ensulsiada actual! Polígons industrials sencers, macrocentres comercials, milers de Km2 d'urbanitzacions, variants intransitades, rotondes infinites... De temples un sens fi, com, també, grapats de les versions modernes d'un palau; per no dir de les seus polítiques, culturals o esportives. I tot: Cap al fons, cap al fons... -que deia el mestre-, a engruixir un nou estrat que haurà de capficar, i molt, als geòlegs del futur -si és que n'hi ha.
Imaginem-ho: Si tenim amples nocions de les eres passades (per exemple: que aquell consistent calcari de la cinglera d'allà dalt havia sigut un escull, un banc coral·lí, en un mar eocè), què no explicarà de la vigent vida a la terra el coi d'estrat (d'una gran potència en termes estratigràfics) que anem engruixint? I quins munts de formigó esberlat i de ferralla retorta! I, també, quin amuntegament de signes... Signes de per tot! Allà al fons, sotmesos a altíssimes pressions, comprimint-se, unificant-se mercès a la violència des-apressada de la Terra i del Temps, fins a forjar un nou estrat identitari i ecumènic; amb uns regruixos metropolitans i costaners que perfilaran la nostra cartografia.
I els para-xocs -primer, més avall, cromats i després plàstics-, com a fòssils determinants de la nostra breu era. És que ja m'hi veig: d'aquí a 40 milions d'anys de res, descobrint, intacte, un senyal triangular de perill. El del nen i la nena que van a l'escola encara amb la cartera..., i això, exactament, dessota d'aquell pas de vianants tan reclamat.

Se m'acut que tant o més eloqüent o suggeridor que el trencadís del Parc Güell ho és el d'aquí, el de Can Güell. Ara: aquí a l'enforcall del Torrent de l'Infern Gran, en amunt de la Font dels Caçadors, de turistes ni un. Es veu que no són d'ensotalar-se.

dijous, 6 juny de 2013

Noguera amb faisà



La d'emboscar-se pot ser una fília però malament rai si fos categòrica. Entrant el bon temps pot succeir que aspiris a grans espais agraris, a caminar llarg dessota la magnitud del cel. I tanmateix... On satisfer semblant delit dins d'una metròpoli? Per sort, per un atzar miraculós que no acabo d'entendre bé, tenim a l'abast les més de 580 hectàrees del Pla de Rocamora.
Situem-nos: amb un cop de tren et plantes al Mas Rampinyo  (a l'estació Montcada-Ripollet de la línia de Puigcerdà) i, uns 200 metres més enllà, ja ets al Parc de les Llacunes de Can Duran; una raresa d'espai palustre al nord de la metròpoli... A partir d'aquí ja pots anar fent. T'esperen entre deu i dotze quilòmetres de caminar -o córrer- entre camps oberts.

Entrant la primavera, aquella tarda m'havia enfilat pel sector dels curiosos basaments (d'una antiga caserna?), fins acabar dalt la cota més alta del Pla. És una prada amb 360º d'horitzó, coronada per una solitària figuera amb una anòmala taula d'obra als seus peus. Un anemoscopi penjant al capdamunt d'una alta canya insinua que l'espai deu estar dedicat a l'aeromodelisme... (Quan m'hagi firat el DRON que he demanat als reis,segur que vindré aquí a provar-lo.)

D'aquí vaig anar baixant per entre camps que just verdejaven. En un cert punt albiro, enmig d'unes feixes d'userda, un illot amb un gran noguer despuntant les primeres fulles i una bassa de sulfats. I com m'agraden les nogueres! Motiu suficient per acostar-m'hi a jeure una estona...
Supero el marge i, al mig del verd maragdí de la userda, veig que hi espigola un ocell de bona mida... Un gall de faisà! Un faisà metropolità entre l'A-7 i l'A-17! Caram amb la vida...

dijous, 23 maig de 2013

L'estat de la neu



Quan era petit, recordo, amb quina unció ens reuníem davant la ràdio els dijous al vespre -Calleu que van a fer "el Parte" -ens deia la mare. I llavors s'iniciava una fantàstica relació de llocs i de gruixos.
Montseny: Santa Fe: 15 cms. ; Pla de l'Espinal: 20 cms. ; Turó de l'Home: 35 cms. ; Font del Briançó: 30 cms... Núria: Santuario: 60 cms. ; Puigmal: 150 cm... Fins i tot mai hi faltava el gruix d'Estany Gento...
Res a veure amb el relat actual que ens ofereix el Temps de neu; pels quals la neu només és una mercaderia al servei de l'esquí i prou. Una neu que va escassejant i sort, diuen, de les inversions (moltes subvencionades amb diner públic) que permeten la fabricació del seu succedani artificial...

Avui, com que el nord ens ha deixat una alba neta, he corregut a Collserola, a la talaia panoràmica del Maltall, per a veure de lluny el que acabava de comprovar de ben aprop. A despit de la data dels calendaris, a finals de maig hi ha neu per a parar un carro i encara n'anuncien més. L'espectacle és fascinant. En amunt dels 1600 m, i no damunt els prats abaltits de l'hivern sinó sobre una catifa verda i florida, resplendeix la il·lusió d'una neu nova. Amb penes i treballs vam poder arribar a Ulldeter per establir la nícia distribució del temps: la millor innivació d'enguany i l'estació fa mes i mig que roman tancada perquè ara toca anar a la platja... Opino que ens ho hauríem de fer mirar.

I d'aquest matí, matinet, què? Doncs enllà del hiper-construït Vallès (Cerdanyola, Badia i Sabadell), enllà del trau per on busca el pas el riu Ripoll, s'alçaven els cims, més que enfarinats, amb uns bons tous. Des dels gegants del Berguedà (Ensija i Peguera) fins La Tosa i el Puigllançada que oculten La Molina. Fins i tot -has de tenir clar on para- per darrera l'entalla del Coll de Pendís apareixia, blanc com un mató, el Puig Pedrós; i això ja és frontera amb França i Andorra. Aquí m'he sentit visionari d'una irrealitat ben real.