divendres, 6 de setembre de 2013

De les ruïnes, de les de Can Güell i les nostres



Bosc endins, no lluny del camí, encerto els runams de Can Güell. Aquí no han calgut les figueres estranguladores que esberlen temples i palaus a les selves índiques o centreamericanes. Amb l'eficiència de les heures i dels plançons de roure i d'alzina n'hi ha hagut més que prou. Desconec quantes dècades des que va ser lliurat a l'abandó, ara, només un entretingut ull arqueològic ens permet fabular la planta de l'edifici. Només la planta. No sé com, si no és que paraules convoquen paraules, al mig de la prospecció m'han arribat uns versos del millor Verdaguer, del celestial:
Veig anar i veig venir
les ones rodoladisses:
les que venen duen flors
i alguna fulla marcida,
mes les ones que se'n van
totes s'enduen ruïnes.
De les que em venen damunt
quina vindrà per les mies?

Per què, au si no tindrà feina la gegantina llevantada que estem alimentant a endur-se el munt de ruïnes filles de l'ensulsiada actual! Polígons industrials sencers, macrocentres comercials, milers de Km2 d'urbanitzacions, variants intransitades, rotondes infinites... De temples un sens fi, com, també, grapats de les versions modernes d'un palau; per no dir de les seus polítiques, culturals o esportives. I tot: Cap al fons, cap al fons... -que deia el mestre-, a engruixir un nou estrat que haurà de capficar, i molt, als geòlegs del futur -si és que n'hi ha.
Imaginem-ho: Si tenim amples nocions de les eres passades (per exemple: que aquell consistent calcari de la cinglera d'allà dalt havia sigut un escull, un banc coral·lí, en un mar eocè), què no explicarà de la vigent vida a la terra el coi d'estrat (d'una gran potència en termes estratigràfics) que anem engruixint? I quins munts de formigó esberlat i de ferralla retorta! I, també, quin amuntegament de signes... Signes de per tot! Allà al fons, sotmesos a altíssimes pressions, comprimint-se, unificant-se mercès a la violència des-apressada de la Terra i del Temps, fins a forjar un nou estrat identitari i ecumènic; amb uns regruixos metropolitans i costaners que perfilaran la nostra cartografia.
I els para-xocs -primer, més avall, cromats i després plàstics-, com a fòssils determinants de la nostra breu era. És que ja m'hi veig: d'aquí a 40 milions d'anys de res, descobrint, intacte, un senyal triangular de perill. El del nen i la nena que van a l'escola encara amb la cartera..., i això, exactament, dessota d'aquell pas de vianants tan reclamat.

Se m'acut que tant o més eloqüent o suggeridor que el trencadís del Parc Güell ho és el d'aquí, el de Can Güell. Ara: aquí a l'enforcall del Torrent de l'Infern Gran, en amunt de la Font dels Caçadors, de turistes ni un. Es veu que no són d'ensotalar-se.

8 comentaris:

  1. Aquest estiu, transitant en bicleta per la via verda d'Alacnyís a Tortosa, li vaig preguntar al company que es dedica a temes de polítiques municipals i d'altres i que em va recomanar el llibre "París, capital d'Espanya": "De aquí a quants anys convertirem els trams de l'AVE en vies verdes?"

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja us veig fent una bona remullada al Canaletes, potser a la Fontcalda mateix! I, tot recordant les foradades d'aquell traçat verd, ja em veig passant a França tot pedalant per l'encara estèril túnel del Pertús. Per poc pendent que tingui, deixar-s'hi lliscar cara avall pot tenir la seva gràcia.

      Elimina
  2. Fina prosa d'uns pensaments que molts de vegades hem tingut, però, vols dir que és tan el volum de la nostra merda com per assolir aquesta dimensió d'estrat geològic? O seran unes 'simples' piràmides de faraons avariciosos?
    Mai ho sabrem. O si...
    Altrament tenen el mateix camí cap al futur textes com aquest, que mostraran que també hi havia ments crítiques i díscoles amb amplitud de mires.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Oi tant que estem forjant un estrat; amb regruixos caòtics a les ciutats més antigues: un aparcament a la Catedral travessa nivells moderns, baix i alt medievals, visigòtics, romans, ibers...
      Tot plegat, i amb criteri geològic, em fa pensar en la hipòtesi Álvarez relativa al límit K/T. Un límit que de bon segur haureu traspassat més d'una vegada. És res, una capa fina d'uns pocs centímetres però present arreu on el cretaci fa contacte amb el terciari, i amb unes concentracions del rar iridi centenars de vegades més altes del normal. En amunt d'aquest límit no hi busquis dinosaures, ni molta de la vida antiga, perquè és la frontera d'una colossal transformació.

      Elimina
  3. Ens caldrà aplicar la mirada romàntica sobre aquestes velles runes al damunt de les runes noves? Potser alguna generació ho farà. Jo mateixa li trobo, fascinada com estic per les files i piles de contenidors dels molls, les seves grues immenses i tot el món contingut dins les enormes capses metàl·liques.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Parafrasejant al poeta sevillà...

      Estos, Clidi, ¡ay dolor!, que ves ahora
      muelles de soledad, mustio pantalán,
      fueron un tiempo Terminal famosa.
      [...]

      Goza en las tuyas sus reliquias bellas
      para envidia del mundo y sus estrellas.


      Barrocs en mig d'un renaixement.

      Elimina
  4. Com envejo els geòlegs i els arqueòlegs del futur, que s'inventaran un món sempre més idíl·lic que el real, si és que el real l'hem conegut mai! I com envejo el poeta que inventarà un nou tòpic per convertir-nos en gegants que ens vam aparellar amb els fills i les filles dels homes!

    ResponElimina
  5. M'encanta veure la natura triomfant sobre el runam.

    ResponElimina