dimecres, 10 d’octubre de 2012

Ametllers de Canyelles




Digueu-me llepafils però algunes coses no m'entren al cap, com ara la fília sense reserves per tota expressió cultural exòtica que mostren alguns. Sens dubte, el màxim exponent d'aquest capgirament del sentit de "llunyà" n'és l'actual japonisme. En un correlat de la moda del sushi (i de l'extermini de la tonyina), hi ha qui proclama: "I quanta sensibilitat rere la festa del hanami.... Un país sencer contemplant l'efímera florida dels cirerers! Vols més amor per la natura, més estima pels arbres!" (oblidant què suposa pels arbres que el Japó devori un terç de tota la fusta mundial). N'hi ha per dir-li: TANOCA (que malgrat sonar a japo ve de l'occità "tros de fusta"), si tan admirable et sembla la contemplació de la florida dels arbres, t'has entretingut mai a contemplar la florida d'aquí?
Quan fa dies que l'anticicló d'hivern manté el cel aquietat, és el moment d'agafar el 47 fins la penúltima parada a la ronda que separa les torres del Polígon Canyelles de la Serra. Un minut de passeig pel corriol de la perduda Font Vella de Canyelles i ja ets dins l'esclat dels ametllers abandonats a les feixes. Més lluny no cal anar.


Als peus de l'ametller, meravellat, m'aboco a la pintura escrita de Wang Wei, unes pinzellades de quan Europa era àgrafa i Carles, el nen de Pipí, encara havia de fer una bona estirada abans de merèixer el "magne": L'ALBERG DE L'AMETLLER // Bigues tallades en fusta d'ametller; / cabana teixida d'aromàtics joncs. / Ignoro si se n'anaren els núvols del ràfec / a repartir pluja entre els homes. // Que lluny el refugi de l'ametller, / i la de vegades que he enfilat la costa! / El cim a migjorn. Al nord, l'estany. / Els veig davant meu una i altra vegada.
Unes bigues d'ametller? Quanta saviesa! Cal imaginar que unes posts de la seva fusta densíssima i difícil de balcar era la millor opció per a un precari refugi... També cal considerar la simbologia xinesa dels ametllers: la bellesa femenina i, alhora, la infinita tristor; no com a la Bíblia, que els associa a la immediata condemna per les nostres les nostres faltes només perquè són primerencs... Això són diferències, com hi ha Déu!

Com bandes de núvols, arriben i passen els pensaments... I que difícil de veure, amb tant de moviment, el fons de l'estany! 

La cridòria dels nens fora de l'escola és la d'un estol de grues.

13 comentaris:

  1. jo flipo amb aquests dibuixos teus.. ets un mestre! me n'hauràs d'ensenyar..:)
    el llapis s'et mimetitza amb l'entorn, amb la seva matèria i amb la seva olor..

    ResponElimina
  2. És un apunt per a emmarcar. El nostre papatanisme respecte les altres cultures és espectacular. Passem de dir que som els millors a veure els altres sense cap mena de filtre.

    Jo tinc la sort de gaudir dels cirerers florits quan faig classe i us asseguro que és tot un espectacle, sobretot amb el contrast del ciment armat com molt bé el reflecteixes en aquest dibuix impecable.

    El teu contrast entre la festa del hanami i el consum desmesurat de la fusta... i la tonyina per no parlar de les balenes m'ha agradat. És significatiu de com els japonesos poden arribar a ser tant papanates com nosaltres amb la festa de Sant Jordi i les seves contradiccions.

    ResponElimina
  3. Per cert, el japoneccisme a casa nostra té la seva tradició:
    http://galeriadimatges-galderich-leblansky.blogspot.com.es/search?q=oliva

    ResponElimina
    Respostes
    1. A partir d'una pregona reflexió sobre capacitats, interessos i límits, vaig establir l'estructura bifurcada d'aquest Extramurs. Avui, en la primera part (que celebro celebris), volia ocupar-me del què a mi em semblaven obvietats; d'aquelles que -sense matisos- han exhibit molts dels bens pagats factòtums del despotisme cultural il·lustrat.
      Tanmateix -i diga'm malalt-, per a mi resultava decisiu prendre la segona cruïlla; aquella amb la que mirava d'al·ludir a l'origen del Zen en el vell budisme Chang. Ara, quan comencen a sonar tambors de guerra al Mar de la Xina, volia vindicar la fertilitat d'un passat comú.

      Elimina
  4. Si segueixes amb aquest lirisme, et pronostico que l'Extramurs no tardarà gaire en convertir-se en un blog de culte. M'hi jugo el dit petit de la mà, com fan els yakuzas (per seguir amb la cosa japonesa i talladora).

    ResponElimina
  5. Lolita, si jo t'expliqués...
    La primera és reiterar que, de llapis, ben poc: apart d'uns tocs dels fenomenals AquaMonolith (que tampoc queda clar si són llapis), la resta l'encomano als retoladors de tota mena.
    Afegiré que, després de la rierada digital que s'ha endut bona part dels meus arxius essencials, ara només puc ensenyar "reconstruccions" de les imatges originals.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Més enllà que de "culte" (i 'uns Ohs! admiratius sense filtre), ja voldria jo que que el lirisme de l'Extramurs esdevingués una eina política. Falta molt perquè la Serra atenyi l'endreça social i ecològica que tant es mereix.
      I aquí m'aturo per a no exhaurir un tema que pretenc estirar.

      Elimina
    2. Evidentment aquests Extramurs estan carregats de política (de fet sempre parlem de política i fins i tot quan diem que no en parlem).

      Elimina
    3. Quan creues els versos de l'edat d'or de la poesia xinesa amb la convulsa història en què foren escrits te n'adones de fins a quin punt n'és política tota aquella lírica. Heus una mostra del mateix Wei:
      T'he d'aconsellar, ambaixador en terra estranya,
      que aprenguis a beure en el crani d'un nòmada.

      Elimina
  6. La llum de les flors il·lumina, volent o sense voler, les finestres dels edificis i, de ben segur, que podríem trobar un cap -o un caparró- abocat a la balconada contemplant i gaudint de l'espectacle. Dels japonesos ... bé, són gent, com tothom. No són pas déus, ni diables.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La d'abuelos de Nou Barris que retornen a la seva infantesa pel repeu de la muntanya. Només hi falten les cabres, perquè de garrofers, d'oliveres i d'ametllers prou n'hi troben.
      També, si vols, pots prendre't aquest post com un comentari, extens i diferit, al teu apunt sobre el budisme.

      Elimina
  7. Ja ve d'antic, això d'anar a buscar ben lluny els referents estètics, oi?. No només en la geografia, sinó també en el temps. Orient ha estat sempre un referent, i com ens recorda Galderich, el japonisme ja va tenir els seus incondicionals entre el XIX i principis del XX. No crec que sigui ceguesa d'allò proper, sinó la necessitat de mirar lluny.

    Com sempre, la natura no només emergeix d'entre les ruines, sinó que marca els límits urbans dels grans blocs d'habitatges. I més a Collserola, on persevera malgrat haver-li donat l'esquena.

    ResponElimina
  8. Saps, Enric, rebusco en la memòria i no em consta que mai hagi mantingut un diàleg amb un japonès de veritat; no com amb els xinesos que han pacíficament ocupat el nostre tram del Passeig Maragall; inclosa una que hauria pogut guanyar el títol de "mis mundo" per uns més que visibles mèrits propis...
    I, mentre així va mudant el món, els ametllers, da-li que da-li, segueixen florint.

    ResponElimina