divendres, 20 de juliol de 2012

Alba al Carmel



Avui ja estic més d'acord amb la feina...

Encara era de nit quan m'he llevat amb delit de muntanya. Cafetó i, al carrer!, camí de l'aresta nord-est del Turó de la Rovira. (Ni que sigui a ciutat, no puc sostreure'm de percebre el relleu subjacent i d'actualitzar l'orientació a l'instant.) Flanquejant pel vial que, des de Gran Vista, guanya Muhlberg per un passant escondit, no he trigat a ser al Coll del Carmel. D'on, ja clarejant, he enfilat el corriol pedregós de l'aresta del Santuari fins culminar, per enèsima vegada, el Carmel.

Arraulit a redós dels esqueis d'antiga calcària nodulosa del cim (que, malgrat vaig ben abrigat, prou es nota que som a finals d'hivern), m'he posat a pintar el panorama; una pintura que, forçosament, haurà d'incloure la pintada radiant del primer pla... Per què, mira que costa de trobar un pam de roca net de pintura dalt d'aquest cim! Posats a retolar, amb emergència, signes i noms, encara no entenc com enlloc pots llegir-hi TERESA... I tant pertinent que seria!

Mentre feinejava , el sol ha sortit del mar per ocultar-se al cap de res rere una banda de núvols.

17 comentaris:

  1. Haurem d'esmenar aquest dèficit del Carmel, i pujar una nit a fer un grafiti que -envellit amb trampa- digui "Teresa".

    ResponElimina
  2. Com sobta llegir paraules com aresta o flanqueig en un text situat a Barcelona.
    Com sempre, descobrint-nos punts de vista inèdits.

    Això de Teresa ja m'ho explicaras; potser soc una mica obtús.

    ResponElimina
  3. Lluís, crec que amb unes plantilles i una pintura daurada tirant a bronze l'homenatge podria acabar fent molt de goig.

    ResponElimina
  4. Sergi, ja t'asseguro, per llarga experiència, que el Carmel és un cim amb tots els ets i uts
    -alterós i panoràmic- i punt central de la clàssica travessa de Els Tres Turons,
    (de la qual tinc la sort de viure en un un dels seus extrems).

    La TERESA, que dic imprescindible, ve de Últimas tardes con Teresa d'en Marsé;
    encara ara, la novel·la "carmelitana" per excel·lència.
    Tal vegada desconeguis la meva feliç expansió vigatana... I ja corro a arranjar-ho:
    http://decasaalclub.blogspot.com.es/2012/06/pel-carmel-o-marselles.html
    http://decasaalclub.blogspot.com.es/2012/07/la-temporada-en-deu-girbens.html
    Amb la simple observació d'aquest parell d'enllaços crec que tot quedarà aclarit.

    ResponElimina
  5. Joc volumètric, de plans i de llum... un dibuix excel·lent! En consonància suposo -no hi he estat- a les vistes. Ens haurem de preparar per fer una ruta per la Barcelona més muntanyosa que ignorem, com tantes altres coses...

    ResponElimina
  6. Galde, no saps com agraeixo un comentari adreçat al tall d'aquest espai.
    La pintura (perquè és pintura) ja conté el 80% de les meves paraules;
    inclosa bona part de l'itinerari que descric.

    Al 1600, en Pere Gil -el primer dels nostres geògrafs- va escriure:
    Catalunya, un país montuós.
    I, d'aquest tret constitutiu, Barcelona no se n'escapa.

    ResponElimina
  7. De l'escrit i dels comentaris m'has fet recordar un llibre del final de la infantesa on s'explicava la història de Barcelona. No recordo ni l'editorial ni els autors però m'ha quedat una frase a la memòria "Barcelona, la ciutat dels set turons". Imagino que el nombre no era arbitrari, ja sabem de la màgia dels tresos dels sets i dels seus múltiples...

    ResponElimina
  8. el sol ha tret el nas per veure qui era l'agosarat.

    ResponElimina
  9. Eulàlia, "els set turons" són Monterols, el Putget, les Tres Creus, la Creueta del Coll, el Carmel, la Rovira i la Peira.
    I ,coses de la centralització) tots pertanyen a les antigues viles que envolten el pla de Barcelona (St. Gervasi, Gràcia i Horta).
    Abriga't, que ja saps que dalt dels turons hi fa fred tot l'any!

    ResponElimina
  10. Clidi, és com allò d'anar al gimnàs: hauria de ser capaç d'enfilar-m'hi cada dia de l'any. Però els llençols tenen un no sé què...

    ResponElimina
  11. Girbén, has aconseguit reproduir amb pintura, en una sola escena, tots els plans possibles d'observació de la ciutat, inclòs el refugi personal que intueixo en aquesta ombra arecerada sota la roca.

    ResponElimina
  12. Ep, que me l'estava perdent, aquest Extramurs!!!
    Només obrir-lo, he quedat copsat: una il·lustració d'en Girbén que mostra un Carmel a llapis però que transporta més enllà. Me'l miro i me'l remiro, fruint de l'agossarada perspectiva, i l'obro en una nova pàgina per poder ampliar-lo. Me'n vaig a l'ordinador gros, que té pantalla de tub, per veure si el color que intueixo en un gris inicial no és un miratge.
    Després penso que potser hauria d'haver començat llegint el text, i ho faig. I continuo amb la ideda que la imatge diu molt més.
    Vaig a l'anterior entrada, i genial de nou.
    Finalment, llegeixo els comentaris, i penso que seria injust que ens deixessis amb la paraula a la boca, que tens tot el dret de fer-ho però que no, que molts comentaris són postil·les al propi post, i per tant enriquidors.
    Vaja, que m'estic enrotllant massa per dir-te que per a mi és un plaer tornar a llegir-te, però sobretot -no amago les meues preferències- tornar a veure les teues creacions gràfiques.
    Salut, i llarga vida a l'Extramurs!

    ResponElimina
  13. Una espiral, una forma ancestral d'expressió tant al Turó del Carmel com en els Adrars sàharians.
    Una silueta familiar, és l'horitzó de la meva infantesa peiratana...

    ResponElimina
  14. http://mildimonis.blogspot.com.es/2012/07/sueno-de-ecliptica.html

    ResponElimina
  15. Enric, precisament vaig triar aquest format perquè m'obligava a la concentració compositiva. De fet, necessitava allunyar-me de la meva habitual tendència panoràmica, de visions gran angulars... La intenció és que sigui una obra de mínims, de mínims el màxim de densos.

    ResponElimina
  16. Insisteixo, Leb, el llapis només esbossa, la resta podem anomenar-la "il·lustració augmentada"; on el paper principal el tenen retoladors de tota mena + uns subtils tocs de fotoxof.
    De moment tinc avançats uns quants mesos de pausada publicació; o sigui que no cal que pateixis.
    També et dic que, quan torni a fer fresca, penso activar un dispositiu annex a l'EXTRAMURS: unes passejades populars que recorrin els paratges previament explicats aquí.

    ResponElimina
  17. Carles, no cal anar tan lluny per a trobar aquestes espirals. Els gravats mil·lenaris de la "Sitja del Llop" del Montseny són idèntics a la pintada...
    I, no passis ànsia, que la Peira estarà ben representada (d'aquí a 7 entrades, la primera).

    ResponElimina