dimecres, 29 d’agost de 2012

Tòtems cremats



Com la desigualtat entre els homes, la dels incendis forestals és una de tantes contingències que es fa difícil no veure tractades des d'un estricte present i de forma desconnectada. Tan li fa que se sàpiga que, per pròpia necessitat, ben rar és el bosc, sigui siberià o amazònic, que no acabi cremant al cap d'uns pocs segles; o que el bosc mediterrani gasti un munt d'energia per a propiciar una inflamabilitat de la qual, en bona part, depèn. Ara, malauradament, el foc s'ha desvinculat de tot saber i ha quedat reclòs a la creixent secció d'espectacles catastròfics dels noticiaris; amb el subseqüent efecte crida en més d'una ment pertorbada. Si fins i tot la propaganda governamental en pro de la vigilància silencia a la pagesia com a primer factor de cura territorial... Si fins i tot es sanciona amb lleis el que quasi ha esdevingut norma: que el pas previ a l'establiment d'un parc eòlic sigui l'incendi  d'una serra...
 
Divergent, avui rumio sobre el foc mentre m'airejo per la serra que tanca Badalona pel nord. He deixat el bus a Can Ruti i aviat ja m'estava enfilant pel caos de les Roques de Poca-roba.  Del cim del Turó de l'Home (el de Marina, no el del Montseny), he seguit carenejant per una brolla filla d'un incendi esdevingut no sé quan. Tot i que faci lleig de dir-ho, agraeixo el foc que va deixar obert aquest paisatge; un fet desgraciat que ara em permet tenir molt de cel i uns horitzons sense fi. 
En un punt d'aquest discórrer em topo amb els esquelets arrenglerats d'uns pins. Després d'imaginar la violència de la foguerada necessària per a reduir-los a quasi res, començo a endevinar la identitat residual que cadascun d'ells encara manté. Una identitat que creix mentre prenc un apunt d'aquests tòtems negres.

18 comentaris:

  1. Toques el rovell de l'òs: la pagesia. La veritat que, ara que m'hi estic més estona en aquests afers, veig massa mans -ben i mal intencionades- potinejant i no deixant que, tranquil·lament, el nostre bosc faci allò que li cal. Tanmateix, no deixa de ser apassionant comprovar com, cada dia més, hi ha gent -tècnics- que creuen fermament que el territori només es pot pensar d'una forma més global. Hi arribarem? Potser si us plau per força.

    Hi ha persones que en el teu dibuix només són capaces de veure els esquelets, jo em declino per l'enorme motor de vida que creix per sota.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Fins i tot, Clidi, caldria escatir els nivells que diferencien a la pagesia: des d'aquells (molts) que malden per resistir, als (pocs) grans terratinents que, com és ben sabut, sempre cauen drets. (Ells, i no els altres, tenen la capacitat d'aguantar deu anys de plets amb l'elèctrica responsable de l'incendi per al capdavall cobrar la indemnització milionària...)

      Com en el cas dels esquelets, si burxem el fust d'aquests tòtems encara traurem una mostra d'ADN diferenciat i únic. Vols més identitat.

      Elimina
  2. Tinc un germà biòleg, especialitzat en dendrologia (diguem que una branca de la ciència que estudia les dinàmiques dels boscos). Aquesta especialitat pràcticament no ha trobat lloc a les universitats del país, perquè no es deu trobar "interessant", tot i que sí té facultats i instituts en d'altres. Tampoc no genera llocs de treball, perquè no se li deu veure el benefici.
    Per cert: ell m'explica això mateix que tu dius, aquí en paraules més poètiques. Inclosa aquesta curiosa relació entre incendis i parcs eòlics, que no forma part de les dinàmiques del bosc sinó de la cobdícia humana.

    Per cert: la lluminositat d'aquest cel dibuixat, excel·lent.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Caram, Lluís, quines converses forestals deus poder mantenir amb el teu germà. Jo no vaig més enllà de la meva condició de "boscaler il·lustrat" capaç de gaudir de la lectura dels estudis sobre la dinàmica de les comunitats vegetals també en clau d'analogia.
      Tampoc formen part de les dinàmiques del bosc ni el mercat de la fusta ni els interessos de les serradores, sinó a l'altre factor que apuntes.

      A l'hora de pintar l'ambigüitat celeste ajuda l'estudi de l'obra de Gerhard Richter. Aquí un cel alterós d'una mitja tarda d'hivern.

      Elimina
    2. Vaig a veure coses d'en Richter, a veure què en sé treure. Gràcies.

      Elimina
  3. Talment un negatiu positivat i posteriorment escanejat t'ha quedat aquest dibuix. Si és que el cel sembla desenfocat i tot!
    Preciosa (foto)grafia.

    No sé si el bosc mediterràni ha de cremar o no, però quan és ben madur és molt difícil que ho faci; altra cosa és la brolla, 'bruta' per naturalesa, com ha de ser, atapeïda, punxenta i eixuta.
    Què en seria d'una carena sense vistes? M'has fet pensar en el turó de la Carlina, a l'Obac, que de tan boscós i es percep.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sergi, quan ja fa un munt d'anys de l'aparició de la música electroacústica, o quan podem veure obres mestres de dibuixos animats nascuts en ordinadors, amb la "il·lustració augmentada" podem fer allò que voguem. Per exemple: fer una selecció del cel i anar-li aplicant desenfocaments assuaujats fins aconseguir que desaparegui tot rastre de pinzellada i se situï en la llunyania que li és pròpia.

      T'explico que a l'obaga vallesana de la Coscollada (on aquesta imatge), i en mig d'una impenetrable màquia de restitució, als fondals queden dempeus uns petits claps de la roureda climàcica per a demostrar la certesa del que dius. També es oportú recordar l'equívoc d'anomenar bosc a les brolles guarnides de pins blancs; carn d'incendi segur.

      Elimina
  4. m'ha agradat este nom que has dit: "enfilant pel caos de les roques de poca-roba".

    "per pròpia necessitat, ben rar és el bosc, sigui siberià o amazònic, que no acabi cremant al cap d'uns pocs segles"?

    vols dir que, més enllà dels incendis provocats pels humans, la mateixa naturalesa necessita, de tant en tant, cremar "la roba" i despullar-se?

    imagino que el bosc s'estimaria més poder triar quan fer-ho, i tornar a vestir-se a poc a poc, o enèrgicament, en lloc de trobar-se, de sobte, que algú l'amenaça i li crema la roba i la pell.

    o potser senzillament hi viu exposat (a cremar-se ell mateix la roba o a que altres -llamps, sequeres, humans...-, puguen cremar-li-la, sabent que en qualsevol moment s'hi pot trobar?

    considerem "natural" un foc provocat per un llamp, o per una sequera severa, i anti-natural el que provoquem les persones. si el provoquem sent pagesos, encara algú mos pot comprendre i acceptar, perquè d'alguna manera la pagesia s'entén com una de les formes més pròximes de relació "humans-naturalesa". però quan l'origen del foc és la premeditació d'un parc eòlic, d'una futura zona urbanitzable, o l'impuls d'un piròman..., reneguem de la nostra pròpia "salvatjura", i tracem quadrícules tallafocs enmig del bosc o camps llaurats, intentant defensar la natura de la nostra presència (natural, anti-natural?...)




    ResponElimina
    Respostes
    1. Iruna, n'encanta paladejar l'enigma del bons topònims i les Roques de Poca-roba (un dels molts caos de blocs granítics que s'estenen pel Maresme) n'és un.

      L'estudi dels estrats del subsòl siberià va determinar que cada 400 anys el foc assolava la taigà. I com que aquella immensitat forestal ha estat pràcticament deshabitada resulta fàcil arribar a conclusions. Altra cosa és, com bé dius, no permetre al bosc que trii el moment de fer net i regenerar-se; o que la reiteració d'incendis en pocs anys anorrei la natural dinàmica de restitució. Els malèfics interessos, i les maldites negligències, capaços d'encendre el bosc parlen alt de l'estat de desconnexió en què vivim.

      Com és possible que la desconeguis, et recordo la bella frase feta solsonina «Foc a l’obaga!».
      Expressa el mateix que «endavant les atxes!» o, amb un punt més arrauxat, «xafem-ho tot».

      Elimina
  5. L'atzar de l'ordre aleatori en què vaig anar pintant la primera tongada d'entrades (unes 24), ha decidit que aquesta memòria del foc coincidís amb la fi d'un estiu especialment roent. Què hi farem sinó acceptar que, el que no pretenia ser més que una petita digressió, ara hagi de ser llegit damunt d'unes cendres encara calentes.

    Vull afegir que en el rerefons d'aquestes impressions sobre el foc hi ha la lliçó apresa durant els quatre anys d'estades eclíptiques en un territori devastat per un gran incendi. Recordaré el lema que va impulsar la construcció de l'Observatori: Si ens dol mirar la terra haurem de mirar al cel.

    ResponElimina
  6. Fa uns anys hi va haver un incendi prop de casa. El teu dibuix podria ser ben bé aquella estampa.

    Mentre pujàvem a l'Eclíptica vam veure les alzines petites que van rebrotant i s'enlairen a poc a poc. Si bé el bosc cremat té alguna cosa de natural, el problema és que ara mateix sempre tenim sospites de cremes interessades.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Eulàlia, no prop sinó per dins de casa ens va passar el foc. Vam fugir, rodes ajudeu-me, carregats amb les bombones de butà...

      El temps m'ha permès anar veien amb quina constància van refent-se, i fins i tot millorant, els boscos de la serra; sobretot a l'obaga, on les altes pinedes van sent substituïdes per verdejants rouredes, capaces de rebrotar de soca i més pròpies del paisatge que ocupen.

      Elimina
  7. M'ha passat com a en Sergi, la sensació de negatiu positivat i controlat dintre d'un laboratori per crear uns constrastos volguts. Dibuix espectacular i suggerent el títol dels tòtems cremats.

    Sobre els incendis, i per no allargar sense aportar res, m'afegeixo a les sensacions generals dels companys.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquesta era la idea, Galde, intentar un bloc madur per ben estilitzat, tot mirant de treure profit de l'ambigüitat paròdica de l'hiperrealisme. No m'allunyo gens de l'esquema canònic: títol, foto, text.

      La referència als tòtems pretén anar més enllà de l'analogia formal: Le totémisme est d'abord la projection, hors de notre univers, et comme par un exorcisme, d'attitudes mentales incompatibles avec l'exigence de la discontinuité entre l'homme et la nature, que la pensée chrétienne tenait pour essentielle. Claude Lèvi-Strauss, "Le Totémisme aujourd'hui". La discontinuïtat de l'Strauss és la meva "desconnexió".

      Elimina
  8. Amb cada dibuix aconsegueixes situar-me a lloc. Impressionant el cel... i la vida que s'aferra!

    Hem substituït els pagesos i els ramaders per desequilibrats i especuladors; i l'economia rural per segones residències en urbanitzacions.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquesta era la idea, Enric, la d'una novel·la gràfica, molt gràfica. La freqüentació em permet afinar molt l'instant i la composició.

      Prou que en queden de pagesos i de ramaders. La pega és que estan forçats a passar-se hores dins les naus de la integradora de porcs europeus... I ni així els surten els números.

      Elimina
  9. fugint del foc, carregats amb les bombones de butà...
    bon caram.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Amb les bombones de butà, Iruna, els treballs d'estiu del noi i el gos atordit a força de sedants. I tots sanglotant com si les llàgrimes poguessin apagar el foc.

      Elimina