divendres, 15 de febrer de 2013

Homines sunt arborem inversam




"Certes formes de l'escorça dels arbres em provoquen, perquè em recorden, igual que certs perfils de les muntanyes, parts del corpus femeninum." * La llatinada està més que justificada perquè qui confessa el seu trasbals és el jove mossèn de Soana; i corro a dir que la seva culpabilitat turmentada acaba quan, cedint a la puixança del paisatge muntanyenc i d'una pastoreta, es transfigura de beat en pagà.
Millor explicació del seu pregon torbament que la dels pares de l'església o de la rància escolàstica que freqüentava, l'hauria trobat el rectoret en els tractats del, també suís, C.G. Jung (els quals, vist el seu domini del llatí, hauria llegit amb més facilitat que no pas jo). 

En mig d'una de les inextricables espessors textuals de Jung -aquesta dedicada al símbol i arquetip de l'arbre- hi llegeixo: "Typus nostrae conditionis sit arbor et speculum."  Un "arbre i espill" -com un més dels emblemes duals del barroc-, que retrobem més endavant al capítol L'arbre invertit, on recopila un devessall de referències de la permanència d'aquesta imatge : "Inversam arborem stantem videri hominem placet Physicis..." **  Una possible conclusió, davant l'evident universalitat d'aquesta visió alterada, és que veure homes, o dones,  en els arbres no pot tenir res de follia, i molt menys de pecaminós.

Una de les gràcies de perdre's pels boscos és la d'ocupar-se de destriar la singularitat de cadascun dels peus; deixar de pensar en pins, o en roures o faigs, i mirar de detectar-ne els trets que els individualitzen (això només ho fem com excepció: cas dels arbres dels nostres jardins o dels arbres considerats monumentals). D'entre aquesta atenta observació -que sovint acaba amb l'atribució d'un nom-, alguns dels moments més memorables són les troballes d'arbres que han sabut encertar la imatge d'home invertit; sigui en clau masculina o femenina, que d'ambdues en trobarem.

Avui m'he emboscat a la recerca d'un roure que fa anys no visitava. Després d'uns volts per l'espessor de l'obaga l'he acabat trobant, i no sense dificultat perquè les ventades d'ara fa uns quants santesteves van deixar els boscos plens de pins abatuts. Si el roure sexuat ja resultava per si mateix prou significatiu, ara, amb el gegant i anònim pi blanc desarrelat de fons, la seva imatge encara guanya més força.

* L'heretge de Soana de Gerhart Hauptmann (adesiara editorial, 2012)
** Les dues cites són dels "Emblemata" d'Adreas Alciatus (+ 1550)

8 comentaris:

  1. El roure esperant-te més enllà de les bufades dels vents. D'això se'n diu mútua atracció!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Valgui, Galde, un altre retall de L'heretge de Soana: "On tot brollava, on tot bategava, tant dintre seu com al seu voltant, en Francesco no sabia esbrinar-hi el lloc de la mort. Va tocar el troc d'un castanyer i va sentir com la saba nodridora empenyia amunt pel seu interior."

      Elimina
  2. No me'n puc estar de meravellar-me en veure un arbre desarrelat, si és de nou font infinita de coneixement, i si és de vell font infinita de filosofies i poesies, d'aquelles de quedar-te a mig fer, per a tu sola. Rimes de pensament i omissió, no pas de paraula i obra, que no cal.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La rondalla és el gènere per excel·lència dels emboscats (inclosos senglars i mussols). Aquí el preceptiu "Hi havia una vegada" ha quedat reduït a un paràgraf final al·lusiu; precedit per un espès excurs teòric.
      Comencem de nou: Hi havia una vegada, en un bosc molt pregon, un roure i un pi que havien crescut veïns quie en sap la d'anys...

      Elimina
  3. Més que la persistència del roure, a mi m'imposa el pi desarrelat. Em produeix una forta impressió el descarnament produït després d'una lluita ferotge.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Enric, amb tota la intenció del món cito l'Alciatus. Al cap i a la fi l'Extramurs no deixa de ser una extensió fidel dels "Emblemes" que ell va inventar en temps renaixentistes.
      Ara, finit l'optimisme de la modernitat, no resulta estranya la teva elecció entre el duet de l'emblema.
      Ben significativament, i com ja va succeir amb el barroc (de fet hem entrat en un episodi similar), va creixent l'interès per les representacions de tota mena d'espectres i calaveres; i la del pi desarrelat no deixa de ser-ne una més.

      Elimina
  4. Superb!!! Darrerament he estat tafanejant el contingut dels teus blogs, i no puc, o no sé segurament, dir res que estigui a l'alçada de la vostra eloqüencia i coneixements ( i ho dic amb gran admiració i enveja sana).

    Salut

    Josep Batlle

    ResponElimina
    Respostes
    1. T'explico, Josep, que, després de tota l'experiència acumulada, amb l'EXTRAMURS pretenia un espai madur, concís i pausat; i tan net com fos possible. Fins i tot em va passar pel cap que els textos fossin manuscrits, perquè també jo xalo de valent fent bona lletra ;-)
      A partir de l'apunt arbori d'avui, et recomanaria que li fessis una ullada als resultats de - "Emblemata" Adreas Alciatus - al cercador d'imatges del google; dono per fet que et fascinarà aquella col·lecció de vinyetes renaixentistes.

      Elimina