dijous, 28 de febrer de 2013

De nit al bosc del Parc




Ho tinc més que comprovat: així com una frontera separa els parcs dels boscos, existeix una llei no escrita que estableix les normes del traspàs d'aquest límit invisible i fluctuant.  
Per una mena de subtil contracte social, de convicció en els deures de la bona ciutadania, a partir d'un punt inespecífic -tot i que determinable després d'una certa anàlisi-, els passejants que ens endinsem al Parc comencem a saludar-nos; sigui amb un succint cop de cap o bé de viva veu (des de l'escàs "buenaas..." a la pausa pel diàleg). Les raons d'aquest canvi d'actitud (només a un foll se li acudirà saludar a tots i cadascun dels transeünts que trobi al seu pas), les haurem d'anar cercar en els pactes amb què mirem d'atenuar l'atàvic temor a l'hora d'endinsar-nos en terrenys entesos com hostils; cas d'un bosc. Alhora que ens saludem -Hola!- ens estem dient: -Tranquil, res has de témer de mi
(Crec que una dada ressenyable del meu estudi és que l'únic col·lectiu que s'absté de l'acompliment de la normativa salutació és el dels obsessius atletes. Siguin trailrunners o bicicleros -i perquè tenen la sang tan ocupada en sadollar els muscles que amb prou feines els arriba a la part digna del cervell-, l'absoluta anomalia és que un d'ells tingui a bé dedicar-te un cop de cap. Davant dels seus ultratges jo em refugio en el dictamen dels Siniestro Total: "Mucho músculo y poco cerebro, y luego lloran como todos.").

Quan cau la nit, aquella frontera que deia entre Parc i bosc, s'amplifica. A mica que ens apartem del seu cinyell de fanals d'un groc malaltís tots ens saludem en veu alta amb un pacífic -Bona nit!  Ja fa estona que ha passat l'hora multitudinària dels passejadors de gossos i ara som escassos els vianants dels caminals. És l'hora preciosa de sentir la bondat incògnita, la d'apreciar un lloc comú il·luminat només pels reflexos llunyans.

A despit de la persistent consigna municipal de voler-lo reduir a la capcota condició de Parc, el bosc del Guinardó encara sap mantenir un deix de la seva identitat indòmita. Quants espàrrecs (per no dir bolets)  no vaig collir-hi durant la primavera passada, i durant la tardor, i només fa quatre dies? Uns centenars llargs? No és això un bosc

13 comentaris:

  1. Sort en tenim de la mala hora de la crisi i que, per falta de calers, no ens l'hagin acabat d'anorrear com preveia l'inconsult Pla del Tres Turons... Una més del seguit de vergonyes municipals que ens exigeixen dir PROU! Ni una engruna més del desvergonyit despotisme il·lustrat. Que només volem mantenir la joiosa oportunitat de saludar a desconeguts. PROU, doncs, de rampinyar a tort i a (sense) dret!

    ResponElimina
  2. Ben endins del bosc, quan en nombre de transeünts frega la massificació, es torna a perdre la salutació, talment fossim altre cop en un entorn plènament urbà, potser a causa de la munió de persones. És així com passa als més freqüentats camins de Sant Llorenç per exemple un diumenge al matí, on la presència humana urbanitza de per si l'entorn. Ja no som doncs en terreny hostil; no cal la salutació.
    I per contra quan més feréstec i remot és l'entorn més efussiva és la salutació i més reconfortant el retrobament amb altri.

    ResponElimina
    Respostes
    1. També diria que la salutació depèn del grau de cultura muntanyenca. Penso en com concurregudíssimes passejades a cal gavatx (la passera de l'Holzarte, el Circ de la Cagateille...) acaben convertint-se en una mena de balbuceig, de constant cantarella de "bojurs". Una vegada, als Alps de la Provença, baixant del preciós Llac d'Allos, l'Anna, que és molt de matxucar francesos, va fer el recompte de "bojurs": Un centenar i mig en una horeta de camí!!!

      Tota una altra cosa, i molt més sentida, és aquella aturada que mereix l'encontre amb uns desconeguts en un lloc feréstec. Aquells cordials intercanvis de dades no tenen preu: ¿Com està la neu a l'altra banda del coll?
      I ja no t'explico les estones viscudes als cims bascos quan explico que sóc de Barcelona i estic enamorat de les seves muntanyes. Com a mínim em guanyo la joia de compartir alguna de les seves menges.

      Elimina
  3. El Guinardó! Quins records!!! Per a mi sempre serà la Fuente del Cuento. Hi he de tornar a trobar el batejat pel meus germans "Arbre Helicòpter" ara fa... uf... diguem ara fa ja un temps. L'últim cop que el vaig trobar va ser fa uns 10, d'anys, i encara quedaven les arrels al costat del camí... què quedarà ara? I la "Pedra de la Sargantana"??? Aquesta batejada per ma mare...

    Quan hi vagi donaré els bondies!!! Perquè sí!

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sé, Mari, si ara trobaries les teves intimes pertinences (què fem quan bategem éssers inanimats si no fer-los nostres). Fa un parell d'anys, i sense preguntar a ningú, els de Parcs i Jardins van decidir que era una pena tenir aturades les seves serres i desbrossadores. I, dit i fet, es van dedicar a talar i talar, dallar i dallar, fins a deixar el bosc tan net que llavors hi hagueren problemes d'erosió. Solució: estendre una mena de grans malles de fibres vegetals que fessin la feina dels matolls i els arbustos. Que déu ens guardi sempre dels entesos amb poder!

      Bondia tingui, senyora! I a passar-ho rebé!

      Elimina
  4. I tant, que és un bosc! El meu bosc; on hi jugava de petit en aquells llargs berenars de llonguet, quan la font del Conte rajava aigua fresca; on m'hi perdia abandonant els camins traçats per l'home i anant a buscar els límits: les bateries antiaèries, les barraques...; on els exhibicionistes anaven a ensenyar les vergonyes a les nenes de l'escola del Parc del Guinardó (l'escola de les meves germanes) mentre elles se'n reien dels que anomenaven "titolaires"; on hi he corregut i saludat a mig món perquè l'objecte estrany era jo...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Diria, Enric, que la Font sempre va ser del "Cuentu" (com el Nen de "lAru" i mai de "la rutlla"). Tampoc importa si la font fa temps que la van estroncar; no fos cas... Sort que es manté el meravellós torrent metafòric dels Forestier/Rubió i Tudorí: Safareig/Estany > Cascada > Gorg > Ràpids > Gorg > Ràpids > Gorg...
      I sí, les placetes de barri estaven bé però res com fer front als perills del desconegut enllà dels límits. (Bona la dels "titolaires", ja em fixaré si hi veig paios amb gavardina)

      També hauríem de veure, d'aquí un temps, com creixen les generacions d'infants pels quals la placeta, els gronxadors, és un clos encoixinat on es resulta difícil, per no dir impossible, nafrar-se els genolls.

      Elimina
    2. Cert, cert, sempre ha estat la font del "Cuento".

      Elimina
    3. Enric, apunta aquest topònim al teu catàleg de desaparicions anunciades.
      En poc més d'una generació s'haurà acabat el "Cuento".

      Elimina
  5. Caminaven 4 cap a Broate, n'ensopeguen un que torna. Bon dia! Bon dia! Bon dia! Bon dia! Ni va aixecar el cap. Ni ase ni bèstia no va dir. Doncs ves que no en trenquis una cama més endavant, que t'ajudarà ta piiiiip mare! I és que no només ens declarem no agressors, sinó que també establim un pacte, ens reconeixem humans, ens sabem espècie en un espai desconegut. Però n'hi ha que, ves, ni això.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si a qualsevol indret la cosa hauria sigut de "jusgat de guardia"..., camí de Broate ja clama al cel.
      Au ves i que et bombin carallot maleducat!
      Encara és bo que recordem les excepcions que s'aparten de la norma.

      -Bona tarda... Fins el refugi? Potser 3 quarts... però de molt bon fer!!!

      Elimina
  6. Quan amb dotze anys vaig venir a viure a Barcelona procedent d'un poble on tothom es coneixia, em van cridar l'atencíó dues coses -a banda de les distàncies de la gran urb, que em semblaven inabastables-: que no hi hagués canalla jugant al carrer i que ningú saludés ningú. Tota aquella gentada circulant amunt i avall com si els altres no existíssim... i jo pretenia que algú es dignés amollar un trist "Déu vos guard"!

    ResponElimina
  7. Entenc la teva primera mirada, i espero que hagis descobert la seva inexactitud. Per sort existeix l'àmbit del barri on es possibilita el mutu reconeixement (ja no dic si participes en activitats socials). A part de uns quants "bondia" preceptius, hi han botigues on m'és permesa la ironia d'un "A Maria!", i on sempre hi ha temps per a una estona de conversa.

    ResponElimina