divendres, 5 d’abril de 2013

El polze del Mont Cada



A despit de les llargues disquisicions dels entesos sobre l'etimologia de Montcada, amb l'amic TRanki especulàrem unes himalaltes variacions del nom del prominent turó encerclat per autopistes: Que si Montcada Kangri, que si Montcadagiri...(Tot plegat força redundant si tant Kangri com Giri signifiquen "muntanya", en tibetà i sànscrit respectivament.) El cas és que, joguinosos, aspiràvem a sobredimensionar l'única punta amb caràcter alpí de l'àrea metropolitana. Que aquesta muntanya sigui artificial - Montfabricada -, una piràmide soscavada i no apilada,  no deixa de ser també redundant amb la seva pertinença urbana si a ciutat tot és obra d'artifici.

Com sempre que vull alleujar d'immediat un neguit alpí, avui corro vers les arestes del Montcada. He enllestit (o començat a desxifrar) un dels més magnífics llibres de muntanya que mai he llegit * -i en són un munt- i necessito pair-lo en el pla més redreçat possible. Per no escampar-me em centraré en versionar un parell de paràgrafs que, tot i distants en la paginació, estableixen un aliatge que em remet a les dues cares del déu Janus:
En un salm, el 139, David diu al seu creador:"Amb un darrera i un davant m'has format i tens posat sobre meu el teu palmell." A muntanya me n'adono de tenir dos costats, l'un girat vers la paret, l'altre, l'esquena, dirigit al món. Qui escala, dóna l'esquena a tota la resta. Aquí reconec els meus dos vessants, dos fulls d'una mateixa pàgina. Aconsegueixo entendre la gratitud física de David pel cos de dues cares, tot i que em falti l'altra meitat de la seva confiança, la d'estar aixoplugat pel palmell de la mà del creador. És una sensació que ignoro.
L'altre retall és, més o menys, aquest:
Molts practicants [de l'alpinisme] declaren realitzar així un acte de veïnatge també espiritual. Pujar a una muntanya no em produeix aquest efecte. No és un acostament, és un allunyament de tot lloc, pujo per a donar l'esquena. No és un lloc de trobada amb els cels oberts, sinó de marcada separació amb el sòl, profunditzo una solitud. Però entenc que el més subversiu discurs sobre els últims que seran els primers havia de pronunciar-se sobre un mont, un indret inhabitable, del que sempre cal davallar. Aquest discurs cristià s'ha quedat en les altures, no ha baixat a la vall, els últims s'han quedat al seu lloc.

Si reconec que transito per l'aresta d'una muntanya de factura humana, quan em redreço damunt l'agulla ni em passa pel cap pensar que soc el primer a fer-ho, com tampoc que pugui ser-ne l'últim. Dalt del capciró d'aquest polze que fa OK! simulo un domini sobre la corrua de vehicles que, aquesta hora de la tarda, veig a l'autopista ocupats en un enutjós para-i-arranca. Un domini que, com la majoria d'ells, no deixa de ser un miratge.
* Tras la huella de Nives, Erri De Luca (Siruela 2006)

15 comentaris:

  1. "dos fulls d'una mateixa pàgina":
    "l'un girat vers la paret, l'altre, l'esquena, dirigit al món"

    per uns, un lloc de trobada amb els cels oberts; per ell, "una marcada separació amb el sòl", "un allunyament de tot lloc".

    per uns, "la confiança d'estar aixoplugat pel palmell de la mà del creador", i potser el plaer i la pau que això els dóna; i per ell? la incertesa total? també possible motiu de plaer i de pau.

    me fa somriure veure que necessites pair un dels llibres de muntanya més magnífics que has llegit mai "en el pla més redreçat possible", però no sé si per a tu és un pla vertical o horitzontal.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Iruna, he decidit reservar pels comentaris la simètrica i equivalent part femenina del llibre;
      una nit de diàleg insomne entre l'Erri i la Nives Meroi en un campament d'altura a l'Himalaia.
      Un llibre sobre un amor excepcional: la Nives i el seu Romano són l'única parella que s'ha abraçat
      al cim d'onze de les muntanyes més altes de la terra. Fins i tot ens explica la complicació de què
      et vingui la regla als 8516 metres del Lhotse; fixa't tu!

      Elimina
  2. El turó de Montcada i les fonts del Besòs són dues referències mítiques a l'alçada de les més fantàstiques expedicions aventureres del planeta Terra. No estic fent conya, Girbén. Sovint oblidem que el món, al llarg de la història, no ha estat més que una referència local (les agències turístiques són un invent modern). És tan insòlita la presència d'aquesta muntanya artificial envoltada d'infraestructures humanes que em prenc aquest apunt com una postal que ens envies després d'unes vacances de Setmana Santa exòtiques.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No saps, Enric, com d'exòtiques han sigut les nostres vacances: la Pena i la Mola de Bel, Valldebous (tots braus), la brutal Cova Pintada, Desferracavalls i Aiguadonzella, la Geganta i la Caramella, els racons de Ganduls i de l'Infern, Cabrafeixet i Genessies... Heus quins noms més encantadors hem trepitjat i on hem treballat i dormit.
      I, del Montcada, què dir-te'n?
      Saps que està travessat de punta a punta per recorreguts com la mina del grafit? Ja m'entens: no la mina d'un llapis, dic d'extensos conductes soterrats artificials. Un món sencer i humil a l'abast dels curiosos de mena; de la mena del grafit.

      Elimina
    2. Ha, ha...! Bon joc de paraules! M'agradaria veure aquests túnels. Bé, de fet, m'agradaria veure aquesta muntanya de prop perquè... no hi he anat mai!

      Elimina
  3. ... i de dalt estant poder dir mirant l'autopista:"fills meus blocaires, algun dia tot això serà del vostre imaginari ja que l'he compartit amb vosaltres"!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Galde, siguem francs (i no dic francesos sinó transparents): a l'ambició que ressenyes -la d'aconseguir adjuntar unes minses paraules forjades al nostre magí a la visió comuna d'un indret qualsevol-, se l'anomena poètica.
      Si, com sembla el cas, avui ho he aconseguit corro a llançar coets la mar de festius (divergents al màxim dels que exposa el crio nordcoreà).

      Elimina
  4. Catxuns Galde, sens dubte sabem qui és servidor de qui....
    T'havia respost amb una qualitat superior - per no dir fantàstica-,
    i tot ha acabat a les escombraries virtuals per una inesperada interrupció en el servei.
    Fes-te fotre...
    Com que no vull reescriure el meu comentari de gratitud
    hauràs de refer-lo tu solet; que ben capaç et veig.

    ResponElimina
  5. aprofondir la solitud ... sí, té raó, és perfecte, és més, diria: fer-la corpòria, física i, ensems, indolora, alliberadora.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Clidi, em trec els guants i exposo les mans al torb (si fa o no fa com posar-les al foc) que el llibre t'enamoraria.
      Mai havia sentit la vivència elemental de la gran altitud tan ben explicada. Lluny ja de l'èpica militar i mascle de la conquesta queden unes poques paraules per tractar l'inefable: "Aquí dalt ens les guardem a la boca, costen energia i calor, usem les necessàries, i allò que diem, ho fem després. Aquí dalt les paraules van apariades amb els fets, formen parella."

      Elimina
  6. Ja fa uns anys amb el meu amic Albert Bengoetxea, vàrem explorar algunes de les galeries subterrànies que baixen vers la fàbrica de l'Asland, caminant per sobre de les restes de cautxú de la antiga cinta transportadora fins que vam trobar el sostre enfonsat i part de la galeria inundada.
    De fet abans de que comences l'extracció de pedra per fer ciment, el Turó de Montcada era una localitat clàssica pels entomòlegs de Barcelona, a les col·leccions del MZB hi ha força material d'aquesta procedència i ara sembla que fins i tot hi corren els cabirols...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carles, va ser a través del bloc del teu amic que vaig tenir notícies d'aquestes mines. (Per cert, saps què ha passat amb les seves "Coves urbanes"? Ara no sé trobar-les a la xarxa.)

      L'expansió del cabirol és fascinant pel que té d'imparable...
      Pel que conec, el Montcada no està, ni de lluny, tan malmès pels senglars com Collserola.
      Ara només caldria establir-hi unes quantes cabres hispàniques (les condicions hi són).
      També vull ressenyar una petita població de càrritx. Segurament deu ser una de les localitats més al nord d'aquesta espècie subsahariana.

      Elimina
    2. Un petit apunt, el espanyols del Turó de la Peira quan és referien al de Montcada li deien el Pico'l Aguila...

      Elimina
  7. Hey Girbén...

    Com et vaig comentar , amb dos expedicionaris de categoria ( el NAwet i son cosí), vam explorar tots els vessants...la conya va seguir i vam passar per sota els grans seracs de la cara Est.

    El primer intent el vam fer per l'Aresta del gendarm..la Sudoest...i els vaig deixar, per prudència, en un ressalt just sota aquesta roca, i poder fer cim...vaig desgrimpar i vam intentar accedir per la aresta NOrdest...la que compta amb torre de guaita...igualment complicat.
    I finalment vam descobrir la Ruta Normal, per les canals fàcils...

    Des de casa ens van poder veure i va ser molt bonic...era el darerr cap de setmana que en Pedro va esta a casa, i malgrat la cruesa del moment van ser uns instant de joia, saludant convençuts que ens veien amb els prismàtics!!!!

    Salut i records bou!

    ResponElimina
  8. TRanqui, quan vaig escriure aquest apunt tenia present la vostra expedició....
    Però no el plus del seu seguiment des de Ripollet.
    (Rotllo els telescopis de Kleine Sheidegg encarats a l'Eiger nordwand!)
    Abraçada, bow!

    ResponElimina