Començarem, doncs, no només a discrepar, sinó a enderrocar aquells murs tan sòlids que ens separen de la filosofia natural i que ens arrosseguen, per obra i gràcia del "progrés", a pagar a preu d'or bolets i espàrrecs que la natura ens brinda tan generosament (tot dit amb intenció recol·lectora, però també eco-lectora...).
Sic, no saps com m'agrada treure a passeig alguns llibres. Ep, no dic lligats d'una corretja sinó amb una intenció peripatètica i així poder mantenir-hi un diàleg més fèrtil (d'aquí el joc de l'eco-lector). I aquest del Feyerabend no saps com ho necessitava! Després de passar-se 30 anys encauat, perdut a les lleixes d'un arxiu, no saps com li calia prendre el sol i sentir l'aire fresc d'un nou matí. D'acord que és filosofia en brut, encara tendra com un brot d'espàrrec, tot i això paga molt pena d'airejar-la.
Quan hom porta una llibreta i pren nota del que veu i ho sap plasmar de manera tant excel·lent sobre el paper és normal que també agafi un llibre i entre espàrrec i espàrrec i entre bolet i bolet recol·leccioni un bon grapat de noves idees a través de les velles, que no caduques!
No puc estar-me'n de veure, en la vostra fal·lera col·leccionista, vestigis d'una remota condició recol·lectora. Espigolar fa cap tant a qui recorre llibreries de vell com a qui s'espeua pels marges. Sobre les idees, més en concret sobre aquelles que Feyerabend va plasmar a "Adéu a la raó", avui es oportú dir: A fregir espàrrecs, la raó!
Em sembla, Jordi, que patim una manca important d'una qualitat bàsica per a fer sostenible l'idea "d'allò comú", que és l'empatia amb tot allò viu que ens envolta. Crec que l'empatia envers la biosfera implica tota una sèrie de valors,com la cooperació, la solidaritat, el respecte ... que des de la classe política i empresarial no ha interessat de promocionar perquè implicaria més igualtat i ho volen recol·lectar tot per ells. Ei, ara ja comencen a fer-nos pagar per recollir quatre bolets i ja fa un temps que em van fer una enquesta i una pregunta deia si estaria disposat a pagar per entrar en un parc natural! Merci per la recomanació eco-lectora.
Si bé no podem obsequiar espàrrecs per la xarxa sí podem obsequiar la recomanació d'una bona lectura.
En aquest cas, fixa't Lluís, en el lema personal del Feyerabend: Tot s'hi val; un "tot s'hi val" en quant acceptació de les divergències, i que homologa totes les concepcions del món passades, presents i futures (res a veure amb la carta blanca que s'auto-atorga la classe dominant). Quan surto a fer un volt prendria mal si no em situés en un estat anímic selectiu que exclou gran part de l'entorn. Entremig dels cants de les merles s'infiltren, insidioses, les sirenes de les ambulàncies que fan cap al proper Hospital de Sant Pau. Les passejades per la serra -considerada Parc Natural- sempre transcorren sota la bruta estesa d'alta tensió que mai veurem eliminada. El meu àmbit metropolità és mil voltes més conflictiu que el teu berguedà, d'aquí que desendolli una part dels meus circuits sensorials i crítics... Sentint-te agredit, capficat en excés, no hi ha manera humana d'aplegar espàrrecs; senzillament perquè llavors no els veus.
Tot és fet de capes. Podem negar l'evidència i deixar-nos dur pel corrent o podem ser corrent. Mirar sota les capes és veure de què estem fets. Buscar, recol·lectar, és una forma de pensar. I el pensament comença sota la capa geològica o les sedimentacions que jeuen sota els nostres peus. Avui m'ho explicaves a la plaça del Raspall, un indret urbà fet de capes on s'hi amaga la pedra de toc que li dona ànima; o els torrents que flueixen. Girbén, aquest extramurs està prenent el color dels millors llibres d'aventures!
Quanta raó, Enric... Si sabessis la nit d'ahir, quin santjoan fora data! Empeltats de la vehemència gitana que vares poder sentir en família -agraciats del bo i millor de Gràcia-, i a manca del Resolís, tot el col·lectiu férem cap al seu vigent substitutiu: el 68 (al nº 68 de Milà i Fontanals). I no vegis quin platxeri més formidable... Vells rodamons contumaços, biòlegs reconvertits en poetes, excitants groupies alpinistes, meteòriques arpistes epicúries... Què sé jo! Mil vegades millor ser carn de garito que de garita, no creus?
Començarem, doncs, no només a discrepar, sinó a enderrocar aquells murs tan sòlids que ens separen de la filosofia natural i que ens arrosseguen, per obra i gràcia del "progrés", a pagar a preu d'or bolets i espàrrecs que la natura ens brinda tan generosament (tot dit amb intenció recol·lectora, però també eco-lectora...).
ResponEliminaSic, no saps com m'agrada treure a passeig alguns llibres. Ep, no dic lligats d'una corretja sinó amb una intenció peripatètica i així poder mantenir-hi un diàleg més fèrtil (d'aquí el joc de l'eco-lector).
EliminaI aquest del Feyerabend no saps com ho necessitava! Després de passar-se 30 anys encauat, perdut a les lleixes d'un arxiu, no saps com li calia prendre el sol i sentir l'aire fresc d'un nou matí. D'acord que és filosofia en brut, encara tendra com un brot d'espàrrec, tot i això paga molt pena d'airejar-la.
Quan hom porta una llibreta i pren nota del que veu i ho sap plasmar de manera tant excel·lent sobre el paper és normal que també agafi un llibre i entre espàrrec i espàrrec i entre bolet i bolet recol·leccioni un bon grapat de noves idees a través de les velles, que no caduques!
ResponEliminaNo puc estar-me'n de veure, en la vostra fal·lera col·leccionista, vestigis d'una remota condició recol·lectora. Espigolar fa cap tant a qui recorre llibreries de vell com a qui s'espeua pels marges.
EliminaSobre les idees, més en concret sobre aquelles que Feyerabend va plasmar a "Adéu a la raó", avui es oportú dir: A fregir espàrrecs, la raó!
Em sembla, Jordi, que patim una manca important d'una qualitat bàsica per a fer sostenible l'idea "d'allò comú", que és l'empatia amb tot allò viu que ens envolta. Crec que l'empatia envers la biosfera implica tota una sèrie de valors,com la cooperació, la solidaritat, el respecte ... que des de la classe política i empresarial no ha interessat de promocionar perquè implicaria més igualtat i ho volen recol·lectar tot per ells.
ResponEliminaEi, ara ja comencen a fer-nos pagar per recollir quatre bolets i ja fa un temps que em van fer una enquesta i una pregunta deia si estaria disposat a pagar per entrar en un parc natural!
Merci per la recomanació eco-lectora.
Si bé no podem obsequiar espàrrecs per la xarxa sí podem obsequiar la recomanació d'una bona lectura.
EliminaEn aquest cas, fixa't Lluís, en el lema personal del Feyerabend: Tot s'hi val; un "tot s'hi val" en quant acceptació de les divergències, i que homologa totes les concepcions del món passades, presents i futures (res a veure amb la carta blanca que s'auto-atorga la classe dominant).
Quan surto a fer un volt prendria mal si no em situés en un estat anímic selectiu que exclou gran part de l'entorn. Entremig dels cants de les merles s'infiltren, insidioses, les sirenes de les ambulàncies que fan cap al proper Hospital de Sant Pau. Les passejades per la serra -considerada Parc Natural- sempre transcorren sota la bruta estesa d'alta tensió que mai veurem eliminada. El meu àmbit metropolità és mil voltes més conflictiu que el teu berguedà, d'aquí que desendolli una part dels meus circuits sensorials i crítics...
Sentint-te agredit, capficat en excés, no hi ha manera humana d'aplegar espàrrecs; senzillament perquè llavors no els veus.
Tot és fet de capes. Podem negar l'evidència i deixar-nos dur pel corrent o podem ser corrent. Mirar sota les capes és veure de què estem fets. Buscar, recol·lectar, és una forma de pensar. I el pensament comença sota la capa geològica o les sedimentacions que jeuen sota els nostres peus. Avui m'ho explicaves a la plaça del Raspall, un indret urbà fet de capes on s'hi amaga la pedra de toc que li dona ànima; o els torrents que flueixen. Girbén, aquest extramurs està prenent el color dels millors llibres d'aventures!
ResponEliminaQuanta raó, Enric... Si sabessis la nit d'ahir, quin santjoan fora data!
EliminaEmpeltats de la vehemència gitana que vares poder sentir en família -agraciats del bo i millor de Gràcia-, i a manca del Resolís, tot el col·lectiu férem cap al seu vigent substitutiu: el 68 (al nº 68 de Milà i Fontanals). I no vegis quin platxeri més formidable... Vells rodamons contumaços, biòlegs reconvertits en poetes, excitants groupies alpinistes, meteòriques arpistes epicúries... Què sé jo!
Mil vegades millor ser carn de garito que de garita, no creus?