dijous, 23 de maig de 2013

L'estat de la neu



Quan era petit, recordo, amb quina unció ens reuníem davant la ràdio els dijous al vespre -Calleu que van a fer "el Parte" -ens deia la mare. I llavors s'iniciava una fantàstica relació de llocs i de gruixos.
Montseny: Santa Fe: 15 cms. ; Pla de l'Espinal: 20 cms. ; Turó de l'Home: 35 cms. ; Font del Briançó: 30 cms... Núria: Santuario: 60 cms. ; Puigmal: 150 cm... Fins i tot mai hi faltava el gruix d'Estany Gento...
Res a veure amb el relat actual que ens ofereix el Temps de neu; pels quals la neu només és una mercaderia al servei de l'esquí i prou. Una neu que va escassejant i sort, diuen, de les inversions (moltes subvencionades amb diner públic) que permeten la fabricació del seu succedani artificial...

Avui, com que el nord ens ha deixat una alba neta, he corregut a Collserola, a la talaia panoràmica del Maltall, per a veure de lluny el que acabava de comprovar de ben aprop. A despit de la data dels calendaris, a finals de maig hi ha neu per a parar un carro i encara n'anuncien més. L'espectacle és fascinant. En amunt dels 1600 m, i no damunt els prats abaltits de l'hivern sinó sobre una catifa verda i florida, resplendeix la il·lusió d'una neu nova. Amb penes i treballs vam poder arribar a Ulldeter per establir la nícia distribució del temps: la millor innivació d'enguany i l'estació fa mes i mig que roman tancada perquè ara toca anar a la platja... Opino que ens ho hauríem de fer mirar.

I d'aquest matí, matinet, què? Doncs enllà del hiper-construït Vallès (Cerdanyola, Badia i Sabadell), enllà del trau per on busca el pas el riu Ripoll, s'alçaven els cims, més que enfarinats, amb uns bons tous. Des dels gegants del Berguedà (Ensija i Peguera) fins La Tosa i el Puigllançada que oculten La Molina. Fins i tot -has de tenir clar on para- per darrera l'entalla del Coll de Pendís apareixia, blanc com un mató, el Puig Pedrós; i això ja és frontera amb França i Andorra. Aquí m'he sentit visionari d'una irrealitat ben real.


dimecres, 15 de maig de 2013

Cicles, com el de l'aigua.



"Encara estic per la gran pèndola de 24 hores, la callada..." Li dic a l'Enric Casasses per on paro en la travessa del seu darrer llibre, i ell esbossa un somrís murri. Sabia que l'encertaria a la festassa gitana "50 anys sense l'Amaya" i no me n'he estat d'assenyalar-li l'inusitat cicle que agermana dos dels llibres del meu darrer SanJordi: Tant la FILOSOFIA NATURAL de Feyerabend com l'UNIVERS ENDINS -que completa el Diari d'Escània de l'Enric-, han romàs 30 anys desapareguts abans de ser retrobats i publicats. Fins i tot el contingut d'ambdós encara, des d'òptiques diferents -filosòfica l'un i poètica l'altre-, afers afins, entre ells el de la ciclitud enfront del progrés.
No, no ens l'acabarem mai el poder generatriu que li sabem a la Plaça Raspall. Dalt l'escenari es succeeixen cors de marrecs que no aixequen dos pams i venerables figures que acumulen mil i una nits de cant estremit. Heus el cicle vital caló.

* * *

D'on puc aconsegueixo una estona per airejar-me. El pas per ciutat entre observatori i observatori s'ha convertit en un temps enrevessat i d'hospitals, sense agenda segura.
Enfilo el vial que des de la pedrera busca el fondal de Sant Cebrià pel damunt les pinedes de Montbau. Per bé que el seu traç planer i panoràmic sigui prou plaent, el fet de què sembli finir sense continuïtat fa que mai sigui molt concorregut. Una altra de les seves gràcies són les fonts que el puntuen: la de la Llet i la de la Meca ben ensotades, i la Font de la Cabra, evident en un revolt tot venint de Sant Genís.

Més d'un no deu haver copsat com n'és de regalat, de joiosament fecund, aquest any; però és cosa de celebrar, de compartir amb pagesos i ramaders, la ufana que s'estén per tot. I com baixen rius i torrents! Tot i que quan de lluny escoltes el seu bramul ja sents que no hi haurà gual possible... També cal veure com ragen les fonts, fins les més escarransides... Quin doll a Vilansosa, la dels dos saücs amics!

M'aturo a la Font de la Cabra -que viu obeint el dictat del cicle de l'aigua-, i veig que segueix el compàs que li pertoca. Fins i tot és capaç d'alimentar un bon bassal, potinejat pels senglars que venen a abeurar-s'hi. 
Camí del Prat passa un avió molt baix per sobre la ciutat. És hora punta i totes les rutes del cel deuen d'estar ocupades... Comencen a caure quatre gotes i em fan pensar en què no sabria establir l'inici del cicle de l'aigua. El seu dalt i el seu baix sí queden clars, no així on comença.