dijous, 25 d’abril de 2013

Caçadors-recol·lectors urbans.




Avui he recordat aquell difícil repte d'ara fa uns anys: el d'aconseguir una menjada de bolets..., de la D.O. Vila de Gràcia. I com vaig superar-lo! Amb quatre mollerics, un parell de mataparents, dues boles de neu, un gran apagallums i amb aquesta deliciosa llora blava que vaig encertar a l'obaga del Parc Güell, a tocar del barri del Coll.
La peripècia m'ha vingut al cap, Guinardó avall, mentre tornava a casa amb mitja grossa ben bona d'espàrrecs acabats de collir. No, no puc queixar-me de la temporada d'enguany; només a ciutat, entre el Turó de la Rovira i la Vall de Fondenills, són ja un grapat de centenars els acaçats; espàrrecs suficients com per ser obsequiós a cor que vols.

El cas és que, quan encara de nit m'he enfilat al Parc, la meva intenció no era tan recol·lectora com eco-lectora. Després de delectar-me amb els duels a cants de les merles (un prodigi diari que es complementa amb la visió de l'alba reflectida a l'espill de la bassa), jo pretenia endinsar-me en la primera lectura de l'acabada de recuperar FILOSOFIA NATURAL de Paul Feyerabend...

¿Voleu saber què és un acord dels bons, un ajust -rar i profund- entre pensament i poesia, entre l'instant i la sageta del Temps? És la pau de llegir, ajaçat en una prada entre arços en flor, que mai ningú ha sigut ni pitjor ni més endarrerit que nosaltres. Que la sobergueria més greu de la raó fou la de dissociar-nos del Món. Que l'incomparable saber perdut dels antics caçadors-recol·lectors era tan complert i útil com ho pugui ser el nostre...

Després d'això, aprofitant el lloc i el moment oportú, m'he dedicat a rumiar-hi ocupat en aquell joc d'agudesa visual i de coneixement forestal que s'exigeix a tot recol·lector:
- Així que... ¿Més que la simplificació de quatre símbols que ens han volgut vendre, era la detecció de les reiterades seqüències d'esdeveniments el que tenien en ment aquells primitius? Que el cosmos i els seus cicles era l'argument principal del seu saber?  Si queda clar que érem nosaltres: no hauríem de començar a discrepar d'aquest absolut que ha esdevingut el concepte de progrés?

divendres, 5 d’abril de 2013

El polze del Mont Cada



A despit de les llargues disquisicions dels entesos sobre l'etimologia de Montcada, amb l'amic TRanki especulàrem unes himalaltes variacions del nom del prominent turó encerclat per autopistes: Que si Montcada Kangri, que si Montcadagiri...(Tot plegat força redundant si tant Kangri com Giri signifiquen "muntanya", en tibetà i sànscrit respectivament.) El cas és que, joguinosos, aspiràvem a sobredimensionar l'única punta amb caràcter alpí de l'àrea metropolitana. Que aquesta muntanya sigui artificial - Montfabricada -, una piràmide soscavada i no apilada,  no deixa de ser també redundant amb la seva pertinença urbana si a ciutat tot és obra d'artifici.

Com sempre que vull alleujar d'immediat un neguit alpí, avui corro vers les arestes del Montcada. He enllestit (o començat a desxifrar) un dels més magnífics llibres de muntanya que mai he llegit * -i en són un munt- i necessito pair-lo en el pla més redreçat possible. Per no escampar-me em centraré en versionar un parell de paràgrafs que, tot i distants en la paginació, estableixen un aliatge que em remet a les dues cares del déu Janus:
En un salm, el 139, David diu al seu creador:"Amb un darrera i un davant m'has format i tens posat sobre meu el teu palmell." A muntanya me n'adono de tenir dos costats, l'un girat vers la paret, l'altre, l'esquena, dirigit al món. Qui escala, dóna l'esquena a tota la resta. Aquí reconec els meus dos vessants, dos fulls d'una mateixa pàgina. Aconsegueixo entendre la gratitud física de David pel cos de dues cares, tot i que em falti l'altra meitat de la seva confiança, la d'estar aixoplugat pel palmell de la mà del creador. És una sensació que ignoro.
L'altre retall és, més o menys, aquest:
Molts practicants [de l'alpinisme] declaren realitzar així un acte de veïnatge també espiritual. Pujar a una muntanya no em produeix aquest efecte. No és un acostament, és un allunyament de tot lloc, pujo per a donar l'esquena. No és un lloc de trobada amb els cels oberts, sinó de marcada separació amb el sòl, profunditzo una solitud. Però entenc que el més subversiu discurs sobre els últims que seran els primers havia de pronunciar-se sobre un mont, un indret inhabitable, del que sempre cal davallar. Aquest discurs cristià s'ha quedat en les altures, no ha baixat a la vall, els últims s'han quedat al seu lloc.

Si reconec que transito per l'aresta d'una muntanya de factura humana, quan em redreço damunt l'agulla ni em passa pel cap pensar que soc el primer a fer-ho, com tampoc que pugui ser-ne l'últim. Dalt del capciró d'aquest polze que fa OK! simulo un domini sobre la corrua de vehicles que, aquesta hora de la tarda, veig a l'autopista ocupats en un enutjós para-i-arranca. Un domini que, com la majoria d'ells, no deixa de ser un miratge.
* Tras la huella de Nives, Erri De Luca (Siruela 2006)