Tenim la nomenclatura urbana tan integrada que no ens adonem de les etimologies (i ben clara que estava en aquest cas!) Gràcies per enfilar-t'hi i obrir-me els ulls.
Fa cosa, Allau, quan penses en l'antigor de la calcària nodulosa de la Peira. El silurià-devonià és sis vegades més antic que el cant del cigne dels dinosaures.
Tot i que l'EXTRAMURS defuig l'estricta actualitat, i més encara la política, avui em sembla oportú recordar l'episodi fosc del frau del Bárcenas i el Fraga (nebot) a l'Everest. Aquí queda ben explicat: http://www.racocatala.cat/forums/fil/170713/brcenas-frau-a-leverest
Estem farts d'escoltar el tòpic de què la cuina és el paisatge a la taula, i, en canvi, són escasses les reflexions sobre com el paisatge forja una psicologia. No ser extrems, disposar no de latifundis sinó d'un mosaic tan divers (amb l'exigència d'establir connexions que comporta), crec ha fet molt en pro del nostre seny. Sobre el que també tinc dubtes és sobre si aquesta eina no és un fre.
T'agradarà saber que tenim un topònim ben oportú (mironià tot i que a la Noguera): l'extrem oriental de les cingleres del Mont-roig s'anomena, precisament, l'Extrem.
No et queixis, Clidi, que vius al peus d'una cosa ben destacada. I ara, amb el coi de fracking, si que hi anirem de ben proveïts; tant que ens sortirà el gas per les orelles ;)
Ja veus la ironia d'aquest "ésser de pedra"; no una insensibilitat extrema sinó tot el contrari. I sobre "la sentor" penso en els graons que la llengua va davallant per l'escala de l'empobriment. Ara tot queda reduït a "olors", oblidant els matisos d'aroma, flaire, efluvi, rastre, sentor, pudor, fetor o ferum.
Doncs seràs de pedra, Girb, però si trec el duròmetre, em fa que tens el cor de talc. Un dia hem de quedar tu (l'emboscat il·lustrat) i jo (la niña cordeira)al Turó de la Peira. De romiatge pel meu barri.
Ei, que m'estimo l'escala de Mohs sencera (si de cas, els diamants només pels discs de la radial, i aquests ja t'asseguro que no són "para siempre")! Dius un "cor de talc"? Tu saps tot el talc que arribeu a acumular a la vostra biblioteca, quan, a les papereres, hi arriba a camions? Si no l'incloem al romiatge per la Peira el Carles Hernando (el cerca-escarbats) encara es pot acabar emprenyant.
No en tenia ni idea, Girb. He anat a petar a un lloc que es diu GEOflaix i he trobat això: La indústria que més talc consumeix és la paperera. El mineral aporta al paper característiques que milloren les característiques mecàniques del paper: la suavitat, opacitat, porositat, blancor, carrega....
Au, una altra nit que em colgaré tranquil·la al llit!
Tens raó, el cerca-escarabats no pot faltar a la cita. Vaja quin trio.
Arrel del que dius a la iruna, sovint es diu que parlem una llengua cada cop més empobrida però som nosaltres qui cada cop percebem menys les emocions i perdem, per tant, la capacitat de descriure-les. Per això, són molts el qui només hi veuen una pedra allà on hi ha la possibilitat d'esdevenir tan antic que hauríem de comptar els anys amb l'escala geològica. Efectivament, som pedra (i aigua i aire i atzavara i riure i liquen...), i ara que l'has abraçat ens n'adonem.
Tal vegada, Enric, només es tracti d'una variant de l'eros incessant. A despit de la minva del nostre potencial, la crida de les esveltes siluetes rocalloses no coneix aturador. Ahir mateix ho comprovava mentre amb una parella amiga obríem una via -de nom MISTERI-, que et permet acariciar uns esperons inèdits i corprenedors.
M'ha fet gràcia això de "si el català vingués de catàleg". Molt oportú! I parlant d'etimologies, en la sovint oblidada llengua aranesa, de la pedra en diem pèira.
No deixa de sorprendre aquesta Peira resistent al mig de Barcelona; si més no perquè la majoria de peires de nostre catàleg cal anar a buscar-les a aquell confí que és la Terreta (Sapeira, Sopeira o les Tres Peires de Serradell).
De les transpirinenques -començant per l'aranesa Pèira de Mijaran-, m'agrada el joc que s'estableix entre la Pèira Sorda i la Peira Escrita; l'una el clàssic Còth del Tour i l'altra, al caire del Capcir sota l'Estany del Diable, una gran llosa que acumula més de 3000 anys de gravats superposats.
Tenim la nomenclatura urbana tan integrada que no ens adonem de les etimologies (i ben clara que estava en aquest cas!) Gràcies per enfilar-t'hi i obrir-me els ulls.
ResponEliminaFa cosa, Allau, quan penses en l'antigor de la calcària nodulosa de la Peira. El silurià-devonià és sis vegades més antic que el cant del cigne dels dinosaures.
EliminaTot i que l'EXTRAMURS defuig l'estricta actualitat, i més encara la política, avui em sembla oportú recordar l'episodi fosc del frau del Bárcenas i el Fraga (nebot) a l'Everest.
ResponEliminaAquí queda ben explicat:
http://www.racocatala.cat/forums/fil/170713/brcenas-frau-a-leverest
M'ha agradat això de no ser extrems en res... Malgrat tot, no sé si és positiu o negatiu!
ResponEliminaEstem farts d'escoltar el tòpic de què la cuina és el paisatge a la taula, i, en canvi, són escasses les reflexions sobre com el paisatge forja una psicologia. No ser extrems, disposar no de latifundis sinó d'un mosaic tan divers (amb l'exigència d'establir connexions que comporta), crec ha fet molt en pro del nostre seny. Sobre el que també tinc dubtes és sobre si aquesta eina no és un fre.
EliminaT'agradarà saber que tenim un topònim ben oportú (mironià tot i que a la Noguera): l'extrem oriental de les cingleres del Mont-roig s'anomena, precisament, l'Extrem.
Potser no destaquem en gran cosa, però com què tenim una mica de tot anem prou ben proveïts :)
ResponEliminaNo et queixis, Clidi, que vius al peus d'una cosa ben destacada.
EliminaI ara, amb el coi de fracking, si que hi anirem de ben proveïts;
tant que ens sortirà el gas per les orelles ;)
m'ha agradat esta forma d'autodescriure't: "pels que som de pedra"...
ResponEliminai "enmig de la sentor dels pins".
Ja veus la ironia d'aquest "ésser de pedra"; no una insensibilitat extrema sinó tot el contrari.
EliminaI sobre "la sentor" penso en els graons que la llengua va davallant per l'escala de l'empobriment.
Ara tot queda reduït a "olors", oblidant els matisos d'aroma, flaire, efluvi, rastre, sentor, pudor, fetor o ferum.
Doncs seràs de pedra, Girb, però si trec el duròmetre, em fa que tens el cor de talc. Un dia hem de quedar tu (l'emboscat il·lustrat) i jo (la niña cordeira)al Turó de la Peira. De romiatge pel meu barri.
ResponEliminaEi, que m'estimo l'escala de Mohs sencera (si de cas, els diamants només pels discs de la radial, i aquests ja t'asseguro que no són "para siempre")!
EliminaDius un "cor de talc"? Tu saps tot el talc que arribeu a acumular a la vostra biblioteca, quan, a les papereres, hi arriba a camions?
Si no l'incloem al romiatge per la Peira el Carles Hernando (el cerca-escarbats) encara es pot acabar emprenyant.
No en tenia ni idea, Girb. He anat a petar a un lloc que es diu GEOflaix i he trobat això:
EliminaLa indústria que més talc consumeix és la paperera. El mineral aporta al paper característiques que
milloren les característiques mecàniques del paper: la suavitat, opacitat, porositat, blancor, carrega....
Au, una altra nit que em colgaré tranquil·la al llit!
Tens raó, el cerca-escarabats no pot faltar a la cita. Vaja quin trio.
Encara no sé com mai un tractat de mineralogia i petrologia ha sigut llibre del més al Club...
EliminaConec poques lectures més interessants i distretes.
"Mes", no més!
EliminaArrel del que dius a la iruna, sovint es diu que parlem una llengua cada cop més empobrida però som nosaltres qui cada cop percebem menys les emocions i perdem, per tant, la capacitat de descriure-les. Per això, són molts el qui només hi veuen una pedra allà on hi ha la possibilitat d'esdevenir tan antic que hauríem de comptar els anys amb l'escala geològica. Efectivament, som pedra (i aigua i aire i atzavara i riure i liquen...), i ara que l'has abraçat ens n'adonem.
ResponEliminaTal vegada, Enric, només es tracti d'una variant de l'eros incessant.
EliminaA despit de la minva del nostre potencial, la crida de les esveltes siluetes rocalloses no coneix aturador.
Ahir mateix ho comprovava mentre amb una parella amiga obríem una via -de nom MISTERI-,
que et permet acariciar uns esperons inèdits i corprenedors.
M'ha fet gràcia això de "si el català vingués de catàleg". Molt oportú! I parlant d'etimologies, en la sovint oblidada llengua aranesa, de la pedra en diem pèira.
ResponEliminaNo deixa de sorprendre aquesta Peira resistent al mig de Barcelona; si més no perquè la majoria de peires de nostre catàleg cal anar a buscar-les a aquell confí que és la Terreta (Sapeira, Sopeira o les Tres Peires de Serradell).
EliminaDe les transpirinenques -començant per l'aranesa Pèira de Mijaran-, m'agrada el joc que s'estableix entre la Pèira Sorda i la Peira Escrita; l'una el clàssic Còth del Tour i l'altra, al caire del Capcir sota l'Estany del Diable, una gran llosa que acumula més de 3000 anys de gravats superposats.