dimecres, 12 de setembre de 2012

Nit de lluna i vent



A la llum de la lluna i del somni, carenejo sol per la serra deserta...
El mateix mestral gèlid que, fent-los brandar, enterboleix capçades i matolls, m'obsequia amb unes llunyanies clarividents i amb un brogit que esdevé revelador a mica que l'escolti amb una certa clariaudiència. Tot plegat resulta ben adient al meu propòsit de fer el necessari escalfament per a la jornada d'avui. (Escalfament o, millor expressat i com per ventura succeeix, refredament; és a dir: buidatge i aquietament.) D'hora, al matí, he ser a la seu de l'ONCE de Terrassa per a rebre unes lliçons d'introducció a la ceguesa i d'aquí els estiraments sensorials que he decidit practicar. Així que, havent sortit de ciutat encara de nit, apart d'estalviar-me l'enutjós embús matinal, ara pugui estar fent el senglar..., el senglar llaminer. Parat davant d'un arboç, amb els capcirons vaig prement cireretes fins escollir-ne dues al punt just de maduresa. Les notes del seu tast a cegues són:  textura aspre, entre farinosa i pilosa, i d'una untuositat que no es transfereix a la seva dolçor més aviat fada.

Avui no puc deixar de rememorar totes les nits de caminar llarg pels boscos només pel gust de fer-ho. Hi hagué un temps en què era costum aprofitar la lluna plena per anar a mantenir oberts els camins. És de les feines que algú ha de fer i res millor que veure la complexitat de la boscúria reduïda a la seva essència per a destriar què és nosa i què no: bon cop de dall al roldor sempre emergent, fora del pas a la branca morta d'alzina i, congeniant delicadesa i contundència, bona estassada a la bardissa abans no aconsegueixi el seu propòsit de segellar el corriol.