Sort en tenim de la mala hora de la crisi i que, per falta de calers, no ens l'hagin acabat d'anorrear com preveia l'inconsult Pla del Tres Turons... Una més del seguit de vergonyes municipals que ens exigeixen dir PROU! Ni una engruna més del desvergonyit despotisme il·lustrat. Que només volem mantenir la joiosa oportunitat de saludar a desconeguts. PROU, doncs, de rampinyar a tort i a (sense) dret!
Ben endins del bosc, quan en nombre de transeünts frega la massificació, es torna a perdre la salutació, talment fossim altre cop en un entorn plènament urbà, potser a causa de la munió de persones. És així com passa als més freqüentats camins de Sant Llorenç per exemple un diumenge al matí, on la presència humana urbanitza de per si l'entorn. Ja no som doncs en terreny hostil; no cal la salutació. I per contra quan més feréstec i remot és l'entorn més efussiva és la salutació i més reconfortant el retrobament amb altri.
També diria que la salutació depèn del grau de cultura muntanyenca. Penso en com concurregudíssimes passejades a cal gavatx (la passera de l'Holzarte, el Circ de la Cagateille...) acaben convertint-se en una mena de balbuceig, de constant cantarella de "bojurs". Una vegada, als Alps de la Provença, baixant del preciós Llac d'Allos, l'Anna, que és molt de matxucar francesos, va fer el recompte de "bojurs": Un centenar i mig en una horeta de camí!!!
Tota una altra cosa, i molt més sentida, és aquella aturada que mereix l'encontre amb uns desconeguts en un lloc feréstec. Aquells cordials intercanvis de dades no tenen preu: ¿Com està la neu a l'altra banda del coll? I ja no t'explico les estones viscudes als cims bascos quan explico que sóc de Barcelona i estic enamorat de les seves muntanyes. Com a mínim em guanyo la joia de compartir alguna de les seves menges.
El Guinardó! Quins records!!! Per a mi sempre serà la Fuente del Cuento. Hi he de tornar a trobar el batejat pel meus germans "Arbre Helicòpter" ara fa... uf... diguem ara fa ja un temps. L'últim cop que el vaig trobar va ser fa uns 10, d'anys, i encara quedaven les arrels al costat del camí... què quedarà ara? I la "Pedra de la Sargantana"??? Aquesta batejada per ma mare...
No sé, Mari, si ara trobaries les teves intimes pertinences (què fem quan bategem éssers inanimats si no fer-los nostres). Fa un parell d'anys, i sense preguntar a ningú, els de Parcs i Jardins van decidir que era una pena tenir aturades les seves serres i desbrossadores. I, dit i fet, es van dedicar a talar i talar, dallar i dallar, fins a deixar el bosc tan net que llavors hi hagueren problemes d'erosió. Solució: estendre una mena de grans malles de fibres vegetals que fessin la feina dels matolls i els arbustos. Que déu ens guardi sempre dels entesos amb poder!
I tant, que és un bosc! El meu bosc; on hi jugava de petit en aquells llargs berenars de llonguet, quan la font del Conte rajava aigua fresca; on m'hi perdia abandonant els camins traçats per l'home i anant a buscar els límits: les bateries antiaèries, les barraques...; on els exhibicionistes anaven a ensenyar les vergonyes a les nenes de l'escola del Parc del Guinardó (l'escola de les meves germanes) mentre elles se'n reien dels que anomenaven "titolaires"; on hi he corregut i saludat a mig món perquè l'objecte estrany era jo...
Diria, Enric, que la Font sempre va ser del "Cuentu" (com el Nen de "lAru" i mai de "la rutlla"). Tampoc importa si la font fa temps que la van estroncar; no fos cas... Sort que es manté el meravellós torrent metafòric dels Forestier/Rubió i Tudorí: Safareig/Estany > Cascada > Gorg > Ràpids > Gorg > Ràpids > Gorg... I sí, les placetes de barri estaven bé però res com fer front als perills del desconegut enllà dels límits. (Bona la dels "titolaires", ja em fixaré si hi veig paios amb gavardina)
També hauríem de veure, d'aquí un temps, com creixen les generacions d'infants pels quals la placeta, els gronxadors, és un clos encoixinat on es resulta difícil, per no dir impossible, nafrar-se els genolls.
Caminaven 4 cap a Broate, n'ensopeguen un que torna. Bon dia! Bon dia! Bon dia! Bon dia! Ni va aixecar el cap. Ni ase ni bèstia no va dir. Doncs ves que no en trenquis una cama més endavant, que t'ajudarà ta piiiiip mare! I és que no només ens declarem no agressors, sinó que també establim un pacte, ens reconeixem humans, ens sabem espècie en un espai desconegut. Però n'hi ha que, ves, ni això.
Si a qualsevol indret la cosa hauria sigut de "jusgat de guardia"..., camí de Broate ja clama al cel. Au ves i que et bombin carallot maleducat! Encara és bo que recordem les excepcions que s'aparten de la norma.
-Bona tarda... Fins el refugi? Potser 3 quarts... però de molt bon fer!!!
Quan amb dotze anys vaig venir a viure a Barcelona procedent d'un poble on tothom es coneixia, em van cridar l'atencíó dues coses -a banda de les distàncies de la gran urb, que em semblaven inabastables-: que no hi hagués canalla jugant al carrer i que ningú saludés ningú. Tota aquella gentada circulant amunt i avall com si els altres no existíssim... i jo pretenia que algú es dignés amollar un trist "Déu vos guard"!
Entenc la teva primera mirada, i espero que hagis descobert la seva inexactitud. Per sort existeix l'àmbit del barri on es possibilita el mutu reconeixement (ja no dic si participes en activitats socials). A part de uns quants "bondia" preceptius, hi han botigues on m'és permesa la ironia d'un "A Maria!", i on sempre hi ha temps per a una estona de conversa.
Sort en tenim de la mala hora de la crisi i que, per falta de calers, no ens l'hagin acabat d'anorrear com preveia l'inconsult Pla del Tres Turons... Una més del seguit de vergonyes municipals que ens exigeixen dir PROU! Ni una engruna més del desvergonyit despotisme il·lustrat. Que només volem mantenir la joiosa oportunitat de saludar a desconeguts. PROU, doncs, de rampinyar a tort i a (sense) dret!
ResponEliminaBen endins del bosc, quan en nombre de transeünts frega la massificació, es torna a perdre la salutació, talment fossim altre cop en un entorn plènament urbà, potser a causa de la munió de persones. És així com passa als més freqüentats camins de Sant Llorenç per exemple un diumenge al matí, on la presència humana urbanitza de per si l'entorn. Ja no som doncs en terreny hostil; no cal la salutació.
ResponEliminaI per contra quan més feréstec i remot és l'entorn més efussiva és la salutació i més reconfortant el retrobament amb altri.
També diria que la salutació depèn del grau de cultura muntanyenca. Penso en com concurregudíssimes passejades a cal gavatx (la passera de l'Holzarte, el Circ de la Cagateille...) acaben convertint-se en una mena de balbuceig, de constant cantarella de "bojurs". Una vegada, als Alps de la Provença, baixant del preciós Llac d'Allos, l'Anna, que és molt de matxucar francesos, va fer el recompte de "bojurs": Un centenar i mig en una horeta de camí!!!
EliminaTota una altra cosa, i molt més sentida, és aquella aturada que mereix l'encontre amb uns desconeguts en un lloc feréstec. Aquells cordials intercanvis de dades no tenen preu: ¿Com està la neu a l'altra banda del coll?
I ja no t'explico les estones viscudes als cims bascos quan explico que sóc de Barcelona i estic enamorat de les seves muntanyes. Com a mínim em guanyo la joia de compartir alguna de les seves menges.
El Guinardó! Quins records!!! Per a mi sempre serà la Fuente del Cuento. Hi he de tornar a trobar el batejat pel meus germans "Arbre Helicòpter" ara fa... uf... diguem ara fa ja un temps. L'últim cop que el vaig trobar va ser fa uns 10, d'anys, i encara quedaven les arrels al costat del camí... què quedarà ara? I la "Pedra de la Sargantana"??? Aquesta batejada per ma mare...
ResponEliminaQuan hi vagi donaré els bondies!!! Perquè sí!
No sé, Mari, si ara trobaries les teves intimes pertinences (què fem quan bategem éssers inanimats si no fer-los nostres). Fa un parell d'anys, i sense preguntar a ningú, els de Parcs i Jardins van decidir que era una pena tenir aturades les seves serres i desbrossadores. I, dit i fet, es van dedicar a talar i talar, dallar i dallar, fins a deixar el bosc tan net que llavors hi hagueren problemes d'erosió. Solució: estendre una mena de grans malles de fibres vegetals que fessin la feina dels matolls i els arbustos. Que déu ens guardi sempre dels entesos amb poder!
EliminaBondia tingui, senyora! I a passar-ho rebé!
I tant, que és un bosc! El meu bosc; on hi jugava de petit en aquells llargs berenars de llonguet, quan la font del Conte rajava aigua fresca; on m'hi perdia abandonant els camins traçats per l'home i anant a buscar els límits: les bateries antiaèries, les barraques...; on els exhibicionistes anaven a ensenyar les vergonyes a les nenes de l'escola del Parc del Guinardó (l'escola de les meves germanes) mentre elles se'n reien dels que anomenaven "titolaires"; on hi he corregut i saludat a mig món perquè l'objecte estrany era jo...
ResponEliminaDiria, Enric, que la Font sempre va ser del "Cuentu" (com el Nen de "lAru" i mai de "la rutlla"). Tampoc importa si la font fa temps que la van estroncar; no fos cas... Sort que es manté el meravellós torrent metafòric dels Forestier/Rubió i Tudorí: Safareig/Estany > Cascada > Gorg > Ràpids > Gorg > Ràpids > Gorg...
EliminaI sí, les placetes de barri estaven bé però res com fer front als perills del desconegut enllà dels límits. (Bona la dels "titolaires", ja em fixaré si hi veig paios amb gavardina)
També hauríem de veure, d'aquí un temps, com creixen les generacions d'infants pels quals la placeta, els gronxadors, és un clos encoixinat on es resulta difícil, per no dir impossible, nafrar-se els genolls.
Cert, cert, sempre ha estat la font del "Cuento".
EliminaEnric, apunta aquest topònim al teu catàleg de desaparicions anunciades.
EliminaEn poc més d'una generació s'haurà acabat el "Cuento".
Caminaven 4 cap a Broate, n'ensopeguen un que torna. Bon dia! Bon dia! Bon dia! Bon dia! Ni va aixecar el cap. Ni ase ni bèstia no va dir. Doncs ves que no en trenquis una cama més endavant, que t'ajudarà ta piiiiip mare! I és que no només ens declarem no agressors, sinó que també establim un pacte, ens reconeixem humans, ens sabem espècie en un espai desconegut. Però n'hi ha que, ves, ni això.
ResponEliminaSi a qualsevol indret la cosa hauria sigut de "jusgat de guardia"..., camí de Broate ja clama al cel.
EliminaAu ves i que et bombin carallot maleducat!
Encara és bo que recordem les excepcions que s'aparten de la norma.
-Bona tarda... Fins el refugi? Potser 3 quarts... però de molt bon fer!!!
Quan amb dotze anys vaig venir a viure a Barcelona procedent d'un poble on tothom es coneixia, em van cridar l'atencíó dues coses -a banda de les distàncies de la gran urb, que em semblaven inabastables-: que no hi hagués canalla jugant al carrer i que ningú saludés ningú. Tota aquella gentada circulant amunt i avall com si els altres no existíssim... i jo pretenia que algú es dignés amollar un trist "Déu vos guard"!
ResponEliminaEntenc la teva primera mirada, i espero que hagis descobert la seva inexactitud. Per sort existeix l'àmbit del barri on es possibilita el mutu reconeixement (ja no dic si participes en activitats socials). A part de uns quants "bondia" preceptius, hi han botigues on m'és permesa la ironia d'un "A Maria!", i on sempre hi ha temps per a una estona de conversa.
ResponElimina