divendres, 9 de novembre del 2012

La Caloplaca del liquenar



34 comentaris:

  1. La del líquen és una vida misteriosa, si és que hi ha res més estrany que la vida. M'ha sorprès veure que apareix el color a la teva col·lecció.
    I si vas al Turó de la Peira i t'agafa gana, tot baixant et pots aturar a la mítica Esquinica.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí que resulta misteriós que dos éssers de regnes diferents siguin capaços de viure en harmonia...
      El color serà una excepció però entendràs que avui tocava festa.
      Per què "Esquinica" quan para a mitja travessia?? Per sort sabem d'alternatives d'una no inferior qualitat i molt menys tenses (ho dic per les cues i la pressió que allà s'hi respira).

      Elimina
    2. En això de les cues tens raó, només en alguns moments d'estiu... La història del bar explica el nom: antigament ocupaven una bella barraca remodelada en una cantonada, però la famsa aluminosi del Turó (és a dir, dels señoritos especuladors) els va fer fora.

      Elimina
    3. No ocupava cap barraca com tu dius, sinó un un bon local de carrer Montsant cantonada amb el carrer Cadí d'aquí ve el nom. Amb una amplíssima terrassa envoltada de magnífics baladres al costat del muret que donava al barranc (actual plaça Olof Palme) on la meva colla feia la foguera de St. Joan.
      De fet al principi es deia En la esquinita te espero, el nom va canviar quan la va comprar el Jose Mari l'actual propietari, obviament d'origen aragonès.

      Elimina
  2. Olé,arsaytoma i arriquitan, Girb! Llarga vida als bruixots del disc dur, doncs.
    I si vas al Turó de la Peira (oh, acabo de recordar una cançoneta que em cantaven les meves condeixebles -amb falsa tonada gallega, per cert- Niña cordeira, niña cordeira, vente conmigo al Turó de la Peira...lalala), records a les germanetes de l'Amor de Dios, les meves mítiques sores. Bé, no crec que en quedi cap "de les meves" viva, així que records a la Sor Agustina de torn.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per l'amor de déu..., tu de les de l'Amor de Dios???
      Saps quants dels llibres que m'acompanyaran tota la vida llueixen l'etiqueta esgrogueïda de la llibreria Xoc???Cesar Vallejo, T.S.Elliot, Lao Tsé, Leví-Strauss, Da Vinci..., tot això ve d'uns prestatges que no distaven ni cent metres de les teves sores.
      La pregunta és obligada: ¿Així com, tal vegada, de les teves germanetes no en quedi una de viva, què se n'ha fet de la vida puixant de barris populars com Vilapiscina? Què se n'ha fet d'aquelles llibreries fabuloses?

      Elimina
    2. Oitant, Girb, una adedi de cap a peus (així és com ens deien els nois dels maristes d'Horta, les adedis). I doncs, què et pensaves, que això meu era natural?
      Jo també tinc uns quants llibres de la Xoc, i molts d'una petitíssima llibreria-papereria del carrer del Cadí (crec), de cuyo nombre no puedo... ni que em matessis. I d'una altra que hi havia al carrer Feliu i Codina.
      No sé què se n'ha fet del meu barri, fa més de vint anys que no hi poso un peu. I ara m'han vingut ganes d'agafar les xiruques i plantar-m'hi, en plan romiatge sentimental.

      Elimina
    3. Ep!!!! Que jo també vaig anar a l'amor de dios, és on va començar el meu ateisme....

      Elimina
    4. La llibreria papereria del carrer Cadí es deia León al costat del bar El que faltava...

      Elimina
    5. Uàla! Doncs jo vaig fugir-ne pels volts del 83, després d'haver-hi passat uns 8 o 9 anys. A la meva classe no va haver mai ni un home, tret del professor de grec. I el confessor, que es deia padre Marciano o Venusiano o cosa per l'estil, crec recordar. Què fort.

      Elimina
    6. Sí, León i El que faltava! Gràcies, Carles. Ara només puc afegir-hi que el amor de dios reine en nuestros corazones i que el padre Usera mos agarre confessats!. Que n'és de petit, el món!

      Elimina
    7. Tens tota la raó l'amor de dios era essencialment un cole de noies, menys els primers cursos que també anavem mens, et parlo de l'any 68 o 69 i encara recordo l'uniforme blau amb peto, camisa blanca, pantalons curts i corbata, jo deuria tenir un 4 o 5 anys.

      Elimina
    8. També recordo la llibreria de Feliu i Codina més o menys davant dels Lluïsos d'Horta però el nom no em surt, jo anava al bar Pepe al costat de la riera i a la UEC d'Horta que estava just davant.

      Elimina
    9. Va passar a ser una escola mixta mentre jo encara hi era, però van començar pels cursos inferiors, és clar. Jo anava guarnida amb un pitxi de quadres en tons beix. Horrorós; se m'arronsen els dits dels peus només de pensar-hi.

      I a la llibreria de Feliu i Codina, de cuyo nombre no podemos acordarnos ni perlamordedéu, hi havia un llibreter, quan jo hi anava, que era el primer bibliotecari titulat per l'Escola de bibliotecàries, un cop adscrita a la Universitat de Barcelona. No es cansava d'ensenyar el diploma que l'acreditava, literalment, com a "bibliotecària".
      Quins temps. Bé, no hi he tornat físicament al barri, però quasi bé. Gràcies, Carles.

      I dispensa, Girb, ja veus quina feina han fet els liquens!

      Elimina
  3. Girbén, aconsegueixes que un liquen em commogui!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Enric, però la cosa té un truc.
      Proveeix-te d'una potent lupa de gemmòleg i comença a observar la part menystinguda del món com una realitat augmentada. A partir de la fascinació, la poètica ja ve cara avall.

      Elimina
    2. Només amb la lupa del gemmòleg no n'hi hauria prou; tu hi poses la mirada, el llapis i la paraula, i així aconsegueixes l'encanteri.

      Elimina
  4. Extraordinari dibuix. Aquest abellutat tant especial dels líquens és meravellós! Al Turó de la Peira o enmig del Montseny els líquens fan la seva vida, aliens al món que els envolta!

    Que Santa Tecla et protegeixi el teu ordinador i el seu contingut!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquí intentava explicar el meu gust per la il·lustració científica des d'una hiperbòlica voluntat pictòrica. De tant en tant hi tornaré.
      D'aliens, els líquens, al món que els envolta, res de res. Sensibles a la contaminació ambiental, en són uns bioindicadors excel·lents; per dir-ne una.
      Fins que té una sotragada no te n'adones de com l'ordinador s'ha anat fent vellet. Ja és que tinguin l'esperança de vida d'un conill...

      Elimina
  5. me resulta emocionant llegir com busques (i trobes) "la contemplació del món des del cim del liquenar", com valores la "infinita paciència resistent" d'este creixement de tres mil·límetres en quatre anys, i com t'afanyes a explicar que "d'aliens, els líquens, al món que els envolta, res de res".

    ResponElimina
    Respostes
    1. Després de les mil provatures i expansions anteriors, amb l'Extramurs només intento abastar mínimes fraccions de bellesa desapercebuda; cas dels líquens.
      No saps com m'alegra saber que, amb tant poc, aconsegueixi emocionar.

      Elimina
  6. Fa molt de temps que sento admiració pel l'infim món dels líquens. Des del Calassanç, on em van explicar a Naturals "la simbiosi entre una alga i un fong", segurament é4s un record falç, però em sembla saber quina mestra m'ho va explicar. Les formes, textures i colors dels líquens són fascinants... i m'agrada el color d'aquest que has retratat.

    (...i sort en tenim dels bruixots).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si l'aparença dels líquens et resulta fascinant, tant com la seva lliçó sobre els avantatges del mutualisme, hauries de conèixer la seva biologia... Ara es comença a saber que aquests dos éssers de regnes distints es comuniquen via una sèrie d'àcids d'una extraordinària complexitat.
      També paga la pena assenyalar que n'hi ha alguns, com ara les tripes de roca, que són menges delicioses!

      Elimina
  7. Ai renoi!
    No imaginava que la meva temptativa de dicció sobre el més remenut fos capaç d'encendre aital foguera de records.
    Corro a dir que la de Vilapiscina fou la parada més propera a la casa de la meva adolescència. On, a diferència de l'inexistent piscina nominal d'aquella vila eixuta, sí en teníem una...
    La d'emergent testosterona que vaig arribar a gastar-hi damunt les seves aigües..., fins a 150 vegades recordo haver-la recorregut sense parar.
    Ara, despullat d'empara, només sé dir-ne de bones de l'ensenyança de les minves, d'aquest aparent anar a menys que t'empeny amunt.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Podriem dir que a Vilapiscina sí que hi havia "piscina" de fet dues, les immenses basses de rec avui ocupades per un bloc de pisos post-aluminosis al peu del Turó.

      Elimina
    2. Carles, situa'm més co0ncretament aquestes basses, siusplau!

      Elimina
    3. Algú s'ha fixat que el títol de l'apunt no era "Enyorança de la vella Vilapiscina"?
      Tampoc és que passi res quan em diverteixo tants records.

      Carles, per basses les de l'actual Parc Central de Nou Barris, les de sota l'aqüeducte,
      que bé podem adscriure a la Vilapiscina.

      Elimina
    4. Em sap greu, Girbén :)

      Elimina
    5. Ara vaig per tu Jordi...el dibuix com sempre magnific, em recorda la portada de la meva petita guia britànica de líquens (The Observer's Book of lichens) conec perfectament el lloc que descrius, hi vaig passar moltes hores observant ocells i amés l'apunt més antic que conservo d'escarabats és exactament d'aquí, un dibuix i una petita descripció d'unes galeries d'escolítids a l'escorça d'un pi (08/12/1978).

      Elimina
    6. Carles, ara que dius de guies de líquens... Sabies que el manual de referència (no guia de camp sinó a nivell acadèmic) és el LIKENOJ DE OKCIDENTA EÜROPO, ilustrita determinlibro, de Clauzade i Roux, escrit en esperanto?
      I fixa't tu... ara estem units per la felicitat compartida d'haver passat unes belles i entretingudes estones dalt d'unes roques del no res. I que bell és veure caure la tarda enfilat en un lloc viu!

      Elimina
    7. Si ho sabia...una iniciativa prou interessant però amb cap suport per part de la comunitat científica, de fet va existir un revista científica en esperanto, el mirmecòleg i psiquiatra August Forel va descriure alguna espècie nova de formiga en aquesta llengua.

      Elimina
    8. Diria que, amb això de l'esperanto, hem arribat a un cul de sac insondable
      de belles possibilitats; tan remotes com desesperadament perdudes.
      No cal que t'expliqui com aquests són temps d'una restrictiva obediència
      a la parla del poder.

      Elimina
  8. Hola Enric! a veure si me'n surto....aquestes basses estaven situades al mateix lloc que avui ocupa el primer bloc de pisos que es va construir pels damnificats de l'aluminosi, entre els carrers Cadí, Passeig la Peira, Teide i Montmajor (N 41º 25' 52,78'' E 2º 10' 10,06'').
    Jo les vaig conèixer gairebé plenes, crec que s'alimentaven per una mina d'aigua, que també portava aigua a la bòbila que hi havia al costat (avui una església), eren força fondes uns 5 o 6 metres o potser més i estaven dividides per un gruixut mur pel qual es podia caminar de banda a banda, després van enderrocar la paret frontal i durant anys i panys va tenir diversos usos, sobre tot pels nanos del barri (frontó, futbol, tennis i evidentment aparcament de cotxes) de fet quan plovia, els desnivells del terra s'omplien d'aigua que podia romandre unes quantes setmanes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ok. Gràcies, Carles. On hi ha el centre cívic de les Basses. Quina casualitat! :)

      Elimina