No, jo no m'invento res: El llibre citat és FILOSOFÍA DE LA ESCUCHA"El concepto de música en el pensamiento de Friedrich Nietzsche" (amb un musculós pròleg del Miguel Morey), del bo del David Picó Sentelles (Ed. Crítica / BCN 2005).
Calificaré de dionisíac el teu itinerari per antonomàsia amb el vial que no prens. Foravial, és clar. Trobar quan no busques i endemés a escassos minuts d'on aparentment no hi pot quedar res per a descobrir... És ben cert que les rodalies d'allò més concorregut amaguen racons i coses que la pròpia concurrència veïna sembla que mantingui al marge. Se m'acudei de fer-me un mapa a partir de les teves entrades, però no seria tan suggerent com les teves ressenyes.
Sergi, de ple dret et mereixes un exemplar signat de "La Filosofia de l'escolta" (que res té a veure amb les colles de "minyons")..., i això només per esmentar aquest dionisíac que no he volgut introduir. I, oi tant que existeix el mapa de la meva escàpola determinació! Tard o d'hora ja el penjaré en honor teu.
Cap goig superior a trobar quan res busques.. cert, això és el que he pensat en trobar aquesta llum tan especial en el pou del cementiri.. només em queda fer-me amb un exemplar de la "filosofia de la escucha" per entretenir-m'hi en els moments en que perdo el rastre del sentit.. intueixo que de moments n'hi haurà força i la lectura serà exhaustiva..:)
Entendràs que amb Nietzsche entre mans caigués en el parany aforístic... I després, que? El mateix David ens ho respon en la seva obra següent (la no publicada "A PROPÓSITO DEL ARTE y otras alucinaciones"; un pou del millor petroli, el de l'humor): ¿QUÉ ES UN MUNDO SIN OBJETOS PERSISTENTES? Giorgio Colli, en Después de Nietzsche, se pregunta: ¿qué es un mundo sin objetos persistentes? Su respuesta es la siguiente. “Al salir de la infancia abandonamos un universo en el que ningún hilo de la necesidad nos guía. Y este hilo, esta cadena, se mueve siempre en la misma dirección, en una sola, en la dirección del tiempo, porque tiempo y necesidad son afines en lo profundo. El impulso del arte, pues, consiste en quebrantar retrocediendo, la fijeza de los objetos y el oponerse al arrastre temporal con una inversión del presente hacia el pasado (…) Imaginemos un mundo desprovisto de la necesidad, un no mundo donde reina la manía, y la ruptura del coágulo individual libere con vehemencia a sus componentes elementales, donde la sensación sea todavía el vibrar, la percusión de un reactivo…”.22
Si la cosa t'atrau amb persistència t'envio els 449 KB del PDF original i em quedo tan panxo.
la sola imatge del nom del post ja m'ha impressionat: un pou en un cementiri. i quanta construcció per a guardar "un pou"... no ho havia vist mai. sembla la vida amb la porta oberta, "enmig d'un alzinar vigorós, i amb els darrers nínxols del cementiri, refulgents al fons"... m'has fet posar la pell de gallina.
De pous culminats per una torratxa n'hi ha tants a les planes del corredor mediterrani que ja ni els veiem. A principis dels 70 una vall sencera de la serra va quedar convertida en una mega-necròpolis. És tan gran que el 102, el bus que t'hi porta, s'entreté unes 18 parades entre pavellons de nínxols. No, un bus turístic no ho seria precisament... Personalment, sóc capàs de distingir la vigoria del bosc que l'envolta de l'espai mortuori. Sense recrear-m'hi, em plau la reflexiva calma que hi impera. El què a mi em posa la pell de gallina són les urnes de cendres que trobes abandonades als bardissars que flanquegen la carretera del cementiri; signe d'una irreparable injúria.
M'obligues a retornar a la meva pensada d'un CEEX (o Cicle d'Excursions EXTRAMURS). Millor que un relat, no seria la participació en la seva redacció? Resto obert a qualsevol proposta... Saps aquell aclamat "You'll never walk alone"? Doncs en l'imaginari dels solitaris s'acompleix.
Escriure és conduir... ¿Com s'hauria llegit l'apunt si, en lloc de titular-lo "el pou del cementiri", m'hagués decantat pel més exacte "el pou de Can Rius"??? De fet, la construcció de la torratxa és, pel cap baix, vuitanta anys anterior a la de la necròpolis; apart que des del racó salvatge on s'alça no detectes les tombes.
Aquest goig de trobar quan no busqus és el que ens deu empènyer a entrar per camins nous, tan si són reals com metafòrics. Jo visc una sensació vibrant quan m'endinso per un corriol que no sé on dur, i crec que sempre he acabat obtenint el present d'una troballa, per petit que sigui. D'alguna manera, en sortir del camí ja no era el mateix que era abans d'entrar-hi. I estic completament d'acord amb aquest imaginari del "never walk alone". I en fi ¿què més podria dir, si jo també entro als cementiris antics i m'hi assec a escoltar com passa l'aire?
Trobador té dues accepcions i jo les subscric totes... Per no reiterar-me, sobre el tema del cementiri et remeto a la resposta anterior. I sí, mai "never walk alone". El rum-rum de tota mena de presències, actuals o pretèrites, ens acompanya.
No t'inventis coses, Galde... El Pou és un pou d'aigua (desafectat i, per tant, sense aigua) i estava coronat per un molí de vent segons explica el mecanisme encara visible; una esplèndida combina, com segur copsaràs.
No, jo no m'invento res:
ResponEliminaEl llibre citat és FILOSOFÍA DE LA ESCUCHA "El concepto de música en el pensamiento de Friedrich Nietzsche" (amb un musculós pròleg del Miguel Morey), del bo del David Picó Sentelles (Ed. Crítica / BCN 2005).
Calificaré de dionisíac el teu itinerari per antonomàsia amb el vial que no prens. Foravial, és clar.
ResponEliminaTrobar quan no busques i endemés a escassos minuts d'on aparentment no hi pot quedar res per a descobrir... És ben cert que les rodalies d'allò més concorregut amaguen racons i coses que la pròpia concurrència veïna sembla que mantingui al marge.
Se m'acudei de fer-me un mapa a partir de les teves entrades, però no seria tan suggerent com les teves ressenyes.
Sergi, de ple dret et mereixes un exemplar signat de "La Filosofia de l'escolta" (que res té a veure amb les colles de "minyons")..., i això només per esmentar aquest dionisíac que no he volgut introduir.
ResponEliminaI, oi tant que existeix el mapa de la meva escàpola determinació!
Tard o d'hora ja el penjaré en honor teu.
Cap goig superior a trobar quan res busques.. cert, això és el que he pensat en trobar aquesta llum tan especial en el pou del cementiri.. només em queda fer-me amb un exemplar de la "filosofia de la escucha" per entretenir-m'hi en els moments en que perdo el rastre del sentit.. intueixo que de moments n'hi haurà força i la lectura serà exhaustiva..:)
ResponEliminaEntendràs que amb Nietzsche entre mans caigués en el parany aforístic... I després, que?
EliminaEl mateix David ens ho respon en la seva obra següent (la no publicada "A PROPÓSITO DEL ARTE y otras alucinaciones"; un pou del millor petroli, el de l'humor):
¿QUÉ ES UN MUNDO SIN OBJETOS PERSISTENTES?
Giorgio Colli, en Después de Nietzsche, se pregunta: ¿qué es un mundo sin
objetos persistentes? Su respuesta es la siguiente.
“Al salir de la infancia abandonamos un universo en el que ningún hilo de
la necesidad nos guía. Y este hilo, esta cadena, se mueve siempre en la
misma dirección, en una sola, en la dirección del tiempo, porque tiempo
y necesidad son afines en lo profundo. El impulso del arte, pues,
consiste en quebrantar retrocediendo, la fijeza de los objetos y el
oponerse al arrastre temporal con una inversión del presente hacia el
pasado (…) Imaginemos un mundo desprovisto de la necesidad, un no
mundo donde reina la manía, y la ruptura del coágulo individual libere
con vehemencia a sus componentes elementales, donde la sensación
sea todavía el vibrar, la percusión de un reactivo…”.22
Si la cosa t'atrau amb persistència t'envio els 449 KB del PDF original i em quedo tan panxo.
la sola imatge del nom del post ja m'ha impressionat: un pou en un cementiri.
ResponEliminai quanta construcció per a guardar "un pou"... no ho havia vist mai.
sembla la vida amb la porta oberta, "enmig d'un alzinar vigorós, i amb els darrers nínxols del cementiri, refulgents al fons"...
m'has fet posar la pell de gallina.
De pous culminats per una torratxa n'hi ha tants a les planes del corredor mediterrani que ja ni els veiem.
EliminaA principis dels 70 una vall sencera de la serra va quedar convertida en una mega-necròpolis.
És tan gran que el 102, el bus que t'hi porta, s'entreté unes 18 parades entre pavellons de nínxols.
No, un bus turístic no ho seria precisament... Personalment, sóc capàs de distingir la vigoria del bosc que l'envolta de l'espai mortuori. Sense recrear-m'hi, em plau la reflexiva calma que hi impera.
El què a mi em posa la pell de gallina són les urnes de cendres que trobes abandonades als bardissars que flanquegen la carretera del cementiri; signe d'una irreparable injúria.
Com en saps de crear misteri! Em deleixo perquè m'expliquis on és i que hi trobes. Perquè demanar-te venir em sembla agosarat.
ResponEliminaM'obligues a retornar a la meva pensada d'un CEEX (o Cicle d'Excursions EXTRAMURS). Millor que un relat, no seria la participació en la seva redacció? Resto obert a qualsevol proposta...
EliminaSaps aquell aclamat "You'll never walk alone"? Doncs en l'imaginari dels solitaris s'acompleix.
Jo encantat.
Eliminai totes les persones gravades en els seus murs! quin desfici intuir-les i no saber!
ResponEliminaEscriure és conduir...
Elimina¿Com s'hauria llegit l'apunt si, en lloc de titular-lo "el pou del cementiri", m'hagués decantat pel més exacte "el pou de Can Rius"??? De fet, la construcció de la torratxa és, pel cap baix, vuitanta anys anterior a la de la necròpolis; apart que des del racó salvatge on s'alça no detectes les tombes.
Aquest goig de trobar quan no busqus és el que ens deu empènyer a entrar per camins nous, tan si són reals com metafòrics. Jo visc una sensació vibrant quan m'endinso per un corriol que no sé on dur, i crec que sempre he acabat obtenint el present d'una troballa, per petit que sigui. D'alguna manera, en sortir del camí ja no era el mateix que era abans d'entrar-hi.
ResponEliminaI estic completament d'acord amb aquest imaginari del "never walk alone". I en fi ¿què més podria dir, si jo també entro als cementiris antics i m'hi assec a escoltar com passa l'aire?
Trobador té dues accepcions i jo les subscric totes...
EliminaPer no reiterar-me, sobre el tema del cementiri et remeto a la resposta anterior.
I sí, mai "never walk alone". El rum-rum de tota mena de presències, actuals o pretèrites, ens acompanya.
Un pou de glaç i un cementiri... dues construccions que m'apasionen en un sol apunt! Això ja és massa.
ResponEliminaAra em toca emmarcar el "cal foragitar tota la gramàtica per acostar-se als indicis de sentit"!
No t'inventis coses, Galde...
ResponEliminaEl Pou és un pou d'aigua (desafectat i, per tant, sense aigua)
i estava coronat per un molí de vent segons explica el mecanisme encara visible;
una esplèndida combina, com segur copsaràs.