Els aparells que s'usen per a construir les tanques dels horts donarien per a fer un catàleg, formen uns collages sorprenents amb restes vingudes de vés a saber on, una mena de memòria caòtica i alhora ordenada que curiosament tanca espais i convida a espiar per les obertures. Sembla que de tant en tant les autoritats municipals hi volen posar ordre, però els horts reneixen en altres bandes.
Diria que la consideració fora de la llei dels horts urbans està sofrint un viratge positiu. La mostra més clara és l'activa parcel·la que trobem a la plaça que ha aparegut a Ciutat Vella, per on el Carrer dels Metges i per sota Sant Pere més Baix; i no és l'única. Això sí, aquestes amb la preceptiva tanca de fusta que il·lustra el manual "l'horticultor autosuficient".
Ni els propis autors saben llegir l'història que rau en les tanques que han constuït als seus propis horts com ho has fet tu. Altrament no et cal càmera de fotos. Maldaré a obtenir-ne una imatge així el dia que m'hi passegi.
El cas és que les tanques neixen d'una emergència i la majoria de vegades les veiem del cantó que no toca... I no et pensis, a la imatge tradueixo una foto feta fa més de deu anys, amb una camareta de joguina (la primera digital) que tenia un sensor horrible que ja hauria volgut assolir el quart de megapíxel. Tanmateix, els horts ha seguit al mateix llocs encadenant anyades millors i pitjors. (I quina bírria aquest any per a les albergínies!)
Un contrast de textures i línies molt interessants. Passar i captar la imatge a punta de llapis i fotografia és només possible pels qui tenen uns ulls diferents.
Aquí he resolt el contrast amb dues capes independents: una de retoladors assuaujats pel fons i una altra de ploma per a la cal·ligrafia del matalàs. Crec que el truc ha acabat donant uns bons fruits.
tot plegat un molt lograt homenatge a Afrodita.. i les seves ofrenes al déus.. una imatge amb molta força, podria ser la primera de tot una saga.. o no.. , en tot cas a mi ja m'ha seduït visquin els matalassos ni que siguin foradats!
No és forassenyada la invocació que insinues, al capdavall tampoc és que això dels horts hagi canviat gaire durant els darrers mil·lennis. I, oi tant que podria estendre el tema amb moltes més imatges..., passa que hi ha cua al darrera. Que visquin els matalassos fins i tot els erectes!
Em suggereix la idea dels dos costats de la tanca, talment una presó. Els conceptes del dins, del fora i del qui mira des de cada cantó. Segur, però, que vaig del tot errat: ambdues bandes són diàfanes. La qüestió de qui ha dormit i qui s’ha amagat a sota el llit ja és una altra historia de costats ben diferents: plors i rialles.
Com que fa anys que bado a través d'aquest jeroglífic metàl·lic, he acabat interpretant-lo de mil maneres i d'aquí que pugui afirmar que la imatge del de sota el llit és de les bones. Pel cantó de sobre, no exclouria que fos el mateix matalàs on, un bon dia, el Gregor Samsa es va despertar havent patit una ben kafkiana transformació.
Ah, i no puc sostreure'm dels crits dels venedors ambulants de matalassos que solen rondar per les perifèries amb camions atrotinats: Colchones, señora! El Coolchoneroo!!!
Aquests no-llocs tenen una formça en les seves imatges molt potent. I la referència a Marc Recha ara és obligada.
Pel que fa a tanques anàlogues a la teva, m'has fet pensar en dues imatges d'aquest estiu: una era als afores de Terrassa semblant a la que has dibuixat. Però no eren molles sinó el clàssic somier-tanca. L'altra era a Astúries, una imatge curiosa on una reixa de jardí estava plantada aparentment enmig del no-res per guardar uns cavalls que pasturàvem tranquil·lament.
Corro a enregistrar la teva "formça" com a aliatge de figura resistent! Després d'haver-hi rumiat molt, he arribat a la conclusió de la bondat d'aquestes tanques tan malgirbades. La seva anodina lletjor serva millor, i amb discreció, la joia de l'hort que un ca ferotge.
Precisament, fa un parell de setmanes vaig fer el tram de Montcada fins a la desembocadura, pel marge dret. Els contrastos són grans entre una banda i l'altra; i es fa difícil triar. No només en el matalàs sinó en tota la riba "humanitzada" s'hi ensuma fertilitat. Però no et negaré que des d'aquest moment ja no em podré treure del cap la còpula frenètica que engendrà fills i mà d'obra.
Ja imagino un epíleg no gravat del famós vídeo de l'extremenya emprenyada amb el Fernández Vara: "... que le den morcilla! Que a mi nadie me va a quitar todos los besos a la vera del Besós!
Bon punt de vista! Encertada hipòtesi! I el dibuix no el toco, que segur que em clavo una molla! I és que m'entren ganes d'anar-hi i trobar aquest esquelet...
Uix! Deixa, deixa... Ja et veig corrent a posar-te l'antitetànica; que amb els ferrots rovellats mai se sap. La veritat és que les ribes del Besòs són més distretes del que semblen a primer cop d'ull i, fins i tot, n'hi ha un, als peus del turonet de Vallbona, que ven verdures del seu hort riberenc.
Mal aniria si en aquest recorregut m'hagués entestat a escoltar l'ingrat so del feix d'autopistes que l'acompanya. Ja passa que el tancament obligat d'un conducte augmenti la sensibilitat dels altres.
Els aparells que s'usen per a construir les tanques dels horts donarien per a fer un catàleg, formen uns collages sorprenents amb restes vingudes de vés a saber on, una mena de memòria caòtica i alhora ordenada que curiosament tanca espais i convida a espiar per les obertures. Sembla que de tant en tant les autoritats municipals hi volen posar ordre, però els horts reneixen en altres bandes.
ResponEliminaDiria que la consideració fora de la llei dels horts urbans està sofrint un viratge positiu. La mostra més clara és l'activa parcel·la que trobem a la plaça que ha aparegut a Ciutat Vella, per on el Carrer dels Metges i per sota Sant Pere més Baix; i no és l'única. Això sí, aquestes amb la preceptiva tanca de fusta que il·lustra el manual "l'horticultor autosuficient".
EliminaNi els propis autors saben llegir l'història que rau en les tanques que han constuït als seus propis horts com ho has fet tu.
ResponEliminaAltrament no et cal càmera de fotos.
Maldaré a obtenir-ne una imatge així el dia que m'hi passegi.
El cas és que les tanques neixen d'una emergència i la majoria de vegades les veiem del cantó que no toca...
EliminaI no et pensis, a la imatge tradueixo una foto feta fa més de deu anys, amb una camareta de joguina (la primera digital) que tenia un sensor horrible que ja hauria volgut assolir el quart de megapíxel. Tanmateix, els horts ha seguit al mateix llocs encadenant anyades millors i pitjors. (I quina bírria aquest any per a les albergínies!)
Un contrast de textures i línies molt interessants. Passar i captar la imatge a punta de llapis i fotografia és només possible pels qui tenen uns ulls diferents.
ResponEliminaAquí he resolt el contrast amb dues capes independents: una de retoladors assuaujats pel fons i una altra de ploma per a la cal·ligrafia del matalàs. Crec que el truc ha acabat donant uns bons fruits.
EliminaUn efecte molt interessant i ben aconseguit. Això va increscendo!
Eliminatot plegat un molt lograt homenatge a Afrodita.. i les seves ofrenes al déus..
ResponEliminauna imatge amb molta força, podria ser la primera de tot una saga.. o no.. , en tot cas a mi ja m'ha seduït
visquin els matalassos ni que siguin foradats!
No és forassenyada la invocació que insinues, al capdavall tampoc és que això dels horts hagi canviat gaire durant els darrers mil·lennis.
EliminaI, oi tant que podria estendre el tema amb moltes més imatges..., passa que hi ha cua al darrera.
Que visquin els matalassos fins i tot els erectes!
Em suggereix la idea dels dos costats de la tanca, talment una presó. Els conceptes del dins, del fora i del qui mira des de cada cantó. Segur, però, que vaig del tot errat: ambdues bandes són diàfanes. La qüestió de qui ha dormit i qui s’ha amagat a sota el llit ja és una altra historia de costats ben diferents: plors i rialles.
ResponEliminaCom que fa anys que bado a través d'aquest jeroglífic metàl·lic, he acabat interpretant-lo de mil maneres i d'aquí que pugui afirmar que la imatge del de sota el llit és de les bones. Pel cantó de sobre, no exclouria que fos el mateix matalàs on, un bon dia, el Gregor Samsa es va despertar havent patit una ben kafkiana transformació.
ResponEliminaAh, i no puc sostreure'm dels crits dels venedors ambulants de matalassos que solen rondar per les perifèries amb camions atrotinats: Colchones, señora! El Coolchoneroo!!!
Aquests no-llocs tenen una formça en les seves imatges molt potent. I la referència a Marc Recha ara és obligada.
ResponEliminaPel que fa a tanques anàlogues a la teva, m'has fet pensar en dues imatges d'aquest estiu: una era als afores de Terrassa semblant a la que has dibuixat. Però no eren molles sinó el clàssic somier-tanca. L'altra era a Astúries, una imatge curiosa on una reixa de jardí estava plantada aparentment enmig del no-res per guardar uns cavalls que pasturàvem tranquil·lament.
Corro a enregistrar la teva "formça" com a aliatge de figura resistent!
ResponEliminaDesprés d'haver-hi rumiat molt, he arribat a la conclusió de la bondat d'aquestes tanques tan malgirbades.
La seva anodina lletjor serva millor, i amb discreció, la joia de l'hort que un ca ferotge.
Precisament, fa un parell de setmanes vaig fer el tram de Montcada fins a la desembocadura, pel marge dret. Els contrastos són grans entre una banda i l'altra; i es fa difícil triar. No només en el matalàs sinó en tota la riba "humanitzada" s'hi ensuma fertilitat. Però no et negaré que des d'aquest moment ja no em podré treure del cap la còpula frenètica que engendrà fills i mà d'obra.
ResponEliminaJa imagino un epíleg no gravat del famós vídeo de l'extremenya emprenyada amb el Fernández Vara:
Elimina"... que le den morcilla! Que a mi nadie me va a quitar todos los besos a la vera del Besós!
Bon punt de vista! Encertada hipòtesi! I el dibuix no el toco, que segur que em clavo una molla!
ResponEliminaI és que m'entren ganes d'anar-hi i trobar aquest esquelet...
Uix! Deixa, deixa... Ja et veig corrent a posar-te l'antitetànica; que amb els ferrots rovellats mai se sap.
ResponEliminaLa veritat és que les ribes del Besòs són més distretes del que semblen a primer cop d'ull i, fins i tot,
n'hi ha un, als peus del turonet de Vallbona, que ven verdures del seu hort riberenc.
M'he quedat hipnotitzada, i és que no ho puc evitar quan algú té aquesta gran virtut que tens tu: el mirar.
ResponEliminaMal aniria si en aquest recorregut m'hagués entestat a escoltar l'ingrat so del feix d'autopistes que l'acompanya.
EliminaJa passa que el tancament obligat d'un conducte augmenti la sensibilitat dels altres.