sempre m'ha fascinat el sòl clapejat de la llum de la lluna. la brisa mou les fulles i el vitrall es crea i es recrea. m'ha agradat molt mirar aquest terra inquietant, ja hi fóra.
Clidi, la cosa hipnòtica de la llum de la lluna, apart de les altes hores de la seva visió, ve de l'anomalia de ser una llum polaritzada. Si tens un fotògraf a mà -com sé que tens-, que t'expliqui la plusvàlua de nitidesa que ens aporta una il·luminació decisa, vibrant en un sol pla.
En un segon pla, vull fer visibles els homenatges latents al text. La primera frase ve de la conducció nocturna d'un Chevrolet de l'Álvaro de Campos/Pessoa. Clariaudiencias és el feliç títol d'un assaig del Victor Nubla sobre l'audició que, alhora, retia tribut al proveïu-vos de clarividència amb què l'Erik Satie va encapçalar una de les seves partitures.
La teoria diu que quan tanques un dels sentits, els altres es desvetllen per compensar el dèficit sensorial. En el teu cas, trobo que se t'ha desvetllat un llenguatge més líric, de manera que se m'ha fet curt. Això dels camins i la lluna plena ho trobo molt interessant.
Sí que "líric", en el sentit d'una contenció expansiva, encapçalava el programa d'aquest bloc. El goig és veure com, després, la intenció es resol a raig, en un obrir i tancar d'ulls. I tu coneixes millor que ningú la d'amenaces que s'han atribuït als boscos nocturns; com si els éssers malvats fossin estúpids... No s'estaran a l'aguait, esperant fer el mal, allà on saben que no hi passarà ningú.
m'ha cridat l'atenció esta dolçor que descrius "fada". a l'oïda sembla una dolçor amb algun encant especial, i resulta que el diccionari em diu que significa "insípida" (fat/fada). no coneixia la qualitat de "fador".
Quan et mous a cegues has de tirar mà de la sinestèsia. Aquesta "fada" hi és per a contrastar amb l'accepció d'"untuós": D’una dolçor penetrant, insinuant.. I mira si n'és de joguinosa la polisèmia de (fat/fada)...
Netejar camins a lluna plena, talment com tancar lleugerament els ulls per a veure-ho més clar... una bona manera de discernir: reduïr les textures i els colors a formes simples de fort contrast. I que és sino el que mostra el teu 'dibuix' on el camí, la terra nua, es diferencia de la vegetació. Ay! Tan de bò fossim equitatius amb els camins! Mentre uns es perden, altres s'eixamplen inconscientment per la massa de pretesos muntanyencs àvids del cim de torn.
Se m'acut, Sergi, que els muntanyencs tenim tractes amb dues versions de la nit ben adversatives. L'una comença quan el guarda del refugi ens desperta sense contemplacions, potser a les 3 de la matinada, i ens posem a caminar amunt plens d'expectatives felices. L'altra és quan has fet curt i, fatídica, t'enxampa la nit a mal lloc.
Sovint he pensat: per que patim si s'ens fa tard quan el que més desitgem és caminar d'hora? En algun moment de la nit hi ha d'haver el punt d'inflexió. Vet aquí una recerca prou ambiciosa.
Ara fa un any, vam passejar des del coll d'estenalles una nit de lluna plena. Els arbres s'alçaven altius i projectaven ombres. Els ulls s'acostumaven cada cop més a la llum de lluna i ens imaginàvem les ninetes ben obertes. Guardo un record càlid, un forat dins l'estómac pels sentiments viscuts.
Una mitja hora diuen que triguen les ninetes a dilatar-se del tot. Massa estona per a tanta pressa i d'aquí tota la lluminària que ens cal. Si aquells camins que obria de nit eren de Sant Llorenç ja pots imaginar com entenc la vostra passejada. Sempre he pensat el renom universal que tindria aquest massís si parés prop de París, de Londres, o de qualsevol gran metròpoli, quan aquí, davant tanta abundància montuosa, no passa de ser una serra domèstica.
Deixa, deixa! Res menys que renom no necessita Sant Llorenç. Així resti almenys a les nits només per als qui hi obrin el cor com ninetes en absència de llum, que de dia hi sobren ànimes tancades.
Corro a fer l'exercici d'imaginació de situar-te, corrent, al mig de l'escena... Siluetejat per la lluna, un pèl borrós per mor d'una llarga exposició que doni indicis del moviment (rotllo el nu del Duchamp), i amb una ombra ben allargassada. Tot i que tu estaries entrenant, o iniciant una travessa a Montserrat, la primera lectura de l'escena seria la d'algú fugint de no se sap què.
sempre m'ha fascinat el sòl clapejat de la llum de la lluna. la brisa mou les fulles i el vitrall es crea i es recrea. m'ha agradat molt mirar aquest terra inquietant, ja hi fóra.
ResponEliminaClidi, la cosa hipnòtica de la llum de la lluna, apart de les altes hores de la seva visió, ve de l'anomalia de ser una llum polaritzada. Si tens un fotògraf a mà -com sé que tens-, que t'expliqui la plusvàlua de nitidesa que ens aporta una il·luminació decisa, vibrant en un sol pla.
EliminaEn un segon pla, vull fer visibles els homenatges latents al text.
ResponEliminaLa primera frase ve de la conducció nocturna d'un Chevrolet de l'Álvaro de Campos/Pessoa.
Clariaudiencias és el feliç títol d'un assaig del Victor Nubla sobre l'audició que, alhora, retia tribut al proveïu-vos de clarividència amb què l'Erik Satie va encapçalar una de les seves partitures.
Il·lustració i text ens transporten a un món sensorial viscut i plaent. Una combinació excel·lent!
ResponEliminaD'un món sensorial, Galderich, oclusiu i esquívol per més proper que el tinguem.
EliminaBon cop de dall a les noses que interceptin el camí que ens cal!
La teoria diu que quan tanques un dels sentits, els altres es desvetllen per compensar el dèficit sensorial. En el teu cas, trobo que se t'ha desvetllat un llenguatge més líric, de manera que se m'ha fet curt. Això dels camins i la lluna plena ho trobo molt interessant.
ResponEliminaSí que "líric", en el sentit d'una contenció expansiva, encapçalava el programa d'aquest bloc. El goig és veure com, després, la intenció es resol a raig, en un obrir i tancar d'ulls.
EliminaI tu coneixes millor que ningú la d'amenaces que s'han atribuït als boscos nocturns; com si els éssers malvats fossin estúpids... No s'estaran a l'aguait, esperant fer el mal, allà on saben que no hi passarà ningú.
m'ha cridat l'atenció esta dolçor que descrius "fada". a l'oïda sembla una dolçor amb algun encant especial, i resulta que el diccionari em diu que significa "insípida" (fat/fada). no coneixia la qualitat de "fador".
ResponEliminaQuan et mous a cegues has de tirar mà de la sinestèsia. Aquesta "fada" hi és per a contrastar amb l'accepció d'"untuós": D’una dolçor penetrant, insinuant..
EliminaI mira si n'és de joguinosa la polisèmia de (fat/fada)...
Netejar camins a lluna plena, talment com tancar lleugerament els ulls per a veure-ho més clar... una bona manera de discernir: reduïr les textures i els colors a formes simples de fort contrast.
ResponEliminaI que és sino el que mostra el teu 'dibuix' on el camí, la terra nua, es diferencia de la vegetació.
Ay! Tan de bò fossim equitatius amb els camins! Mentre uns es perden, altres s'eixamplen inconscientment per la massa de pretesos muntanyencs àvids del cim de torn.
Se m'acut, Sergi, que els muntanyencs tenim tractes amb dues versions de la nit ben adversatives. L'una comença quan el guarda del refugi ens desperta sense contemplacions, potser a les 3 de la matinada, i ens posem a caminar amunt plens d'expectatives felices. L'altra és quan has fet curt i, fatídica, t'enxampa la nit a mal lloc.
ResponEliminaSovint he pensat: per que patim si s'ens fa tard quan el que més desitgem és caminar d'hora?
EliminaEn algun moment de la nit hi ha d'haver el punt d'inflexió.
Vet aquí una recerca prou ambiciosa.
Ara fa un any, vam passejar des del coll d'estenalles una nit de lluna plena. Els arbres s'alçaven altius i projectaven ombres. Els ulls s'acostumaven cada cop més a la llum de lluna i ens imaginàvem les ninetes ben obertes. Guardo un record càlid, un forat dins l'estómac pels sentiments viscuts.
ResponEliminaUna mitja hora diuen que triguen les ninetes a dilatar-se del tot. Massa estona per a tanta pressa i d'aquí tota la lluminària que ens cal.
EliminaSi aquells camins que obria de nit eren de Sant Llorenç ja pots imaginar com entenc la vostra passejada. Sempre he pensat el renom universal que tindria aquest massís si parés prop de París, de Londres, o de qualsevol gran metròpoli, quan aquí, davant tanta abundància montuosa, no passa de ser una serra domèstica.
Deixa, deixa! Res menys que renom no necessita Sant Llorenç.
EliminaAixí resti almenys a les nits només per als qui hi obrin el cor com ninetes en absència de llum, que de dia hi sobren ànimes tancades.
Girbén, tot un plaer per als sentits, que arriba al moll de l'os quan t'imagines al bell mig d'aquesta clapa lluminosa, que es fa tan real que commou.
ResponEliminaCorro a fer l'exercici d'imaginació de situar-te, corrent, al mig de l'escena... Siluetejat per la lluna, un pèl borrós per mor d'una llarga exposició que doni indicis del moviment (rotllo el nu del Duchamp), i amb una ombra ben allargassada. Tot i que tu estaries entrenant, o iniciant una travessa a Montserrat, la primera lectura de l'escena seria la d'algú fugint de no se sap què.
Elimina