dimarts, 12 de novembre de 2013

El pi essencial


Anirem acabant, acabant aquest EXTRAMURS amb la XXIV i darrera entrada. D'acord que podria continuar, fins i tot  durant anys si observo tot el material acumulat; tanmateix, la contenció sempre ha planat sobre aquest projecte (apart que ara, quan tinc el cap en altres coses, m'hauria d'afanyar a recuperar el pols del seu estil gràfic).




Havia passat prou estona en un replanet d'una careneta de l'obaga, que freqüento per contemplar i cuidar els quatre roures contorsionats que hi creixen. Creuo el mur de bruc boal que el flanqueja, cuidant-me, amb un gest instintiu fruit de l'ofici, que l'enutjosa pluja de fulletes mortes no m'entri pel coll de la camisa. I aquí, mentre m'espolso, és on em quedo ben parat...
La mare del tano, quin pi! Superlatiu!

D'arbres refregats pels senglars en trobes a grapats per tota la Serra, alguns d'ells al llindar mateix de la ciutat..., però cap com aquest. Cap en recordo que hagi estat sotmès a un grau tan alt de fregadís. Si és que en tota la seva circumferència, i fins quasi un metre del sòl, fa anys que no hi resta una engruna d'escorça i és una fonda cicatriu anular. La de porcs que deuen haver passat per aquí amb un desfici que es perllonga durant generacions.

Miro de lligar caps... Sé que poc més avall, en una feixa abandonada, s'hi bada una conspícua bassa de fang -moldejada pels seus cossos massissos rebolcant-s'hi-, i sembla lògic que els dos elements (pi i bassa) estiguin connectats. Que es tracti, per entendre'ns, de dos espais d'una toilet completa que inclou bany i massatge. Tanmateix, per què aquest pi més allunyat i no d'altres del mateix port veïns de la bassa? 
Aquí és on observo un detall essencial. Acostumat a la monotonia de les pinedes de Collserola (o bé el banal pi blanc o bé l'estimable pi pinyer), ni et passa pel cap topar-te amb una alternativa. I aquest pi és una pinassa, una de les raríssimes pinasses de la serra; fins tot, i pel context on creix, diria que és espontània.
El fet que es tracti d'una pinassa resulta determinant a l'hora d'explicar el seu radical atractiu. Els senglars, que si d'alguna cosa en saben és dels troncs dels arbres, ja van veure que aquell era el peu que necessitaven. I el necessitaven, no per la seva escorça rugosa, sinó per la saba que corria més endins. I així és com, rere la preuada reïna, a mossegades i burxant amb els ullals, van acabar llevant-li la pell per agençar-se'l al seu gust.

Deu-mos-en-guard de subestimar la intel·ligència dels porcs: ¿No és la pinassa una de les fonts principals de reïna? I d'ella no se n'extreuen des de sempre la trementina i la pega, bases de no sé quants remeis, beuratges, liniments o ungüents antisèptics? Cal pensar que, amb la mena de vida que els ha pertocat,  els senglars també pateixen de reuma, i res com una frega de trementina per alleugerir-lo! Només cal apropar-se molt al tronc per veure com el perlegen les gotetes de reïna.
Fins i tot, el fet que no estigui tintat per l'argila de la bassa permet establir la seqüència: primer venen a refregar-se a la pinassa i quan estan ben enganxifosos corren a rebolcar-se pel fang.
Semblen uns marrans i això és el que són.