dilluns, 30 de setembre de 2013

L'ègloga de les mimoses




Que la vostra imaginació hi posi l'esclat groc a les mimoses florides i, també, el so de les esquelles. El roncor dels motors tramuntant el coll de Montcada, millor si us l'estalvieu.

Pocs llocs més insòlits que les pletes de l'àrea de Can Cuiàs: d'una manera planera, deixes enrere el final d'una línia de metro "diferent", i ja ets qui sap on. Jeure al pendís del gran prat i posar-te a somniar en llunyanies de superior altitud és tot u. Si el moment és primavera, ha plogut prou com per mantenir un estanyol som, i encertes el pas del ramat, la cosa es torna una arcàdia bucòlica.
Quina és la Muntanya de Cillene? Això no admet discussió quan tens al davant la piràmide del Montcada.

Avui no s'ha escaigut de xerrar amb el pastor... Fa temps em va explicar que eren vora cinc-cents els corders que, evitant el clos del cementiri, desbrossen l'extrem nord de la serra...
Així com hi han coses que no entenc i critico, en aquest cas, el del parc de Can Cuiàs, només se m'acut celebrar-ne el seu paisatge, construït més que restaurat. Queda dit: la passejada fins l'estrany mirador de l'Estrella esdevé un viatge a terres de frontera.

divendres, 6 de setembre de 2013

De les ruïnes, de les de Can Güell i les nostres



Bosc endins, no lluny del camí, encerto els runams de Can Güell. Aquí no han calgut les figueres estranguladores que esberlen temples i palaus a les selves índiques o centreamericanes. Amb l'eficiència de les heures i dels plançons de roure i d'alzina n'hi ha hagut més que prou. Desconec quantes dècades des que va ser lliurat a l'abandó, ara, només un entretingut ull arqueològic ens permet fabular la planta de l'edifici. Només la planta. No sé com, si no és que paraules convoquen paraules, al mig de la prospecció m'han arribat uns versos del millor Verdaguer, del celestial:
Veig anar i veig venir
les ones rodoladisses:
les que venen duen flors
i alguna fulla marcida,
mes les ones que se'n van
totes s'enduen ruïnes.
De les que em venen damunt
quina vindrà per les mies?

Per què, au si no tindrà feina la gegantina llevantada que estem alimentant a endur-se el munt de ruïnes filles de l'ensulsiada actual! Polígons industrials sencers, macrocentres comercials, milers de Km2 d'urbanitzacions, variants intransitades, rotondes infinites... De temples un sens fi, com, també, grapats de les versions modernes d'un palau; per no dir de les seus polítiques, culturals o esportives. I tot: Cap al fons, cap al fons... -que deia el mestre-, a engruixir un nou estrat que haurà de capficar, i molt, als geòlegs del futur -si és que n'hi ha.
Imaginem-ho: Si tenim amples nocions de les eres passades (per exemple: que aquell consistent calcari de la cinglera d'allà dalt havia sigut un escull, un banc coral·lí, en un mar eocè), què no explicarà de la vigent vida a la terra el coi d'estrat (d'una gran potència en termes estratigràfics) que anem engruixint? I quins munts de formigó esberlat i de ferralla retorta! I, també, quin amuntegament de signes... Signes de per tot! Allà al fons, sotmesos a altíssimes pressions, comprimint-se, unificant-se mercès a la violència des-apressada de la Terra i del Temps, fins a forjar un nou estrat identitari i ecumènic; amb uns regruixos metropolitans i costaners que perfilaran la nostra cartografia.
I els para-xocs -primer, més avall, cromats i després plàstics-, com a fòssils determinants de la nostra breu era. És que ja m'hi veig: d'aquí a 40 milions d'anys de res, descobrint, intacte, un senyal triangular de perill. El del nen i la nena que van a l'escola encara amb la cartera..., i això, exactament, dessota d'aquell pas de vianants tan reclamat.

Se m'acut que tant o més eloqüent o suggeridor que el trencadís del Parc Güell ho és el d'aquí, el de Can Güell. Ara: aquí a l'enforcall del Torrent de l'Infern Gran, en amunt de la Font dels Caçadors, de turistes ni un. Es veu que no són d'ensotalar-se.