dimarts, 12 de març de 2013

Després de la llevantada



"Aquí Mart. Aquí Mart... Hakuna matata. Seguim resseguint els penya-segats que encerclen el Mont Olimp.  Tot és colossal!"

Amb un tor de suro esquinçat... Segur que provinent d'algun tresmall, el que no sé és d'on; que la deriva és capaç d'enviar les coses que de debò suren a la quinta forca... Amb un anell de suro, doncs, m'he fet un vehicle de fortuna; ni més ni menys que un vehicle d'exploració marciana. La veritat és que estic molt orgullós del meu TRAGINER I (cal aquella pronúncia esdrúixola que fa més astronauta). Funciona a cor que vols i se'l veu prou robust, capaç de fer front a les adverses condicions del planeta roig. I és que, quan no saps què et pots trobar, la fiabilitat ho és tot. Millor passar de pijades i centrar-se en la solidesa i funcionalitat del disseny... Qui pot discutir la idoneïtat d'aquest finestral panoràmic de 333º que aconsegueix que n'hi hagi tant a fora que a dins? I què me'n dieu de la pensada d'escalfar la nau amb una llar de foc on cremem brics d'energètica clofolla d'avellana? Si l'enyor i la monotonia alimentària són dues de las grans pegues dels viatges interplanetaris, res millor que fer-se unes torrades a l'escalf de la foguera o prendre un brou de l'olla que penja d'uns clemàstecs de titani... I això mentre al teu entorn va desfilant la incommensurable desolació d'aquests paisatges nous de trinca.
Bé, tampoc és que la desolació sigui tanta... Ara mateix ens hem aturat a estudiar una ploma perduda que hem descobert al mig del camí i que amida ben bé dos cops el diàmetre del nostre Traginer. L'exploració extrema ja ho té això: vols i dols. Introduïdes les dades a l'ordinador, aquest ens indica que pertany a una espècie desconeguda del gènere de les Laridae (de les gavines, per entendre'ns); famós per la seva congènita conducta rapinyaire sense escrúpols. Alerta, doncs; conscients de la possibilitat d'un encontre amb un d'aquests ferotges pajarracus, els artillers s'aposten als seus llocs i s'ocupen de greixar els nostres trabucs-làser...

* * *

Allitat al sorral de Montgat, avui m'entretinc amb l'atàvic joc que ens interroga sobre la veritable escala del món a força de tergiversar-la. Què amida què? I algú és capaç d'afirmar on parem en realitat? Rejugo...
Rejugar és un verb encunyat per una dona que tenia nom de vent, la Gabriela Mistral... Tot i que, en aquest cas, qui ha afaiçonat el litoral ha sigut un altre vent: la llevantada. I és a l'abric d'aquest  litoral ratat pel temporal que passo una tarda feliç fantasiejant qui sap què. La cosa decisiva és procurar mantenir el cap acotat perquè, de no fer-ho, aviat t'apareix el campanar per a diluir tota la il·lusió creada.

Mira que n'era de bo el disseny de la meva astronau..., i tanmateix... Qui pot competir amb l'impecable disseny d'anorreament de tota mena de somnis aconseguit per l'església al llarg dels segles? O, tal vegada, ves que ja no hagin establert una xarxa de parròquies i bisbats marcians a l'espera de la nostra imminent col·lonització! No crec que cap dels postulants a papable tingui la més mínima opció si no contempla aquesta necessitat d'una evangelització-ficció interplanetària.