dijous, 28 de febrer de 2013

De nit al bosc del Parc




Ho tinc més que comprovat: així com una frontera separa els parcs dels boscos, existeix una llei no escrita que estableix les normes del traspàs d'aquest límit invisible i fluctuant.  
Per una mena de subtil contracte social, de convicció en els deures de la bona ciutadania, a partir d'un punt inespecífic -tot i que determinable després d'una certa anàlisi-, els passejants que ens endinsem al Parc comencem a saludar-nos; sigui amb un succint cop de cap o bé de viva veu (des de l'escàs "buenaas..." a la pausa pel diàleg). Les raons d'aquest canvi d'actitud (només a un foll se li acudirà saludar a tots i cadascun dels transeünts que trobi al seu pas), les haurem d'anar cercar en els pactes amb què mirem d'atenuar l'atàvic temor a l'hora d'endinsar-nos en terrenys entesos com hostils; cas d'un bosc. Alhora que ens saludem -Hola!- ens estem dient: -Tranquil, res has de témer de mi
(Crec que una dada ressenyable del meu estudi és que l'únic col·lectiu que s'absté de l'acompliment de la normativa salutació és el dels obsessius atletes. Siguin trailrunners o bicicleros -i perquè tenen la sang tan ocupada en sadollar els muscles que amb prou feines els arriba a la part digna del cervell-, l'absoluta anomalia és que un d'ells tingui a bé dedicar-te un cop de cap. Davant dels seus ultratges jo em refugio en el dictamen dels Siniestro Total: "Mucho músculo y poco cerebro, y luego lloran como todos.").

Quan cau la nit, aquella frontera que deia entre Parc i bosc, s'amplifica. A mica que ens apartem del seu cinyell de fanals d'un groc malaltís tots ens saludem en veu alta amb un pacífic -Bona nit!  Ja fa estona que ha passat l'hora multitudinària dels passejadors de gossos i ara som escassos els vianants dels caminals. És l'hora preciosa de sentir la bondat incògnita, la d'apreciar un lloc comú il·luminat només pels reflexos llunyans.

A despit de la persistent consigna municipal de voler-lo reduir a la capcota condició de Parc, el bosc del Guinardó encara sap mantenir un deix de la seva identitat indòmita. Quants espàrrecs (per no dir bolets)  no vaig collir-hi durant la primavera passada, i durant la tardor, i només fa quatre dies? Uns centenars llargs? No és això un bosc

divendres, 15 de febrer de 2013

Homines sunt arborem inversam




"Certes formes de l'escorça dels arbres em provoquen, perquè em recorden, igual que certs perfils de les muntanyes, parts del corpus femeninum." * La llatinada està més que justificada perquè qui confessa el seu trasbals és el jove mossèn de Soana; i corro a dir que la seva culpabilitat turmentada acaba quan, cedint a la puixança del paisatge muntanyenc i d'una pastoreta, es transfigura de beat en pagà.
Millor explicació del seu pregon torbament que la dels pares de l'església o de la rància escolàstica que freqüentava, l'hauria trobat el rectoret en els tractats del, també suís, C.G. Jung (els quals, vist el seu domini del llatí, hauria llegit amb més facilitat que no pas jo). 

En mig d'una de les inextricables espessors textuals de Jung -aquesta dedicada al símbol i arquetip de l'arbre- hi llegeixo: "Typus nostrae conditionis sit arbor et speculum."  Un "arbre i espill" -com un més dels emblemes duals del barroc-, que retrobem més endavant al capítol L'arbre invertit, on recopila un devessall de referències de la permanència d'aquesta imatge : "Inversam arborem stantem videri hominem placet Physicis..." **  Una possible conclusió, davant l'evident universalitat d'aquesta visió alterada, és que veure homes, o dones,  en els arbres no pot tenir res de follia, i molt menys de pecaminós.

Una de les gràcies de perdre's pels boscos és la d'ocupar-se de destriar la singularitat de cadascun dels peus; deixar de pensar en pins, o en roures o faigs, i mirar de detectar-ne els trets que els individualitzen (això només ho fem com excepció: cas dels arbres dels nostres jardins o dels arbres considerats monumentals). D'entre aquesta atenta observació -que sovint acaba amb l'atribució d'un nom-, alguns dels moments més memorables són les troballes d'arbres que han sabut encertar la imatge d'home invertit; sigui en clau masculina o femenina, que d'ambdues en trobarem.

Avui m'he emboscat a la recerca d'un roure que fa anys no visitava. Després d'uns volts per l'espessor de l'obaga l'he acabat trobant, i no sense dificultat perquè les ventades d'ara fa uns quants santesteves van deixar els boscos plens de pins abatuts. Si el roure sexuat ja resultava per si mateix prou significatiu, ara, amb el gegant i anònim pi blanc desarrelat de fons, la seva imatge encara guanya més força.

* L'heretge de Soana de Gerhart Hauptmann (adesiara editorial, 2012)
** Les dues cites són dels "Emblemata" d'Adreas Alciatus (+ 1550)