dijous, 31 de gener de 2013

La Peira del Turó




Com si català vingués de catàleg gaudim d'una estesa de paisatges excepcional, amb el cost (acceptem-lo si és idiosincràtic) de no ser extrems en res (salvant el Salí de Cardona i la meravellosa exuberància dels nostres conglomerats). I, així aquesta pròdiga natura del país, així la de la seva capital.

Pot semblar que no tingui cap vàlua però quan, en dies de llevantada, veig baixar del metro a un nano rebentat amb una planxa de surf, penso en la de ciutats on això només podria pertànyer al terreny de l'absurd. Així mateix, pels que som de pedra, la ciutat encara és capaç d'oferir-nos alguna engruna vertical; més escassa per la normativa que per la disponibilitat real. En aquest sentit, tot i quedar lluny de paradisos com ara Rio o Cuenca, alguna roca podem tocar. I ja no diguem si pensem en l'efectiu territori metropolità, o en el Principat sencer, que llavors estem parlant de la meca mundial de l'escalada que ha esdevingut el país. Des d'aquesta òptica, ja voldrien a París, Berlín, Londres o Nova York tenir en un radi de 150 km els nostres abruptes relleus. Com bé anunciava a l'any 1600 el jesuïta i geògraf reusenc Pere Gil: "Catalunya, país montuós". Davant d'aital inexorabilitat res trobo millor que una còmplice acceptació.

Tornant a la ciutat, d'entre els tres o quatre monòlits que hi podem comptabilitzar, jo em decanto per la Peira que dóna nom al Turó i, per extensió, a un barri. Alguns capvespres, quan la majoria de passejants ja ha desfilat, m'hi acosto a fi d'acariciar el seu antic calcari; testimoni palpable dels temps remots de la segona gran extinció massiva. 
Després de calçar-me els gats als peus del fals menhir, m'afanyo a recorre'l en espirals ascendents que perllonguin el breu itinerari. I, mentre el dia declina rere la serra i enmig de la sentor dels pins, assisteixo al miracle que jo mateix convoco amb la meva acció: el de veure i tocar un no res que creix fins a esdevenir un tot.

dimarts, 22 de gener de 2013

Els tolls vivificants





Aquest diumenge, en la penombra subterrània d'uns banys àrabs de la ciutat, pensava: Si en sabien, els antics!
La veritat és que, un cop descoberta la càlida flotabilitat de la pica salabrosa, vaig deixar de pensar a consciència. Si de cas, mentre m'ocupava de fer llargament el mort, fugaç em va creuar la pregunta: Quants baptismes no ens caldrien? i, també, d'entre la remor somorta de l'oïda submergida m'arribà la veu del Vinyoli: La vida, / poc més que això: / cent braces vora el cable / fins a la boia i fer llavors el mort, / sense mai més poder tornar a la platja.
 
En temps difícils de rossegar per crus bo és l'alleujament balneari; i enlloc està escrit que aquest hagi de ser, necessàriament, civilitzat i, per tant, de pagament. Una de les possibilitats que la serra ens ofereix ens la d'apropar-nos al Torrent de Can Codina; que pel fet de ser el drenatge d'una part important del vessant obac manté un curs permanent.
I quin bé fa, i com assossega, estar-se llarga estona arran d'algun dels seus tolls, absorbit per la infinita progressió concèntrica dels reflexos i per la cantarella del sallent. Fins i tot, ara a l'hivern, pots decidir en franc arbitri gaudir del noble dolor de l'aigua gelada tot xipollejant pel bassal. A algun lloc o altre haurà d'anar la sang de les cames i els peus entumits per la constricció..., i això et reanima de mala manera.

I encara resulta més vivificant quan, ben entrada la primavera, t'acostes de nou al torrent i ara amb tots els ets i uts, tovallola inclosa. És l'hora de cercar algun dels tolls que saps discrets i allunyats del caminal freqüentat per tota mena d'atletes.
La bondat - tan multiforme com sa germana la maldat - bé pot ser la immersió en una aigua viva mentre del cobricel d'alzines t'arriba la piuladissa joiosa de l'ocellada.