dimarts, 12 de març de 2013

Després de la llevantada



"Aquí Mart. Aquí Mart... Hakuna matata. Seguim resseguint els penya-segats que encerclen el Mont Olimp.  Tot és colossal!"

Amb un tor de suro esquinçat... Segur que provinent d'algun tresmall, el que no sé és d'on; que la deriva és capaç d'enviar les coses que de debò suren a la quinta forca... Amb un anell de suro, doncs, m'he fet un vehicle de fortuna; ni més ni menys que un vehicle d'exploració marciana. La veritat és que estic molt orgullós del meu TRAGINER I (cal aquella pronúncia esdrúixola que fa més astronauta). Funciona a cor que vols i se'l veu prou robust, capaç de fer front a les adverses condicions del planeta roig. I és que, quan no saps què et pots trobar, la fiabilitat ho és tot. Millor passar de pijades i centrar-se en la solidesa i funcionalitat del disseny... Qui pot discutir la idoneïtat d'aquest finestral panoràmic de 333º que aconsegueix que n'hi hagi tant a fora que a dins? I què me'n dieu de la pensada d'escalfar la nau amb una llar de foc on cremem brics d'energètica clofolla d'avellana? Si l'enyor i la monotonia alimentària són dues de las grans pegues dels viatges interplanetaris, res millor que fer-se unes torrades a l'escalf de la foguera o prendre un brou de l'olla que penja d'uns clemàstecs de titani... I això mentre al teu entorn va desfilant la incommensurable desolació d'aquests paisatges nous de trinca.
Bé, tampoc és que la desolació sigui tanta... Ara mateix ens hem aturat a estudiar una ploma perduda que hem descobert al mig del camí i que amida ben bé dos cops el diàmetre del nostre Traginer. L'exploració extrema ja ho té això: vols i dols. Introduïdes les dades a l'ordinador, aquest ens indica que pertany a una espècie desconeguda del gènere de les Laridae (de les gavines, per entendre'ns); famós per la seva congènita conducta rapinyaire sense escrúpols. Alerta, doncs; conscients de la possibilitat d'un encontre amb un d'aquests ferotges pajarracus, els artillers s'aposten als seus llocs i s'ocupen de greixar els nostres trabucs-làser...

* * *

Allitat al sorral de Montgat, avui m'entretinc amb l'atàvic joc que ens interroga sobre la veritable escala del món a força de tergiversar-la. Què amida què? I algú és capaç d'afirmar on parem en realitat? Rejugo...
Rejugar és un verb encunyat per una dona que tenia nom de vent, la Gabriela Mistral... Tot i que, en aquest cas, qui ha afaiçonat el litoral ha sigut un altre vent: la llevantada. I és a l'abric d'aquest  litoral ratat pel temporal que passo una tarda feliç fantasiejant qui sap què. La cosa decisiva és procurar mantenir el cap acotat perquè, de no fer-ho, aviat t'apareix el campanar per a diluir tota la il·lusió creada.

Mira que n'era de bo el disseny de la meva astronau..., i tanmateix... Qui pot competir amb l'impecable disseny d'anorreament de tota mena de somnis aconseguit per l'església al llarg dels segles? O, tal vegada, ves que ja no hagin establert una xarxa de parròquies i bisbats marcians a l'espera de la nostra imminent col·lonització! No crec que cap dels postulants a papable tingui la més mínima opció si no contempla aquesta necessitat d'una evangelització-ficció interplanetària.

11 comentaris:

  1. A saber qui ha ratat més el litoral, si el mar des d'abaix o l'urbs des de dalt... almenys hi han creat un paisatge, que agradi o no resulta obviament suggerent.
    Res però de comparable amb el rossec que les cegues creences han fet i fan en la creativitat, la imaginació i la naturalesa humana.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tingues present, Sergi, que t'adreces a un noi que, a despit del seu punt de malícia, només pretén recórrer la pell d'un món per estrenar (a la ficció d'una somniejada innocència).
      I ja et dic que les llevantades, per bé o per mal, són capaces de reconfigurar el món.

      Elimina
  2. I el campanar no fa més dessolat, potser, el paisatge? Qui està conquerint a qui? La tore de control dels deus del cel vigila la frontera on les gavines són les mestresses.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Coi... Mama!!! l'Enric m'està espatllant el jooc!
      -Per aquesta malifeta no et cal ningú -respon ella que em coneix.
      Campanars, torres de control... Tot això, no se li escapa a la canalla enjogassada?

      Elimina
  3. No és un campanar, sinó la cúpula d'un far intergalàctic, una torre de transmissions i caldrà decidir si mirem de fugir sense que ens detectin o l'ataquem i la conquerim, per poder-nos posar en contacte amb els nostres allà en el planeta llunyà d'on provenim ... El meu joc preferit: jugar a exploradors espacials. Serà que som d'una generació ben determinada. Salut i galàxies per descobrir, ni que sigui prop de casa :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si fos gran, Clidi, et diria: "tu ets dels meus."... Però em sembla una lletja apropiació.
      Vols que siguem amiguets i jugar a l'espai? No tindríem fronteres.

      Elimina
    2. Més d'un dia, i més de dos, em trobo a mi mateixa enyorant les llargues migdiades jugades amb mon germà, sempre a exploradors de l'espai. Temptacions que m'ataquen dia sí i dia també al davant d'una realitat que té ben poc de creació. Envia'm la nau per tal de poder fugir de tanta grisor.

      Elimina
    3. Apart d'un jerseiet, que aquí refresca força quan cau la nit, pensa a portar una bona provisió de llaminadures... A ser possible unes pega-dolces dures, d'aquelles que et deixen la llengua negra.

      Elimina
  4. Obviament, els marcians existeixen i són entre nosaltres.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Fins i tot, en algun anacrònic "Salón de Juegos" podem trobar-hi un atrotinada màquina de marcianitus.
      Ja has vist el manlleu del "rejugar" del teu darrer Piscolabis.

      Elimina
  5. ara quan acabem de desxifrar el nostre adn veiem que tenim molta matèria que no és d'aquest món
    Hi ha molt de marciano dins nostre, només així s'enten alguns comportaments estrambotics del personal

    ResponElimina