dijous, 29 de novembre de 2012

El pou del Cementiri



Un cop situats a l'accessible Coll de la Ventosa, tu tries... Si ets ciclista, corredor, o humil estirador de cames, el més raonable és seguir l'apol·lini vial que ressegueix transversalment la serra. Això si no toquen a retreta, perquè llavors buscaràs la ciutat, sigui per la Font de l'Eulàlia o per Can Masdéu. També pot succeir que el trànsit del coll s'esdevingui en mala hora i, forçat, t'encaminis al cementiri, ple de dol o amortallat en un taüt. 
El què resulta fora de tot pronòstic és que tramuntis la Ventosa amb la intenció de trobar un lloc adient per a prosseguir la lectura d'un suggeridor tractat sobre "el concepte de música en el pensament de Nietzsche", aquell que un bon amic va escriure de mà pròpia. En tal cas l'opció és només una: tirar pel dret i entaforar-te en una de les boscúries més negligides possibles. A la recerca de la solitud -aquella invenció de "Nosaltres, els impius"-, i d'uns ecos remots de la imprescindible "música de l'oblid", m'aventuro pel vague traç consecutiu que dibuixen les tres basses perdudes de Can Rius fins que, al capdavall, abandono tot rastre lògic i, foravial, em perdo en l'espessor.

Cap goig superior al de trobar quan res busques.... Això és el que penso davant la torratxa que he encertat després d'un volgut desencaminament; una torre de maó vist (que ni les topografies més detallades registren), enmig d'un alzinar vigorós, i amb els darrers nínxols del cementiri, refulgents al fons... Després de l'obligada indagació a la menuda la cosa encara amplifica els seus sentits. Es tracta d'un antic pou -de finals del XIX-, activat per un desaparegut molí de vent. O, si ho voleu, d'una pretèrita connexió entre l'impuls d'unes forces  etèries i l'insistent potencial que recorre el nostre subsòl. 

A la boca del pou decideixo retornar-hi amb l'equip d'espeleo. Ja seria acabar amb un fatídic accident a les envistes del cementiri...
I de la pretesa lectura? Osti, ja la prosseguiré a l'hamaca de casa. Que el primer és el primer, i desatendre la lliçó primera dels llocs iniciàtics només cap al cap de l'expansiva multitud d'afanyats obedients. Que cal foragitar tota la gramàtica per acostar-se als indicis de sentit.


dimarts, 20 de novembre de 2012

Els roures de Can Masdéu



M'embadoco llegint la cal·ligrafia viva del brancatge del major dels grans roures de Can Masdéu. Després d'una regressió per la història d'aquest gegant -resolent, pel gruix, els precedents de cada bifurcació-,  acabo davant d'un arbrissó de la meva alçada; potser tímid però segur que ben decidit a persistir. Arribat a aquest moment primordial apareix una pregunta que a ell ni li va ni li ve però que a mi sí: De quan estaríem parlant? Quants anys deus tenir?
Aquí recordo que, segons estudis seriosos, la longevitat dels arbres de la serra en cap cas supera els 130 anys; i això només en cassos excepcionals. Llavors, com pot ser que hagueu pogut prosperar tant, i més en un terrer d'aparença tan poc propícia als de la vostra colla?  Em venen al cap imatges de les penúries bèl·liques, de quan tota la fusta de Collserola va acabar cremada a les cuines econòmiques dels barcelonins...

Suposo que deuria ajudar molt a la vostra persistència el fet de créixer a redós de Can Masdéu; que no hi ha res millor que l'emparança d'una leproseria per a restar a resguard del dany de les serres. I és que, amb continuïtat, des del 1904 fins al 1961, el gran mas del fondal va acollir a una comunitat de leprosos que, deixats de la mà de déu, van acabar subsistint en un règim proper a l'autogestió. Després la historia va fer un tomb -tampoc tan extrem- i, d'ençà el 2001, els leprosos han mutat en resistents okupes.
Sobre l'absurd que proposa la contigüitat entre el viu activisme eco-social de Can Masdéu i l'estèril mola closa de l'Hospital de Sant Llàtzer, avui no aniré més enllà de dir que esdevé model de la diferència entre el ridícul poder de tenir i l'eficaç poder de fer.

* * * 
Epíleg
Ahir, ni un any més tard dels rengles precedents, vaig tornar als peus dels grans roures. Apart d'uns quants rovellons i mollerics -i d'un manadet d'espàrrecs despistats-, vaig descobrir un canvi substancial al meu dibuix. Atacada per alguna malura, una de les grans besses de l'esquerra s'ha desplomat i ara resta recolzada per l'esquinç. En veure-ho, m'arriba el títol d'un dels passeigs impossibles que Robert Walser va escriure a llapis: "Al suau vent de llevant, suspès de la robusta branca d'un roure, un gran duc que s'havia penjat brandava els peus tot lluitant per abandonar el regne de l'absoluta certesa ." 
I tant es remenava el duc que la branca va cedir i així fou com, inesperadament, va acabar morint d'un cop.
 

 

divendres, 9 de novembre de 2012

La Caloplaca del liquenar



Després de l'assassinat del meu ordinador, i de creure, amb bona lògica, que una quantitat important de la feina havia desaparegut aigüera virtual avall, ahir vaig rebre la feliç notícia de què, com l'immortal amic Blanco Herrera del Peret, tots aquells arxius "no estaban muertos  estaban de parranda. Lerelele..."  Llarga vida, doncs, als bruixots del disc dur capaços d'aclarir-te que "te equivocaste de muerto... Lerelé".
Com que entre els arxius "ressuscitats" hi ha la sèrie d'originals de l'Extramurs, celebraré l'efemèride amb una nova entrada (que ja tocava); afegint que així retorno a l'estàndard de qualitat que pretenc, deixant l'anterior dels ametllers com a recordatori de les penúries passades.

Em sembla que avui és encertat sortir a estirar les cames pel Turó de la Peira i passar-me bona estona contemplant el món des del cim del liquenar; un greny rocós que no és gran cosa però revestit per una població de líquens ben rara a ciutat. Sí, avui és un bon dia per a retrobar-me amb aquests estranys éssers que, gràcies a la simbiosi, són capaços d'heure-se-les amb la roca nua establint un primer front de vida damunt l'inert. 
Després de la darrera temporada de pluges aquesta pell viva fa més goig que mai, de tan ufana... Torno a amidar alguns dels exemplars més conspicus de l'estrident Caloplaca aurantia per a saber quan han crescut en els darrers quatre anys... Fins a tres mil·límetres! Tota una barbaritat segons els seus paràmetres, els d'una infinita paciència resistent.