dimecres, 10 d’octubre de 2012

Ametllers de Canyelles




Digueu-me llepafils però algunes coses no m'entren al cap, com ara la fília sense reserves per tota expressió cultural exòtica que mostren alguns. Sens dubte, el màxim exponent d'aquest capgirament del sentit de "llunyà" n'és l'actual japonisme. En un correlat de la moda del sushi (i de l'extermini de la tonyina), hi ha qui proclama: "I quanta sensibilitat rere la festa del hanami.... Un país sencer contemplant l'efímera florida dels cirerers! Vols més amor per la natura, més estima pels arbres!" (oblidant què suposa pels arbres que el Japó devori un terç de tota la fusta mundial). N'hi ha per dir-li: TANOCA (que malgrat sonar a japo ve de l'occità "tros de fusta"), si tan admirable et sembla la contemplació de la florida dels arbres, t'has entretingut mai a contemplar la florida d'aquí?
Quan fa dies que l'anticicló d'hivern manté el cel aquietat, és el moment d'agafar el 47 fins la penúltima parada a la ronda que separa les torres del Polígon Canyelles de la Serra. Un minut de passeig pel corriol de la perduda Font Vella de Canyelles i ja ets dins l'esclat dels ametllers abandonats a les feixes. Més lluny no cal anar.


Als peus de l'ametller, meravellat, m'aboco a la pintura escrita de Wang Wei, unes pinzellades de quan Europa era àgrafa i Carles, el nen de Pipí, encara havia de fer una bona estirada abans de merèixer el "magne": L'ALBERG DE L'AMETLLER // Bigues tallades en fusta d'ametller; / cabana teixida d'aromàtics joncs. / Ignoro si se n'anaren els núvols del ràfec / a repartir pluja entre els homes. // Que lluny el refugi de l'ametller, / i la de vegades que he enfilat la costa! / El cim a migjorn. Al nord, l'estany. / Els veig davant meu una i altra vegada.
Unes bigues d'ametller? Quanta saviesa! Cal imaginar que unes posts de la seva fusta densíssima i difícil de balcar era la millor opció per a un precari refugi... També cal considerar la simbologia xinesa dels ametllers: la bellesa femenina i, alhora, la infinita tristor; no com a la Bíblia, que els associa a la immediata condemna per les nostres les nostres faltes només perquè són primerencs... Això són diferències, com hi ha Déu!

Com bandes de núvols, arriben i passen els pensaments... I que difícil de veure, amb tant de moviment, el fons de l'estany! 

La cridòria dels nens fora de l'escola és la d'un estol de grues.

dijous, 4 d’octubre de 2012

Matalàs del Besòs




Res de més antagònic que les dues ribes del darrer tram del Besòs: un no-lloc canònic (segons la definició del Marc Augé), de servitud i malendreços a la dreta, la barcelonina, enfront de l'ara civilitzat fins a dir prou marge esquerre (exhaustivament dissenyat, reglamentat i vigilat). A les paradoxes que es deriven d'aquesta oposició ja m'hi acostaré un altre dia, que avui camino llarg per la riba negligida (la homenatjada pel Marc Recha a la pel·li Petit indi),  des de Montcada al Bon Pastor.

Vaig fent via tot rememorant l'origen de les aigües que han acabat confluint en aquest curs (una excursió que em porta dels vessants del Corredor, al montsenyenc Sot del Avets de la Calma, als grans precipicis del Tenes o als estimats gorgs de les Conques del Ripoll...), quan topo amb les molles d'aquest matalàs de matrimoni reciclat. D'acord que un hort suburbà sense un tancament metàl·lic de somiers quedaria coix i no acabaria de fer el pes..., però en l'arabesc d'aquest matalàs de molles hi endevino una passa endavant. A saber com aconseguiren aital estructura pelada (imagino que amb una bona foguera), i a saber dels fills que, benvinguts o no, al seu damunt s'hi conceberen; que en la seva presencia jo hi veig, o vull endevinar-hi, un atàvic ritual de fertilitat