dimecres, 29 d’agost de 2012

Tòtems cremats



Com la desigualtat entre els homes, la dels incendis forestals és una de tantes contingències que es fa difícil no veure tractades des d'un estricte present i de forma desconnectada. Tan li fa que se sàpiga que, per pròpia necessitat, ben rar és el bosc, sigui siberià o amazònic, que no acabi cremant al cap d'uns pocs segles; o que el bosc mediterrani gasti un munt d'energia per a propiciar una inflamabilitat de la qual, en bona part, depèn. Ara, malauradament, el foc s'ha desvinculat de tot saber i ha quedat reclòs a la creixent secció d'espectacles catastròfics dels noticiaris; amb el subseqüent efecte crida en més d'una ment pertorbada. Si fins i tot la propaganda governamental en pro de la vigilància silencia a la pagesia com a primer factor de cura territorial... Si fins i tot es sanciona amb lleis el que quasi ha esdevingut norma: que el pas previ a l'establiment d'un parc eòlic sigui l'incendi  d'una serra...
 
Divergent, avui rumio sobre el foc mentre m'airejo per la serra que tanca Badalona pel nord. He deixat el bus a Can Ruti i aviat ja m'estava enfilant pel caos de les Roques de Poca-roba.  Del cim del Turó de l'Home (el de Marina, no el del Montseny), he seguit carenejant per una brolla filla d'un incendi esdevingut no sé quan. Tot i que faci lleig de dir-ho, agraeixo el foc que va deixar obert aquest paisatge; un fet desgraciat que ara em permet tenir molt de cel i uns horitzons sense fi. 
En un punt d'aquest discórrer em topo amb els esquelets arrenglerats d'uns pins. Després d'imaginar la violència de la foguerada necessària per a reduir-los a quasi res, començo a endevinar la identitat residual que cadascun d'ells encara manté. Una identitat que creix mentre prenc un apunt d'aquests tòtems negres.