divendres, 20 de juliol de 2012

Alba al Carmel



Avui ja estic més d'acord amb la feina...

Encara era de nit quan m'he llevat amb delit de muntanya. Cafetó i, al carrer!, camí de l'aresta nord-est del Turó de la Rovira. (Ni que sigui a ciutat, no puc sostreure'm de percebre el relleu subjacent i d'actualitzar l'orientació a l'instant.) Flanquejant pel vial que, des de Gran Vista, guanya Muhlberg per un passant escondit, no he trigat a ser al Coll del Carmel. D'on, ja clarejant, he enfilat el corriol pedregós de l'aresta del Santuari fins culminar, per enèsima vegada, el Carmel.

Arraulit a redós dels esqueis d'antiga calcària nodulosa del cim (que, malgrat vaig ben abrigat, prou es nota que som a finals d'hivern), m'he posat a pintar el panorama; una pintura que, forçosament, haurà d'incloure la pintada radiant del primer pla... Per què, mira que costa de trobar un pam de roca net de pintura dalt d'aquest cim! Posats a retolar, amb emergència, signes i noms, encara no entenc com enlloc pots llegir-hi TERESA... I tant pertinent que seria!

Mentre feinejava , el sol ha sortit del mar per ocultar-se al cap de res rere una banda de núvols.

dijous, 12 de juliol de 2012

La Font del Ferro


Si, com ha passat avui, hi ha bona entesa a l'hora de fer el transbord d'autobusos a la Plaça Eivissa, des de casa, i en poc més de 20 minuts, em planto dalt la serra. Avui, deixo enrere el Coll de la Ventosa per a endinsar-me al corriol mig perdut de la Font del Ferro, i deu minuts més tard ja sóc en aquest racó remot que encara no coneixia.
M'entretinc pintant-lo amb uns mitjans estrictes i aviat arribo a unes conclusions properes a les del poeta suís Gerard Meier: "Dec tenir el cor de ferro, noto que es rovella". Potser no el cor, però sí dec tenir l'estil enferritjat: Coi quina imatge més poc àgil n'he tret! I no puc culpar a la font, abans de gran anomenada ferruginosa,  perquè, no sé si temporalment o definitiva, està estroncada.
Podria defensar-me dient que no resulta senzill reproduir cataclismes, i en aquesta raconada tot remet a una gran desfeta forestal. Caldria el tremp d'un Max Ernst quan s'encarava als ossaris crepusculars post-bèl·lics per a resoldre aquests grans apilaments de branques trinxades, i jo no el tinc. També podria començar de nou, cosa que excloc perquè ja estic prou amarat de desolació i encara em queda un bon tros de camí fins a casa.
Faré aquest camí excitat per la perspectiva de millorar en la propera ocasió.